Després d’un dia i mig de vigília als col·legis del referèndum d’autodeterminació, milers de catalans es van alçar ahir disposats a decidir el futur del país. I a fe de Déu que ho van fer. La jornada, involuntàriament èpica, fou la demostració més rotunda possible de la determinació d’una part molt majoritària del poble de Catalunya de no deixar-se robar la democràcia i l’anhel de llibertat. Malgrat la violència de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, que van fer més de vuit-cents ferits amb l’excusa de segrestar les urnes plenes de butlletes, la participació va ser altíssima i els resultats poden donar un impuls definitiu a la república catalana.

Dels avisos amics als primers assalts
A primera hora, pels volts de les sis de la matinada, parelles de mossos d’esquadra visitaven els col·legis, protegits per desenes de milers de ciutadans, per anunciar que tenien l’ordre d’entrar a segrestar urnes i material electoral. Tanmateix, la gran presència de gent els impedia de fer-ho. Poc abans de la constitució i l’obertura de les meses de votació, la policia espanyola i la Guàrdia Civil, desplegats per tot Catalunya, van començar a assaltar col·legis agredint violentament tothom qui hi havia acudit a votar. Els primers assalts foren als col·legis que tenien assignats el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i la presidenta Forcadell. Fou especialment violent l’assalt als votants de Sant Julià de Ramis, al col·legi de Puigdemont.

Fileres inacabables
L’alerta es va escampar per tot el país. Les furgonetes de la policia espanyola i els tot terrenys de la Guàrdia Civil corrien per les carreteres de les comarques i els carrers de les ciutats, però això no impedia pas que la major part del país votés si volia la independència de Catalunya o no. Una hora abans d’obrir els col·legis, el portaveu del govern, Jordi Turull, havia anunciat un canvi metodològic del cens que feia que tothom pogués votar allà on més li convingués. Era una manera d’evitar que el tancament a la força d’un col·legi impedís la participació a un sector de la població. Les llarguíssimes fileres de votants omplien les xarxes socials de fotografies espectaculars. De fet, molts votants van acabar fent hores de cua per poder votar, de tanta gent que hi havia anat.

Petits i grans, sense distinció
Arribaven més i més imatges de violència de les forces de seguretat espanyoles. Avis, nens, joves i adults rebien de valent sense distincions. L’agressió a una consellera del govern –Clara Ponsatí, d’Ensenyament–, a una àvia, a un home que tingué un infart i fou hospitalitzat… Els agents armats de l’estat espanyol no feien diferències a l’hora d’atonyinar tothom qui anés amb butlletes a les mans i el somriure de qui sap que ja guanya. Després d’aquell ‘a por ellos’, els cops de porra, les empentes, les estirades de cabells, les destrosses de portes i finestres, i els trets de bales de goma (prohibides a Catalunya des de 2013) semblaven una continuació lògica de l’esperit amb què una part important de l’estat espanyol s’havia pres la voluntat democràtica i pacífica dels catalans.

La lliçó dels catalans
L’objectiu del govern espanyol i els seus aparells d’estat era d’impedir que es pogués projectar una imatge de normalitat i de legitimitat del resultat del referèndum. Però la ciutadania de Catalunya donava una nova lliçó de creativitat democràtica, de compromís cívic, d’esperit pacífic i de solidaritat humana. En cap cas l’estratègia de la por i la violència –ço és, l’estratègia del terror– no feia recular el referèndum, l’exercici democràtic i la sintonia entre govern, parlament i població. Les fileres de votants armats amb butlletes blanques pel no o pel sí no van amainar en cap moment fins al tancament dels col·legis, a les vuit del vespre. Alguns centres de votació havien tancat més d’hora preventivament per evitar el segrest de les urnes plenes de vots i derivaven els votants a col·legis més protegits per la població.

‘La vergonya d’Europa’
El portaveu Turull havia anunciat a migdia una participació superior al 50% del cens. Per tant, l’atenció es concentrava a última hora a l’anunci de resultats, si més no, parcials. Mentrestant, Rajoy decidia de fer una compareixença de premsa –sense preguntes, com ja és habitual– per celebrar la desarticulació del referèndum i la victòria de l’imperi de la llei, la seva llei. Res més lluny de la realitat. El referèndum es va fer i tan sols van aconseguir alterar uns quants col·legis.

El relat del govern espanyol i dels mitjans de comunicació que actuen a redós seu es desfeia com un terrós de sucre en boca de dirigents polítics i persones influents de tot el món. I, sobretot, a les pàgines i a les pantalles dels mitjans de comunicació més influents del món, que a mitja tarda parlaven de ‘la vergonya d’Europa’ i de la ‘violència injustificada’ de l’estat espanyol contra els catalans que volien votar. Governants europeus començaven a trencar el silenci habitual i condemnaven l’actuació de les policies espanyoles contra una votació pacífica.

Pendents del president
A conseqüència d’una jornada amb totes aquestes característiques, la portaveu de la CUP, Anna Gabriel, demanava de fer vaga general i recordava que la llei del referèndum preveia la declaració de la independència a continuació. Al capvespre es feien unes quantes reunions d’entitats, sindicats, partits i organitzacions per a acordar una resposta unitària a l’agressió descomunal de l’estat espanyol. Tothom esperava especialment la compareixença del president Puigdemont per a saber quines conclusions havia tret d’un 1 d’octubre en què el poble havia salvat el poble.

Abans de les paraules del president, Jordi Cuixart, el president d’Òmnium, avisava a la plaça de Catalunya de Barcelona que la Taula per la Democràcia feia una crida a la vaga general el 3 d’octubre. I valorava que havia estat un dia històric del qual calia estar molt orgullosos. Per una altra banda, Jordi Sànchez, president de l’ANC, convidava a continuar treballant ‘per guanyar la llibertat’. I avançava: ‘Avui aquí, davant les urnes, i qui sap si aviat davant del parlament.’

Independència
Carles Puigdemont, el president, va sortir a les deu del vespre per anunciar que demanaria al parlament que proclamés la república catalana. També va fer una crida a la comunitat internacional a implicar-se i a abandonar el silenci institucional que havia regnat fins ara a Europa, per bé que ja havia començat a esquerdar-se. Puigdemont va agrair l’exemple i l’actitud dels ciutadans que ho havien fet possible, ‘que s’havien guanyat el dret de tenir una Catalunya independent’. I especialment a les vuit-centes persones que havien estat ferides per l’assalt de la policia espanyola. El parlament té ara la responsabilitat de complir el mandat de la llei del referèndum, guanyat amb suor, creativitat i molts somriures per un poble que avui ja camina decidit.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]