El deute trenca el sostre i acaba l’any en el 120% del PIB

  • El creixement de l'endeutament pels estralls de la pandèmia, del 13%, i la caiguda del PIB d’un 11% fan que aquesta ràtio arribi al nivell més alt de la història a l'estat espanyol

Jordi Goula
31.03.2021 - 19:50
Actualització: 31.03.2021 - 20:02
VilaWeb

Les previsions apuntaven que el deute de les administracions públiques a l’estat espanyol seria del 117% a final de l’any passat. La realitat les ha superades. Segons que ha fet públic el Banc d’Espanya aquest matí, el saldo a final del 2020 és de 1,346 bilions d’euros i la ràtio entre el deute i el PIB, del 120%, de manera que hi ha hagut un augment de 24,5 punts percentuals més que a final del 2019, quan era del 95,5%. Aquest creixement tan fort de la ràtio és el resultat de sumar el creixement del deute en valor absolut, del 13,2%, i el descens de l’11% en el PIB.

Cal dir un parell de coses prèvies. La primera és que és la xifra més alta de tota la història, en valor absolut i també en la ràtio sobre el PIB (uns 20 punts percentuals més que el màxim de la crisi anterior, el 2014). I la segona és que això equival a haver de treballar tots, a tot l’estat espanyol, durant un any per tornar-la i encara no n’hi hauria prou. O, si voleu, que a cada ciutadà de l’estat espanyol li toca un deute d’uns 28.000 euros, una xifra tampoc mai vista.

Quant a l’evolució del deute dels subsectors de les administracions públiques, el saldo del conjunt de l’administració estatal va pujar a 1,207 bilions d’euros el desembre passat, és a dir, un 107,6% del PIB. El creixement del deute d’aquest subsector el 2020 va ser de 146.000 milions d’euros, dels quals 34.000 són deguts a la reclassificació de la SAREB. Per una altra banda, el saldo del deute de la seguretat social fou de 85.000 milions, amb un creixement interanual del 55,1%.

M’aturo un moment en la SAREB, la societat que es va quedar tots els immobles que la banca es va espolsar del damunt per a poder ser reflotada a la crisi anterior. Quan es va crear, d’acord amb l’Eurostat, es va decidir de classificar la SAREB com a institució financera privada no controlada per les administracions públiques. A més del fet que la SAREB era majoritàriament propietat d’entitats privades, una de les condicions en què es va fonamentar aquesta decisió inicial va ser que les pèrdues, si n’hi havia, havien de ser relativament petites en comparació amb la mesura total dels passius.

Ara, això no ha anat per aquí. Qui la va fer, la previsió? No ho sé, però el cas és que d’ençà que es va crear, la SAREB ha tingut pèrdues significatives, que actualment signifiquen un volum apreciable en relació amb els passius, i això indica que part de les garanties públiques sobre aquests passius s’executaran en el futur. Finalment, a la Unió Europea, entitats similars en uns altres estats membres, que van ser originalment classificades fora del sector de les administracions públiques, han estat reclassificades en aquest sector per les autoritats estatístiques estatals. Tot plegat vol dir que l’augment del deute consolidat de les administracions públiques a conseqüència d’aquesta “reclassificació” de la SAREB, ha estat de 34.182 milions d’euros el desembre del 2020 i passa a ser deute públic. Déu n’hi do!

En relació amb les administracions territorials, el deute de les comunitats autònomes va créixer fins a 304.000 milions d’euros el desembre del 2020, cosa que equival a un 27,1% del PIB, amb un augment interanual del 2,9%. I el deute de les corporacions locals fou de 22.000 milions d’euros el quart trimestre del 2020, és a dir, un 2% del PIB i un 5,5% menys que el saldo registrat un any abans.

Lògicament, el gruix del creixement de l’endeutament de l’any s’ha localitzat a l’administració central de l’estat espanyol, que ha hagut d’encarar els estralls de la pandèmia. Molta més despesa i menys ingressos impositius formen un binomi explosiu que alimenta l’augment del deute. Dins l’innegable perill que significa aquest volum, és cert que l’estructura, segons el desglossament d’instruments, no és pas gaire dolenta, fruit de les successives reestructuracions. El desembre del 2020, per exemple, el deute s’havia materialitzat principalment en passius a llarg termini, car representava un 92,5% del total, i el percentatge del deute a curt termini era d’un 7,5%.

També aporta una certa –però fràgil– tranquil·litat el nivell dels tipus d’interès, que aquests darrers anys no ha deixat de baixar, per l’acció dels bancs centrals, amb l’objectiu d’animar l’activitat econòmica, fins a arribar als tipus negatius actuals. Fruit de tot això, en aquests moments el cost mitjà del deute públic espanyol és del voltant de l’1,85%, una xifra molt baixa, si pensem que el tipus mitjà que l’estat pagava per la seva cartera de deute era del 4,10% el 2010, enmig de la crisi anterior. Les previsions per al 2021 amb els refinançaments i nous endeutaments que s’hauran de fer, apunten a continuar rebaixant el tipus mitjà. La pregunta és: fins quan?

Si és ben cert que ara no es pot fer res més que insuflar diners al teixit productiu, perquè l’objectiu prioritari és salvar totes les empreses possibles, i que cal aconseguir tots els diners possibles –el govern espanyol no ha fet prou en aquest àmbit–, això no ens ha de fer passar per alt que, d’ací a un quant temps, el risc estarà en la inflació i en una pujada subsegüent dels tipus d’interès, juntament amb el fet que la permissivitat europea en aquest camp s’anirà acabant. De totes maneres, l’estat espanyol no serà pas l’únic en aquesta situació. França, Xipre i Bèlgica ara es troben a un nivell molt semblant, al voltant del 120%; Portugal és uns 15 punts més amunt; Itàlia, més de 40 punts; i Grècia, més de 80. És a dir, que el problema és global i serà global. I ja sabeu què diuen: si dec 100 euros el problema és meu, però si són 100 milions, el problema és del banc… Alguna cosa hauran de fer les autoritats europees sobre aquest punt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any