D'esquerra a dreta: els poetes Biel Barnils i Lluís Solà.

Són moments convulsos, que ens constrenyen els drets fonamentals. Per això és ben pertinent parlar de paraules i conceptes com ara llibertat, repressió, exili, presó, revenja, dominadors i dominats, justícia… des de mirades que obrin i enriqueixin les reflexions ja fetes. Això és el que vam fer amb dos poetes de dues generacions diferents, radicats a Vic: el fundadori durant molt anys director de la revista Reduccions, Lluís Solà (Vic, 1940), i l’activista cultural Biel Barnils (Barcelona, 1976). La conversa es va celebrar al Casino de Vic, molt pocs dies abans de l’inici del judici, durant l’acte de presentació del llibre 1-O Trenta poetes per la llibertat (Vibop edicions), en el qual tots dos poetes tenen publicat un poema.

En aquest context de repressió i de dèficits democràtic, de laminació de drets fonamentals, de legitimació de l’extrema dreta espanyola… sou poetes que teniu necessitat d’escriure, de combatre el moment des de la poesia i des de la creació, o la situació us aclapara i necessiteu un temps que us aporti una mica de serenitat i distància per escriure?

Biel Barnils: Em sembla que era en Picasso que deia que la seva pintura era un instrument de guerra, ofensiu i defensiu, en contra de l’enemic. Ell ho deia de la pintura, però jo també ho podria dir de la cultura en general. És a dir, lluny d’aquesta visió de bonesa de la cultura, d’entendre la cultura com a quelcom bell, bonic, decoratiu, jo sempre, i ara més que mai, em plantejo la cultura com una arma de combat en contra de l’enemic. L’enemic que vol suprimir la nostra llibertat. Penso que durant el ‘procés’, la cultura va quedar una mica apartada, per culpa de la mateixa gent de la cultura; però en canvi crec que després del Primer d’Octubre, la cultura té moltes coses a dir. Des de l’1-O no he escrit poemes estrictament polítics, però sí que et planteges moltes coses com a creador. És que aquesta gent, volen prohibir un color! L’amic Marià Dinarès, professor a l’escola d’art de Vic, que fa molts anys que treballa amb els colors, em deia: ‘Estan enfollits! Han prohibit el color groc!’ I és així. En el cas dels que ens dediquem a remenar paraules, prohibirien la llengua si poguessin. En relació a la pregunta, després dels fets de l’1-O hi ha hagut un silenci en el meu cas. La poesia la practico quan ella vol, no puc escriure poesia els diumenges a la tarda. És ella que em busca a mi. Després de l’1-O no m’ha buscat gaire la poesia. Però per a mi tots els poemes són polítics, encara que no ho siguin directament. Tots els poemes tenen una intenció política. I aquells poetes i escriptors que creuen que una cosa és la política i una altra cosa és la cultura, és que estan molt lluny del que jo crec que és la cultura i la política. Crec que tot acte cultural és polític.

Lluís Solà, tot poema és polític com diu Biel Barnils?

Lluís Solà: Depèn del valor que donem a ‘polític’. Si tenim en compte que ‘polític’ ve de ‘polis’ i aquesta és una paraula grega que significa ciutat, això vol dir que ‘polític’ és alguna cosa que té relació amb la ciutat. Justament, els textos poètics d’una manera o d’una altra tenen relació amb la ciutat, el punt on els homes es troben, pel cantó geogràfic i pel cantó de la paraula. Perquè la llengua és allò que fa possible el diàleg i la relació entre els homes i les dones de cada ciutat. En aquest sentit, tot allò que té a veure amb la llengua, que sempre ho és d’una comunitat, té una relació amb la polis, la ciutat i les seves diverses organitzacions.

[A Lluís Solà] Ara fa dos anys, us entrevistava arran de la publicació del llibre Llibertat i sentit (Edicions de 1984), que era un conjunt d’assaigs i reflexions sobre molts temes, però on la idea de llibertat hi era essencial. Aquestes reflexions sobre la llibertat que us havíeu fet durant quinze anys, avui, en el context actual, prenen matisos o visions diferents, noves?

Lluís Solà: Tinc setanta-nou anys i tots aquests anys els he viscut sense llibertat, sota l’autoritarisme espanyol. Així que se’m van obrir una mica els ulls, vaig començar a sentir que jo estava estacat, com els gossos o com els cavalls, i que no era lliure. Era una sensació física tan forta com l’actual. I això ho dic perquè pensem que això fa molt que dura. Fa moltes dècades que dura aquesta situació de coacció de la llibertat. Prohibició de la llibertat, de ser tractats com uns animals que si no creuen són apallissats o són empresonats. Això es va veure en un moment essencial, que ens vam posar d’acord que havíem de votar, des de les primeres consultes d’Arenys de Munt. Els que hem nascut l’any 1940 hem vist moltes fases i molts declivis de persecució de la llibertat. Aquest n’és un dels més solemnes. I dic solemne, perquè finalment una part molt important de la nostra gent s’ha adonat que no es pot viure amb el cap sempre acotat. Que la llibertat no és una idea, no és un pensament, és una necessitat vital, de la vida. La llibertat està directament relacionada amb la vida, amb la vitalitat. La vida vol ser lliure, vol expandir-se, vol que cada individu desplegui les seves capacitats, i que cada poble desplegui totes les possibilitats. A mi em costa molt parlar de pau. Hi trobareu molt poques vegades la paraula ‘pau’ en els meus textos. Perquè vam haver de votar els vint-i-cinc anys de pau i, per tant, van condemnar fins i tot aquesta paraula, que és una paraula sagrada per als pobles! Els pobles aspiren a la pau, encara que sempre trobin la guerra.

Tenim un poeta nascut l’any 1940, just després de la guerra, i tenim un altre poeta nascut l’any 1976, just després de la mort del dictador i a punt d’estrenar la ‘Transacció’ que diu Enric Casasses. Biel Barnils, teniu matisos a posar a la mirada sobre la llibertat que ha aportat Lluís Solà?

Biel Barnils: En Lluís va néixer l’any que va néixer el meu pare. I també va ser l’any que van afusellar el president Companys. Jo vaig néixer l’any 1976, tres mesos després que es morís aquella rata de la més mala delinqüència. Ell va morir el novembre i jo vaig néixer al febrer. Vaig viure en una casa on es parlava molt de política i on ja d’entrada es va veure que això de la Transició era una estafa. No ho veia així la majoria de la gent. L’opinió pública deia tot el contrari, que la Transició era la panacea. Jo vaig viure amb la sensació que era una estafa absoluta, que tot era una pantomima, era un fer veure que… En una casa on els meus pares van amagar gent perseguida pel franquisme, jo de seguida vaig veure que vivíem en una falsa llibertat. I segurament més perniciosa que durant la dictadura, perquè en la dictadura no hi havia disfresses. En canvi, amb aquesta falsa democràcia, fins ara ens fan passar una cosa per l’altra. Jo vaig tenir la sort d’anar a una escola on s’ensenyava en català. Vaig tenir aquesta sort que no han tingut moltes generacions de catalans. El català va ser una llengua habitual tant a casa com als estudis, però percebia i percebo que aquesta és una falsa llibertat.

Biel Barnils i Lluís Solà.

Fa dos anys, quan us vaig entrevistar (era el febrer del 2017), us vaig preguntar: ‘Com veieu el moment actual que viu el país?’ I la resposta que vau donar va ser: ‘Jo el veig altament esperançador. No ens havíem imaginat mai que podríem arribar fins aquí.’ Respondríeu el mateix, avui?

Lluís Solà: Sí. Indubtablement. Que hàgim arribat al replà de la proclamació de la independència, això era inconcebible per als qui a partir dels anys seixanta vèiem que l’única solució per a aquest país era la independència. Perquè amb Espanya no s’hi pot tractar. Després d’una guerra com la del 1936-1939, on a Catalunya li prenen tot, totes les llibertats i totes les possibilitats, si hi havia ningú que pensés o que pensi avui encara que es pot negociar amb aquesta gent, és que van absolutament errats. Hem arribat a un punt que hem penjat el replà de la independència. Suposo que ningú creia que amb aquesta gent es podria fer amb diàleg, bones paraules, raons, etc. Aquesta gent sempre ha actuat de la mateixa manera. Que és difícil i que fa patir, evidentment. Però crec que som en un dels moments més alts del nostre país. Què vol dir això? Que és un moment on una majoria de gent s’ha adonat que la llibertat era una cosa important, i que la manca de llibertat per decidir i fer les coses, per ser un poble com qualsevol poble, necessitem ser lliures. Això no ens atrevíem a pensar-ho la majoria. Perquè ens havien ficat al cap que nosaltres érem inferiors. Nosaltres no som superiors a ningú, però sí que som iguals als altres homes del món, amb dret a una pàtria, a un estat, a una llengua, a una cultura i a la vida lliure.

I vós Biel Barnils, com veieu el moment actual que viu el país?

Biel Barnils: Jo també sóc optimista. Altament no ho sé, però sí que sé que com més a prop siguem de la independència, més repressió hi haurà. Si ara hi ha repressió,  és que alguna cosa fem bé. Estem més a prop de la independència que mai, però també hi ha més repressió que mai. I com més hi avancem, més repressió hi haurà. I crec que la independència ultrapassa partits polítics i ultrapassa entitats. Com ens hem d’organitzar? Això no ho sé. I sóc optimista com el Lluís, tot i que tenim gent a la presó, tenim gent a l’exili, i possiblement s’hi passaran molts anys. Però si el nostre enemic polític reacciona així, com deia en Lluís, és que estem al replà de la independència. El que passa és que a vegades, als catalans ens guanya el desànim i les lluites internes (a vegades provocades des de fora i a vegades provocades per nosaltres). Ara, penso que hi estem més a prop que fa dos anys.

Hi ha una frase vostra, Lluís Solà, que és molt d’aquest moment: «El dominador pensa que la justícia és ell, i això és fals.»

Lluís Solà: Evidentment. Per dominar, el dominador ha de creure que la justícia és d’ell, perquè si dubta donarà veu a la diversitat. I, és clar, el dominador no pot admetre la diversitat. No pot admetre la vida que creix i es diversifica i s’enriqueix diversificant-se. Els pobles, les llengües, les cultures són això. Els elements que els homes i les dones tenen per reconèixer des d’angles molt diversos l’absoluta diversitat i riquesa del món.

El fet de patir aquesta repressió pot fer que ens enroquem i que perdem la perspectiva de la diversitat? Que ens empobrim en aquest sentit?

Biel Barnils: És un risc que podem córrer. El que passa és que la diversitat els catalans la tenim molt més ben assumida que els espanyols. Geogràficament, per aquí han passat totes les cultures. Per tant, la idea de diversitat forma part de la nació catalana. Que ens podem enrocar? Sense cap mena de dubte i potser ho fem una miqueta. Però ens poden passar coses molt pitjors, encara que estiguem més a prop de la independència.

Lluís Solà: Això ho diu el Círculo Ecuestre, que ens hem d’enrocar.

Biel Barnils: És el que voldrien. Ernest Maragall va haver de canviar de llengua al Círculo Ecuestre…

Lluís Solà: …Ningú ha de canviar de llengua perquè li diguin que ho faci. I això no és un atac contra en Maragall,  però massa vegades canviem de llengua. Però així no hi haurà mai sistema de res. Però aquesta és una cosa molt important: la qüestió de la llengua. És a dir, la qüestió de la poesia. És a dir, la qüestió que cada comunitat ha elaborat un cos de coneixements, de dades, d’elements, que s’han incorporat a la llengua i que és la nostra herència. I el que intenta fer aquesta gent és que perdem la nostra herència. I, per tant, que perdem una part de significat del món, que és el nostre. El dominador vol i pensa que la seva llengua és millor. Amb això hauríem de vigilar molt.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb