Puigdemont entra al Palau de la Generalitat per a prendre possessió de la presidència.

Fa dos anys del canvi de paradigma. Avui concretament. En un acte solemne al Palau de la Generalitat, Artur Mas cedia el testimoni, i la medalla presidencial, a Carles Puigdemont. Era l’acte de presa de possessió que es fa tradicionalment al Saló de Sant Jordi. Tan sols dos dies abans, s’havia fet el ple d’investidura al parlament i Puigdemont havia obtingut el suport de la majoria absoluta de la cambra. Fins aleshores, els presidents havien promès el càrrec amb fidelitat ‘al rei, a la constitució, a l’estatut d’autonomia i a les institucions nacionals de Catalunya’. Però el mandat democràtic del 27-S portava el 130è president a reformular la prometença. Començava la desconnexió, i tot el que passaria seguidament ja no estaria subjecte als pactes i les coaccions de la transició, sinó que la sobirania catalana es començaria a exercir també institucionalment.

L’expectació era molt gran aquell vespre a la plaça de Sant Jaume. Després de dos mesos amb l’ai al cor, l’independentisme tenia nou president i la fase decisiva del procés podia desencallar-se. Puigdemont era encara força desconegut per a bona part del país. Al ple d’investidura s’havia posat a la butxaca molts espectadors amb les respostes iròniques i punxants als portaveus de l’oposició. Un periodista que feia de batlle de Girona esdevenia la figura principal de la política catalana. La formació de gala dels Mossos d’Esquadra es quadrava a l’entrada de Puigdemont (el president @KRLS) a les cotxeres del Palau, que aquell dia vestien una vistosa catifa vermella.

Lluny de preveure la situació viscuda actualment, Puigdemont va prometre el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya amb fidelitat al poble de Catalunya. Era una novetat històrica en la fórmula de prometença del càrrec, en què no es feia referència ni al rei ni a la constitució espanyols. La presidenta del parlament, Carme Forcadell, va llegir la fórmula: ‘Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament?’ El nou president responia ‘Sí, ho prometo’ i acompanyava la prometença amb algunes reflexions prou indicatives (vistes ara amb la distància).

Ací podeu veure el vídeo d’aquell moment:

Puigdemont va citar uns versos del poeta turc Nassim Hikmet: ‘El més bonic del mar/ és allò que no hem navegat.’ I va afegir: ‘Posarem les institucions a treballar en aquesta direcció, per atendre fonamentalment les esperances de la gent, que són les millors esperances de vida i de treball, dels drets bàsics garantits, dels serveis bàsics i el compromís amb la solidaritat internacional. Això no serà possible si no tenim les eines necessàries. Això no ho podem dir mirant als ulls de la gent si no canviem les eines de què disposem.’ El president, amb la medalla penjada al coll, va dir: ‘Estem humiliats financerament, desatesos per les institucions de l’estat, menystinguts en el reconeixement de la nostra identitat i la nostra llengua.’ I es va comprometre a assolir la fita d’atènyer la independència fent la feina ben feta. ‘Això no ho podem fer de qualsevol manera. No ho permetré. Ho farem molt bé. Em comprometo a treballar per asserenar i explicar; ens hem d’explicar a més gent, i implicar més gent.’

Les raons de la nova prometença
El professor de dret constitucional Marcel Mateu va explicar les raons d’aquesta nova fórmula en un article el mateix dia. Mateu raonava: ‘Per certificar el final de l’etapa autonòmica i començar a fer visible que hem iniciat una legislatura fundacional, els primers actes institucionals tenen gran importància, perquè poden reforçar aquest missatge, tant cap a l’interior de Catalunya com cap a l’exterior.’ A més, explicava que l’acte de presa de possessió no tenia el contingut regulat per la llei, sinó que seguia un protocol que s’havia ‘anat consolidant amb petits canvis d’ençà que Josep Tarradellas el va establir per la via de fet’.

‘La llei 13/2008 (la que regula la presidència de la Generalitat) no exigeix cap promesa ni jurament perquè no formalitza el contingut de l’acte de presa de possessió’, explicava Mateu. I afegia que ‘les referències a la fidelitat al rei i a la constitució espanyols no tan sols han estat sempre jurídicament innecessàries (encara que s’interpretessin com un simple acatament) sinó que ara, d’acord amb la declaració solemne del parlament al començament de la legislatura, esdevenien incoherents’. Per això, fa dos anys era lògic i convenient d’evitar-les.

Però, quina podia ser la nova fórmula? Hi havia algun precedent amb què inspirar-se? Aquesta vegada no n’hi havia prou d’afegir la crossa ‘per imperatiu legal’, ni tampoc fer allò que havia fet Mas el 2010 i el 2012 quan va respondre ‘sí, ho prometo i amb plena fidelitat al poble de Catalunya’. La nova fórmula [‘Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament?’] tenia l’encert que assenyalava Mateu en el seu article: ‘El qui actua fidelment no manca a allò a què s’ha compromès i el qui és lleial guarda escrupolosament la fidelitat deguda i no traeix. Considero que és exactament això que es pot exigir a una persona que vol tenir la més alta representació de la Generalitat en el moment històric actual (difícil i complex, però més o menys com d’altres n’hi ha hagut en la mil·lenària història de Catalunya).’

Vegeu ací el discurs que va fer el president Puigdemont aquell dia:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]