El femer daurat de Perejaume

Retornem a l’exposició Guardar a fora, que l’artista Perejaume va disseminar per quatre espais artístics i un cinema de la comarca del Maresme, el mes passat. La col·laboració entre centres, l’intercanvi de públic, la relació entre municipis d’una comarca allargada i amb la ciutat de Mataró que la parteix és sempre positiva, rica, sumadora. I si a aquesta col·laboració hi afegim unes peces de gran calatge, amb una reflexió sobre el territori, com són les instal·lacions que ha presentat Perejaume, el projecte es converteix en un dels més reeixits i destacats que s’han mostrat aquests últims anys.

Perejaume es mira el lloc, el camp, la natura i ens transmet una ètica, una voluntat de ser i de respecte entre la humanitat i el lloc. El seu pensament és un procés de reflexió acumulatiu, que amb els anys ha anat prenent profunditat i que s’ha ramificat i complementat en cadascun dels seus projectes i obres visuals i literàries.

I és així com les obres de Guardar a fora queden vinculades a un discurs que ve de lluny, que s’ha fet més complex a cada volta que li ha donat l’artista, que com un femer ha anat fermentant i disseminant-se en la terra per acabar essent aliment, nutrient que fa possible la continuïtat, el futur.

Precisament, feia anys que perseguia la idea del femer i de daurar un femer, que és la peça efímera que Perejaume ha presentat al MAC de Mataró, en un camp de les Cinc Sénies, el camp que llaura l’Elm, un jove pagès que fa agricultura ecològica.

I gairebé per casualitat, perquè no recordàvem que ja n’havíem parlat, rellegint el seu assaig Paraules locals (Tushita, 2015), ens apareix la idea fructífera del femer i ens ajuda a donar més cos a aquesta proposta de gran potència, que és la de daurar amb pa d’or un femer. Per això en transcrivim alguns paràgrafs, per acumular coneixement sobre aquesta idea complexa, que lliga amb la idea d’oblit:

“Em demano si no hauríem de recuperar, per al món d’avui, els aspectes fèrtils que té l’oblit en cultures més arcaiques i rurals. Em sembla que per aconseguir que la memòria signifiqui força i no pas càrrega resulta convenient de saber oblidar, de mirar d’aprendre’n.”

Continua la reflexió: “Apareix en aquest punt la visió d’un femer. La imatge de l’oblit com a fem és substancial per abordar les formes ensanefades de vida. El fem apilat perquè fermenti i es converteixi en adob constitueix un principi de lleugeresa, en el sentit que no carrega amb el passat sinó que el reprèn. […] Viure no és durar. No ho ha estat mai, no ho serà mai. […] Aquesta idea que les obres lliurades a l’oblit han de podrir-s’hi bé, per nodrir obra nova d’allà estant, projecta sobre la substància de l’oblit un aspecte reparador. […] La força de l’oblit és intensa. Concebut amb la mateixa situació de rendiment que té un femer, la seva capacitat erosiva i carronyaire queda compensada per la potència restitutiva.”

I el final apoteòsic dedicat al femer: “Ara és el moment de celebrar l’obra daurada dels femers. Perquè els femers tant ens duen a parlar dels lligams d’allò gran amb allò petit com de l’equivalència d’allò valuós amb allò que no ho sembla. Que per això, en plena escatologia barroca, compareix la consciència de camp on assumptes obscens i grollers femen assumptes elevats i cultes, i per això els retaules es manifesten com una festa major dels fems i el cel com un cel caganer de retaules. I va apareixent, de mica en mica, el detall fondo de destriar, en el Camp, uns ors tirant a pobres i de ponderar finalment la brutícia de l’or i la netedat dels fems. Un femer d’or pur, els quirats dels fems.” I acaba amb dues cites, una d’un pagès de Folgueroles: “Veiam què faran amb els tractors! El problema d’un tractor és que no caga.” L’altra, una de les ‘Noves de darrera hora’ que J. V. Foix escriu els anys 1966-1969: “A Sallent d’Organyà, / tres automòbils gallards i voraços / es mengen el fenc.” El Camp [tanca Perejaume].