El debat que no fem

Com és sabut, en relativament poc temps Catalunya ha experimentat una transformació demogràfica de gran magnitud. N’hi ha prou amb dues dades: aquests darrers anys, el saldo migratori anual ha superat les 120.000 persones i avui hi conviuen 170 nacionalitats.

Una transformació així presenta dificultats. Dir-ho sembla una obvietat, però ha esdevingut una afirmació incòmoda. Durant massa temps, una part del debat públic ha oscil·lat entre dues actituds igualment poc adequades. D’una banda, atribuir a la immigració bona part dels mals que experimenta la nostra societat. I, d’una altra, mirar amb recel qualsevol persona que gosi relacionar la immigració amb problemes socials, com si el simple fet de llançar la qüestió fos una concessió a la xenofòbia o al populisme.

Potser hauríem de començar per una cosa més senzilla: mirar què passa i intentar d’entendre’n les causes.

Pensem en els serveis públics. Si en un període relativament breu augmenta considerablement la població d’un municipi o d’un barri i els recursos disponibles no creixen al mateix ritme, és previsible que hi hagi tensions. Pot passar a les escoles, als serveis socials i als centres d’atenció primària. La sanitat n’és un exemple paradigmàtic: més persones vol dir més gent que cal atendre.

Però fixem-nos en una distinció elemental que sovint es perd pel camí. Aquest problema es produiria igualment si el mateix augment de població fos conseqüència d’un increment espectacular dels naixements entre la població autòctona. Els centres sanitaris necessitarien més recursos, les escoles més places i les administracions haurien d’adaptar els serveis a una població més nombrosa. En un cas així, per tant, el factor important no és necessàriament la identitat de les persones que han fet créixer la població, sinó el nombre. Això no significa que tots els problemes associats a la immigració siguin d’aquesta mena. Precisament aquí comença el debat interessant. Hi ha qüestions que depenen fonamentalment del creixement demogràfic; n’hi ha unes altres de relacionades amb les característiques socioeconòmiques de la població que arriba; i n’hi ha que sí que tenen una dimensió específicament cultural, lingüística o religiosa.

A Catalunya, la llengua n’és un exemple evident. L’arribada en poc temps de moltes persones que no saben el català implica un problema diferent del simple augment de població. També poden sorgir dificultats quan conviuen concepcions molt diferents sobre el paper de la religió, les relacions familiars, la igualtat entre homes i dones i les formes d’autoritat. Negar que aquestes diferències poden generar dificultats seria tan poc raonable com atribuir tots els conflictes a aquestes diferències.

La primera obligació d’un debat polític seriós consisteix, doncs, a distingir problemes que sovint apareixen barrejats. Aquesta diferenciació té conseqüències pràctiques. Si un centre d’atenció primària està saturat perquè la població que ha d’atendre ha crescut molt més ràpidament que no pas els recursos de què disposa, la resposta principal haurà de ser adaptar-ne els recursos. Convertir l’origen dels nous usuaris en el centre del problema no ajudarà a resoldre’l. Si, en canvi, una escola té dificultats perquè una part important de l’alumnat s’hi incorpora sense saber el català, aleshores sí que l’origen lingüístic de les famílies és important i caldran polítiques específiques.

Identificar un problema, esbrinar-ne les causes i actuar-hi sembla elemental. Però, en matèria d’immigració, aquesta seqüència queda massa sovint interferida per les posicions polítiques prèvies. Hi ha qui sembla necessitar que la immigració expliqui el màxim nombre possible de problemes. Uns altres temen que reconèixer qualsevol efecte problemàtic de la immigració equivalgui a donar arguments als primers. El resultat és que discutim menys sobre les causes dels problemes que no pas sobre qui té dret de parlar-ne.

I això té un cost democràtic. Imaginem algú que viu en un barri que ha canviat molt ràpidament. Pot tenir més dificultats per a accedir a determinats serveis, pot veure com l’escola dels seus fills afronta situacions noves, pot constatar que el català té cada vegada menys presència en alguns espais o pot sentir que han canviat formes de convivència que donava per fetes. Algunes de les seves percepcions poden ser correctes i unes altres, no. Algunes poden tenir relació amb la immigració i unes altres, amb fenòmens del tot diferents. La resposta democràtica no pot consistir a dir-li que no se’n pot parlar. Perquè les preocupacions que expulsem del debat públic no desapareixen: simplement, busquen unes altres vies per a expressar-se. I aquí sorgeix una de les paradoxes més inquietants de la manera com hem afrontat la immigració: la por d’alimentar el populisme l’ha fet créixer.

Si determinades forces polítiques són les úniques disposades a parlar de problemes que una part de la ciutadania considera reals, es podran presentar com les úniques que “diuen les coses pel seu nom” i imposar més fàcilment la seva interpretació. Per això és tan important de separar tres qüestions que sovint confonem. La primera és si existeixen problemes vinculats, directament o indirectament, a un procés immigratori intens; la segona, com interpretem aquests problemes; i la tercera, quines respostes hi proposem.

Acceptar el primer interrogant no obliga a assumir cap interpretació determinada dels problemes ni cap resposta concreta. Podem discutir si el ritme d’arribada és sostenible, quins recursos públics necessita una població creixent, com evitem la segregació residencial o escolar, quin coneixement de les llengües cal promoure, quines exigències d’integració són legítimes o com preservem una cohesió social suficient. Cap d’aquestes preguntes és, per si mateixa, populista. No hi ha fets populistes. El populisme apareix en la manera d’interpretar els problemes i en les respostes que es proposen per a afrontar-los.

Allò que és irresponsable és no formular-se aquests assumptes. Una democràcia necessita un cert consens per a funcionar, però també necessita una cosa anterior: poder debatre seriosament sobre allò en què no estem d’acord. I això exigeix no desqualificar les preguntes abans d’haver-ne examinat les respostes.

La qüestió, en definitiva, no és si hem de parlar o no dels problemes associats a la immigració. La qüestió és com en parlem. Si les democràcies liberals renuncien a fer-ho per por de ser titllades de populistes, uns altres ho faran en el seu lloc. I, aleshores, potser descobrirem massa tard que el millor aliat del populisme no era el debat sobre la immigració, sinó precisament la nostra negativa a tenir-lo.

[Nota de la redacció: Aquest article forma part d’una sèrie de quatre que es publicaran els pròxims diumenges.]