El fantasma d’Adolf Hitler a l’Àfrica

Swakopmund, després dels anys de la conquesta i el genocidi, del 1904 al 1908, es va anar definint com a ciutat balneària de descans dels colons, empresaris i soldats alemanys. És a la costa atlàntica, té port, platges, vent, i un clima molt més fresc que no pas la resta de Namíbia, l’Àfrica del Sud-oest dels alemanys fins a la derrota de la Primera Guerra Mundial, quan passà a ser administrada per Sud-àfrica, que imposà el règim de l’apartheid.

Avui és una ciutat turística. Al centre urbà, hi ha una comunitat considerable d’alemanys, la majoria dels quals no han estat mai a Alemanya. Molts d’ells són descendents dels primers colonitzadors, fossin comerciants, agricultors o militars, que als anys trenta fundaren, entusiastes, el Partit Nazi (NSDAP). Després de la derrota de la Segona Guerra Mundial i el suïcidi de Hitler, van acollir i amagar molts nazis fugitius d’Europa. Namíbia, sota control sud-africà, era com una bombolla de protecció que allunyava els espies i els caçadors de nazis.

Darrere l’aparent màscara beatífica de la ciutat actual, amb un centre de sòlids edificis d’arquitectura germànica i esglésies luteranes, s’amaga una comunitat d’alemanys i afrikàners d’antigues arrels racistes i feixistes que té l’origen fundacional en el genocidi ordenat pel general Lothar von Trotha a començament del segle passat i les teories racistes alemanyes del segle XIX que van desembocar en el nazisme.

No és casual que el primer governador de la colònia fos el doctor Ernest Göring, pare del dirigent nazi Herman Göring, que “va regalar” a Hitler el bombardament de Gernika pel seu aniversari. Durant el Procés de Nuremberg, es va suïcidar amb cianur a la seva cel·la. A Namíbia, fins a la independència l’any 1990, i també anys després, noms de carrers com Göeringstrasse o Kaisserstrasse eren habituals.

Avui, en aquesta amable ciutat construïda a l’Àfrica d’esquena a l’Àfrica on els negres encara malviuen uns quilòmetres lluny del centre, les velles prenen el te a les pastisseries i canten psalms a les esglésies luteranes, els homes beuen gerres i gerres de cervesa a cerveseries que semblen transportades peça a peça de Baviera, i nois i noies rossos fan windsurf a les platges.

Al mateix temps, m’inquieta que qualsevol d’aquests individus que veig cada dia pel carrer, a les esglésies o a les cerveseries, emparats en l’anonimat de les xarxes, et poden amenaçar de mort en nom de la Gestapo. O organitzar una subhasta nazi (com es veu a la imatge), o, fins i tot, hissar la bandera de l’esvàstica, com vaig explicar en l’article de la setmana passada.

Va succeir el 20 d’abril de 1989 en commemoració de l’aniversari d’Adolf  Hitler, una data que els agrada molt. L’esvàstica va aparèixer hissada al matí a la torre de la Woermannhaus, un dels edificis emblemàtics de la ciutat, antiga seu de la naviliera Woermann i actual biblioteca i centre d’exposicions. La policia es va presentar a la biblioteca, la va abaixar i la va confiscar.

L’adoració per Hitler es devia provar de transmetre a la població negra durant molts anys, com els himnes religiosos i la passió pel Bayern de Munic. Tant és així que un polític anomenat Adolf Hitler Uunona, del SWAPO, partit en el poder, va arrasar a les eleccions del 2020 al districte d’Ompundja, al nord de Namíbia. El pobre home argumenta que el seu pare no devia saber què representava Hitler. De fet, ell és a anys llum de la política nazi, en el passat s’havia significat per ser un activista anti-apartheid i pels drets civils.

Un exemple clar per a comprendre l’educació i la cultura a què van ser sotmesos els ciutadans de Namíbia sota l’apartheid sud-africà, l’explica el doctor en dret Juan R. Álvarez Cobelas al seu estudi El genocidio alemán en Namíbia (Última Línea, 2023). L’any 1934, les autoritats sud-africanes van establir una Oficina de Censura que, per exemple, va censurar completament el film Shoulder Arms (“Armes a l’espatlla”), de Charles Chaplin, un migmetratge mut de 1918, poc abans de la fi de la Primera Guerra Mundial. En canvi, el film de propaganda nazi El triomf de la voluntat (1935), de Lenie Rieffensthal, es va acceptar amb uns mínims retalls.

El rastre d’Adolf Hitler als diaris i a les xarxes

Pel que expliquen amb molta cautela algunes persones que he anat coneixent, que demanen de romandre en l’anonimat, la celebració dels aniversaris del Führer en privat i amb discreció eren habituals aquí. És comprensible que encara avui no vulguin parlar del tema. És un tabú heretat: fa uns anys, parlar-ne podia significar represàlies, detencions o, fins i tot, extradicions.

Els meus silenciosos informadors m’ensenyen uns retalls antics de premsa. També em remeten a les xarxes socials, perquè la discussió real sobre els nazis de Namíbia és a internet. En persona ningú no en parla. I ho he constatat. A la més petita insinuació innocent que he fet, s’han tancat radicalment en banda.

Llegeixo els retalls de premsa. Hi ha un article del periodista Henry Kamm publicat a The New York Times l’any 1976. Es titula “Una ciutat del sud-oest africà més alemanya que no pas Alemanya”. Hi explica que en una visita a la ciutat ha pogut comprovar que el treballador negre de la benzinera et podia saludar fent la salutació feixista amb un “Heil Hitler!”, i acaba: “A l’Àfrica del Sud-oest hi va haver un fort moviment nazi fins que els alemanys van perdre la Segona Guerra Mundial. En perduren els vestigis, reforçats pels nazis que s’hi van refugiar després de la guerra.”

De fet, Valéry Giscard d’Estaing, com ja he citat en algun article, a la novel·la Mathilda, basada en la vida real d’una colona pionera, relata amb quin entusiasme i devoció va ser acollit el nazisme entre els joves alemanys de l’època que vivien a Namíbia. Eren fills de la ideologia d’orgull imperialista frustrada amb la derrota de la Primera Guerra Mundial. Molts d’ells es van allistar a la Segona Guerra i van morir en els camps de batalla europeus o russos.

Segons l’ex-president francès Giscard, que coneixia bé aquestes famílies perquè anava a caçar a les seves finques, als joves germano-namibis Hitler els feia recuperar l’orgull patriòtic i la il·lusió que Alemanya es venjaria de la humiliació. Van arribar a crear una delegació del Partit Nacionalsocialista a Namíbia, i es posaren a les ordres de la seu central de Nuremberg. M’han passat alguna fotografia de celebracions de les joventuts hitlerianes a Swakopmund d’aquells anys.

El negoci turístic i el neonazisme monumental

Una botiga de venda d’antiguitats de la ciutat, Peter’s Antiques, va ser fa anys objecte de polèmica perquè venia esvàstiques i parafernàlia simbòlica nacionalsocialista, segons que m’expliquen. Va haver de retirar-los de la venda per les protestes dels turistes alemanys que se sentien ofesos. Avui no en queden, només he pogut veure i fotografiar alguns llibres de Hitler en un prestatge tancat amb clau. Entre aquests llibres, hi ha Hitler’s second book”, la seqüela inèdita del Mein Kampf.

Això sí, en aquesta botiga i en unes altres que he visitat, els llibres sobre la colonització de Namíbia i l’imperialisme alemany a l’Àfrica són habituals i estan situats en llocs destacats, igual com les plaques antigues del II Reich i altres símbols patriòtics o relacionats amb la Schutztruppen, les tropes colonials.

Aquestes provocacions dels alemanys residents a Swakopmund són constants. Un bon exemple és el del Reiterdenkmal, l’estàtua eqüestre que honora els soldats alemanys que van morir en enfrontaments amb els herero i els nama durant les guerres de començament del segle XX. Els que ara Alemanya ha reconegut amb la paraula genocidi.

L’estàtua original era a la capital, Windhoek, on s’havia erigit el 1912, quatre anys després del tancament dels camps de concentració, en l’aniversari del kàiser Wilhelm II. No sabia que els alemanys fossin tan complidors amb els aniversaris. L’any 2013, el govern de la Namíbia independent va decidir d’enderrocar-la “perquè representava un obstacle per a la superació nacional de l’antiga opressió colonial alemanya”. Però, anys després, en va aparèixer una rèplica a Swakopmund que presidia majestuosament l’entrada del restaurant Altstad.

No és una provocació, glorificar els soldats perpetradors del genocidi davant els descendents actuals d’aquelles víctimes? Per a la majoria, sí, però per a la poderosa minoria d’alemanys namibis negacionistes del genocidi (tot i que l’Alemanya europea l’ha reconegut oficialment) és glorificar els seus soldats, coses que, segons el propietari del negoci, són del grat dels turistes que els visiten.

Namíbia, refugi de centenars de nazis

En un altre retall de premsa de l’any 2016, el periodista canadenc Jonathan Manthorpe també parlava de les celebracions que es feien a Swakopmund per commemorar el naixement del Führer. Li havien explicat en veu baixa en alguns del poble. Taules llargues en menjadors privats dels hotels on brindaven en silenci homes vells que havien estat oficials sèniors al Partit Nazi o a les Waffen-SS. S’havien escapolit dels aliats i dels seus càrrecs per crims de guerra i s’havien refugiat a Namíbia.

Com sabem, constata Manthorpe, “uns nou mil nazis cercat per crims de guerra van escapar mitjançant la xarxa d’evasió Odessa, sovint amb la complicitat de simpàtics sacerdots catòlics, i van fer via cap a uns quants països sud-americans. Molt menys documentada és la història dels centenars de nazis que es van refugiar a Namíbia.” Centenars, diu Manthorpe, la majoria dels quals devien anar a la ciutat balneària de Swakopmund, penso jo.

Segons Manthorpe un element que feia aquest país atractiu per als fugitius nazis era el buit legal que hi va haver quan l’ocupació sud-africana de Namíbia va ser declarada il·legal per les Nacions Unides. “Això feia que fos impossible l’extradició formal de persones cercades per crims contra la humanitat i el règim de l’apartheid sud-africà incloïa persones més que condescendents amb les doctrines nazis”.

Manthorpe aporta una dada històrica interessant. El 1908, l’antropòleg i eugenista alemany Eugen Fischer va viure a Namíbia un parell d’anys per estudiar els bastards de Rehoboth, fills mestissos de bòers i africanes. En el seu informe, es manifestava en contra dels matrimonis mixts. Dit i fet. El 1912 foren prohibits a totes les colònies alemanyes.

Eugen Fischer va ser fonamental per a elaborar la ideologia racista del Partit Nazi, influí en Hitler, experimentà amb jueus i justificà les lleis racistes nazis. Devia ser ell qui va impulsar el contraban de cranis humans cap a la metròpoli amb objectius pseudocientífics.

El multimilionari tecnològic Peter Thiel a Swakopmund

Un dels articles que m’han recomanat és important per fer-se una idea de la mentalitat, la ideologia i la cultura que tenen actualment els joves formats, i “deformats”, sota l’imperialisme i l’apartheid a Namíbia i a Sud-àfrica.

És del periodista Chris McGreal i va ser publicat a The Guardian el 2025. Es titula “Com les arrels de la ‘màfia PayPal’ s’estenen a la Sud-àfrica de l’apartheid”. Amb el revelador subtítol: “Elon Musk va créixer amb els privilegis d’un ordre racial estratificat i Peter Thiel vivia en una ciutat que venerava Hitler”.

Swakopmund és la ciutat on va viure de nen als anys setanta Peter Thiel, el multimilionari alemany fundador de PayPal. Aleshores, a la ciutat hi havia una gran devoció per Hitler i ell es va educar al col·legi alemany, mentre el seu pare treballava en una mina d’urani. Les condicions laborals dels treballadors negres a les mines eren d’explotació: salaris de supervivència, condicions de vida dures i una feina perillosa. Els caps blancs com els Thiel vivien en cases de luxe neocolonial amb servei domèstic, xofer i jardiner.

Avui Peter Thiel és un dels màxims donants a les campanyes de Trump. És contrari als programes socials i al vot de les dones. Creu que la democràcia i la llibertat s’han convertit en incompatibles. Durant els seus estudis a la Universitat Stanford, defensava l’apartheid com a sistema “econòmicament sòlid”. És fundador i president de Palantir Technologies, empresa que col·labora amb el Ministeri de Defensa d’Israel en el genocidi de Gaza.

Segons el periodista Chris McGreal, la “màfia PayPal” d’origen sud-africà, a més de Peter Thiel, també inclou Elon Musk, famós, entre més coses, per les seves salutacions nazis; David Sacks, nascut a Cape Town, i Roelof  Botha, nét del darrer ministre d’Afers Estrangers del règim sud-africà d’apartheid.

Tots ells són multimilionaris tecnològics que van tenir una educació de privilegi, filonazi i pro-apartheid, a Sud-àfrica i Namíbia. Tots ells són grans còmplices de Donald Trump en els negocis, la política i la guerra.

Potser el món es veu més clar de Namíbia estant que no pas des d’aquí. El feixisme, el racisme i l’apartheid persisteixen en els seus projectes d’extermini i explotació dels éssers humans, però amb unes altres cares i uns altres uniformes, en règims occidentals que s’anomenen democràtics, mentre les conseqüències dels seus terrorífics actes històrics encara són vives arreu del món.

No hi ha un després d’Auschwitz

Fa quinze anys, després d’un parell de mesos al delta del Níger, al sud de Nigèria, informant-me de la devastació que causa la indústria petroliera, la violència i la corrupció, per al llibre L’or negre de la mort, vaig llegir unes paraules sàvies del filòsof  Miguel Morey que resumien allò que a mi em costava molt de dir. Són del llibre Deseo de ser piel roja (1994), dotzè premi Anagrama d’assaig.

Les vaig incloure en l’epíleg del meu llibre sobre Nigèria i ara les recordo com a punt final d’aquests reportatges sobre Namíbia:

“Diguin el que diguin els qui pugnen per marxar junyits a la carreta de la història dels vencedors, no hi ha un després d’Auschwitz, encara som a Auschwitz –en un Auschwitz que cobreix la terra sencera. I pot ser que, malgrat tot, mantinguem l’horror allunyat de nosaltres. En els suburbis, en les terres del Tercer Món –però no per això el genocidi deixa de ser el que és, el mateix de sempre.”