El descrèdit de la Unió Europea: l’economia per sobre de la democràcia i els drets fonamentals

La tèbia resposta de la Comissió Europea després de la brutal actuació de les forces de seguretat espanyoles, que van deixar ferits 893 ciutadans amb actitud pacífica, ha indignat una majoria de la població catalana.

La posició europea en la crisi dels refugiats o amb els drets fonamentals contrasta amb la clara defensa de ser un garant econòmic, amb l’austeritat per sobre de tot. Només cal recordar el 2011, quan PP i PSOE, en compromís amb la Unió Europea, van canviar sense consens la constitució espanyola per limitar el dèficit estructural i marcar que el pagament del deute tindria ‘prioritat absoluta’, fins i tot davant els serveis fonamentals.

En el cas de les reivindicacions catalanes, sembla difícil esperar cap suport. Han prioritzat l’actuació d’un estat membre per sobre dels drets fonamentals d’una part de la ciutadania europea. Cal tenir en compte que en casos anteriors, com Eslovènia o Croàcia, dos dies abans de declarar llurs independències, la Comunitat Europea i els Estats Units asseguraven que mai les reconeixerien, donaven suport a la unitat iugoslava i insistien que no formarien mai part d’Europa. A fets consumats, el posicionament canvia ràpidament.

Una Europa centrada en compliments econòmics
Cada any, la Comissió Europea fa públic l’informe sobre l’aplicació de la llei europea. A final del 2016, hi havia 1.657 expedients d’infracció oberts contra estats membres per incompliments.

La majoria dels expedients tenen una relació directa amb l’economia, encara que també en trobem una part sobre migració (el 8%), relacionats amb les normes d’asil i l’incompliment de les quotes. També n’hi ha molts de relacionats amb els efectes negatius per al medi ambient, que són la segona categoria amb més expedients.

Justament, l’estat espanyol és el que té més expedients oberts per incompliments de la llei europea, un total de 91 casos. Entre aquests, hi ha l’incompliment, des de fa més d’un any, de la llei hipotecària europea. Com explica Ramon Tremosa, també hi ha directius que, encara que no ho sembli, tenen un gran impacte. L’incompliment de la directiva de morositat per part de l’estat espanyol fa que grans multinacionals retardin pagaments fins a dos anys, cosa que perjudica les pimes subcontractades. Segons la Plataforma contra la Morositat, s’han perdut un milió de llocs de feina a causa de la morositat.

L’estat espanyol, rècord de sancions
Des del 2012, 54 dels 76 milions que s’han pagat en concepte de sancions a la Comissió Europea (7 de cada 10€) són de l’estat espanyol. Per incompliments de la normativa europea. Les causes poden ser: incomplir directives europees, complir-les fora de termini o desobeir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El següent país ja és Bèlgica, que només ha pagat 10 milions (13%).

De moment, només tres casos han comportat sanció econòmica, el cas Megafesa (24 milions d’euros, per ajudes públiques a empreses privades), les vacances fiscals basques (30 milions d’euros) i el cas dels estibadors, en què es condemnava a pagar tres milions d’euros.

Cal afegir que l’any 2016 la Comissió va gestionar 3.458 reclamacions, amb les quals es pot emprendre una investigació si s’han incomplert les regles. La majoria són tancades, però entre les que continuen, justament l’estat espanyol és el que té més fitxers oberts per reclamacions aquest 2016 (trenta-quatre), seguit de França (trenta-tres) i Itàlia (vint-i-tres). Els temes són, principalment, per fiscalitat i unió duanera (seixanta-vuit fitxers), mercat interior, indústria, emprenedoria i pimes (quaranta-vuit fitxers oberts) i justícia i consumidors (vint-i-sis).

La Unió Europea en defensa de la democràcia
La institució europea té una posició respecte de la tolerància molt diferenciada en funció de si és dins de les seves fronteres o fora. Actualment, hi ha trenta-tres estats de la resta del món –sense incloure organitzacions gihadistes amb un territori com Al-Qaida o Estat Islàmic– als quals se‘ls apliquen sancions.

Cal afegir, però, que moltes vegades els interessos passen davant de la defensa de valors. El 2016, va arribar a un acord amb Turquia per a contenir l’arribada de refugiats. L’estat turc no té cap sanció, encara que diversos països i la mateixa Unió Europea han mostrat preocupació per l’empresonament de polítics, activistes, acadèmics i periodistes. Tampoc no té cap sanció l’Aràbia Saudita, una de les pitjors dictadures del món, encara sense eleccions.

Dins de les fronteres de la Unió Europea, Hongria i Polònia són els dos estats que han estat advertits per no garantir la democràcia. El govern polonès ha pres decisions considerades inconstitucionals per Europa, com la reforma de la justícia, amb què el Ministeri tindrà capacitat de nomenar i ascendir jutges i assignar casos concrets. També la reforma del Tribunal Constitucional, que obliga a tenir una majoria de dos terços per a tombar una llei i la capacitat de l’executiu de nomenar quinze dels vint-i-cinc membres del Consell Nacional del Poder Judicial. Per tant, hi ha en risc la independència judicial. A més, el govern s’ha dotat d’un marc legislatiu que li permet de nomenar i destituir directament directors de la ràdio i la televisió públiques.

El 2016, la Comissió Europea va activitat el mecanisme de l’Estat de Dret, creat el 2014 per l’augment de l’autoritarisme a Hongria. Si segueix el seu curs, pot finalitzar amb l’aplicació de l’article 7, que permet suspendre el dret a vot dins de les institucions europees, així com l’arribada de fons. En el cas hongarès, es van limitar a obrir diversos expedients que van acabar sense sancions.

Tot i els advertiments, Polònia continua essent l’estat que més fons de cohesió i fons estructurals rep de la Unió Europea: 22,2% dels de cohesió i 19,1% dels estructurals. El segueixen, en aquestes dues ajudes, Itàlia (9,4% i 11,4%) i Espanya (8,2% i 9,8%).

Una part dels experts i de l’opinió pública considera que les institucions s’atreveixen més amb els estats que s’han adherit més recentment, com el Grup de Visegrád (Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia), que no pas amb els estats de l’Europa occidental.

Pel que fa a l’estat espanyol, el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) –que depèn del Consell d’Europa– li ha criticat durament el funcionament del poder judicial i de no seguir les recomanacions fetes per a enfortir la independència judicial, ja que els polítics no haurien d’intervenir en la designació de magistrats del CGPJ. L’estat no compleix i posa en perill la separació de poders. La Comissió no s’ha mogut. Tampoc no l’ha advertit per la reforma del Tribunal Constitucional, amb la qual el TC pot aplicar sentències penals sense judici, encara que la Comissió de Venècia la va criticar durament.

La Unió Europea, en perill?
Actualment, elsmotius amb més suport per a formar part de la Unió Europea són la llibertat de viatjar, estudiar i treballar per tota la UE (49%), l’euro (35%) i la pau (27%). Però la sortida de la Gran Bretanya ha portat l’interrogant de si hi haurà més països que segueixin els seus passos, tal com defensen algunes formacions, principalment de dretes.

La tardor del 2016, segons l’Eurobaròmetre, un 44% dels europeus estaven insatisfets amb el funcionament de la democràcia a la Unió Europea, principalment a Grècia, on el percentatge va créixer fins al 70%, però també als Països Baixos (51%) i a Àustria (54%), considerats els principals candidats a seguir la Gran Bretanya en la seva sortida de la UE. Cal afegir-hi Xipre (60%), l’estat francès (56%) i l’estat espanyol (52%); tots aquests, estats on més del 50% de la població està en contra del funcionament de la democràcia a Europa.

A més, cal tenir en compte que un 32% dels europeus considera que s’estaria millor fora de la Unió Europea, mentre que un 58% no hi està d’acord. Els percentatges són especialment alts a Eslovènia (50%), Xipre (49%), Itàlia (45%) i Àustria (44%).

Encara que el malestar ha crescut, no sembla que a curt termini hi hagi cap més estat disposat a sortir. Però sense un canvi, que no s’ha vist en els darrers temps, la tendència és anar cap al col·lapse d’una Unió Europea que ha de reflexionar si és un club d’estats o una institució disposada a garantir la democràcia i els drets fonamentals en les seves fronteres.