El darrer mur judicial contra l’amnistia

Aquest proppassat mes de juliol ha estat trepidant i ben sucós, en termes judicials, per al catalanisme. En bona part, arran de la sentència de 16 de juliol del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) que, validant l’amnistia, ho ha accelerat tot. Per això pot ser una bona idea, crec, fer una petita compilació per saber on som exactament, ara mateix. Amb tres eixos: què s’ha tancat, què queda obert i per on poden anar els trets. Perquè, admetem-ho: no és gens fàcil de situar-se i saber-se moure, amb un mínim coneixement de causa, per aquest dens magma judicial que, lentament però decidida, avança en totes direccions per terres catalanes.

Què ha passat, exactament, amb l’amnistia? La mateixa llei preveu, certament, que ha de ser interpretada i aplicada pels tribunals. I ben fet que fa, perquè si s’hagués optat, per exemple, per un “perdó” directe del legislador sense cap mena de filtre judicial, molt probablement la llei no hauria superat els controls del Constitucional o de la UE. Ara, per contra, no es preveu enlloc precisament això que ha passat: que els tribunals la puguin buidar de contingut (com ha fet el Suprem amb la malversació) o que en puguin demorar injustificadament l’aplicació amb preguntes (sovint agafades amb pinces) dirigides al TJUE, gràcies a les quals s’ha allargassat fins a dos anys un termini inicialment previst en dos mesos. Calia, de debò, preguntar, per exemple, com ha fet el Tribunal de Comptes, si la secessió d’una part d’un estat membre de la UE afectaria els interessos financers de la UE, si resulta que el TJUE ens recorda l’obvietat que una secessió provocaria, sí, una disminució dels ingressos, però també, en sentit invers, de les despeses?

És clar que entendrem molt millor aquestes maniobres judicials de “buidatge” i “demora” si tenim presents dos fets absolutament anòmals i inaudits que es van produir abans no s’aprovés l’amnistia: les concentracions a la via pública de jutges togats en protesta contra la llei (quan encara no se’n sabia ni tan sols el text!) i els misteriosos PDF que tots els jutges vam rebre (sí, “vam”, no “van”) en el correu corporatiu professional, amb models per a formular preguntes al Constitucional i el TJUE i ajornar, així, els efectes de l’amnistia. Dos senyals d’alerta ben precoços que el temps ha acabat confirmant com a fatalment premonitoris.

El “buidatge” de la llei a càrrec del Suprem (la intubació a l’UCI de la malversació de Puigdemont i companyia) es troba, avui, en forma de recursos d’emparament, sobre la taula del Constitucional. Aquest cas continua, per tant, ben viu i no l’hem de confondre amb els altres (mesa del parlament o ex-consellera Serret) que el mateix Suprem ha decidit d’amnistiar també durant les escorrialles del mes de juliol. Certs mitjans i opinadors han traslladat la idea que el Suprem s’ha posat, per fi, les piles i que això ha de portar, gairebé per necessitat, a amnistiar, també, la malversació. Però compte, que es tracta d’una causa ben diferent. Són figues d’un altre paner. És la de caça major, la que afecta Puigdemont. Aquí, els paràmetres poden ser uns “altres” i, de moment, els desconeixem.

A més, tot fa pensar que el pas següent no el farà el Suprem sinó el Constitucional. I val a dir (qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra) que aquest últim l’hauria pogut resoldre ja fa molt de temps. No tenia pas l’obligació d’esperar la decisió del TJUE, perquè el que ha d’abordar (si la interpretació que fa el Suprem de la malversació i l’amnistia vulnera o no algun dret fonamental) no incideix directament en cap normativa europea. Però, vaja, el Constitucional va voler ser prudent i ha esperat que es pronunciés el TJUE. Aquest ja ho va fer el 16 de juliol i, ben mirat, el primer tampoc no es veu amb gaires presses: no abordarà el cas fins a final de setembre. I tot indica que això s’allargarà més encara, perquè, diuen, el primer ponent és del grup dels anomenats “conservadors” i, en conseqüència, segurament proposarà de validar les giragonses interpretatives del Suprem. Per tant, com que, ara mateix, al Constitucional hi ha una majoria, segons l’anomenen, “progressista”, caldrà buscar un altre ponent. I, així, “Tot esperant (encara més) Godot”.

De la decisió final del Constitucional, n’interessa no tant si estima els emparaments (seria molt estrany que no ho fes, vist l’inaudit desaquarterament interpretatiu a què el Suprem va sotmetre la llei d’amnistia) com la contundència amb què ho faci. Com més contundent sigui, menys ‘terreny de joc’ tindrà, després, el Suprem. Això, és clar, en el cas que el Suprem vulgui continuar ‘jugant’: plantejarà una nova pregunta al TJUE? Sostindrà que el que digui el Constitucional no el vincula? No descartem, a més, que l’actual conjuntura política espanyola (sí, he dit política, no jurídica!) pugui ser, aquí, decisiva: qui ‘prefereix’, el Suprem, que s’empassi el gripau del retorn de Puigdemont, el PSOE o el PP? Si li ‘plau’ més el primer escenari, més li valdrà anar per feina i deixar d’embolicar la troca (l’amnistia), no? Tornant, però, a la ‘ment’ del Constitucional, si decideix de mostrar-se ‘contundent’ amb el Suprem, podria fer-ho retòricament (ser molt dur en les expressions emprades, insinuar que s’ha pogut prevaricar, etcètera) o més cruament i acudir a les àmplies eines executives de què disposa, d’ençà de 2015, per tal de fer complir les seves decisions. Podria, fins i tot, imposar multes o destituir qui no obeeixi la seva decisió! Caldrà, així doncs, examinar amb lupa augmentada cadascun dels termes que acabi emprant el Constitucional.

El cas del Tribunal de Comptes és especialment greu, perquè ultra formular la pregunta de la ‘vergonya’ (la dels interessos financers de la UE), una vegada obtinguda la resposta del TJUE, i havent-li dit aquest tribunal, expressament, que la llei és d’obligat compliment i que cal aplicar-la sense necessitat de donar trasllat a les parts ni practicar prova… ha fet, precisament, això! No l’ha aplicada i ha donat un nou trasllat, que vencerà després de vacances, cercant, a la desesperada (no vol perdre l’esperança), una suposada escletxa en la resolució del TJUE. Una ‘desobediència’ al tribunal europeu que pot generar, de retruc, problemes greus a l’estat espanyol i que, amb molt bon criteri, alguna defensa ja ha posat en coneixement del mateix TJUE i de la Comissió Europea. Se’ns acumulen les crispetes pel setembre, com veiem.

L’Audiència Nacional (que porta el cas de ‘terrorisme’ i que també va formular preguntes força voluntarioses al TJUE) no ha mogut ni un dit abans de vacances. Recordem, però, que confeccionar una resolució d’arxivament per amnistiar et pot portar, a tot estirar, un parell d’hores. També, que la llei (de 2024) preveia un termini de dos mesos perquè els tribunals l’apliquessin. Però, vaja, és de suposar que s’ho volen mirar amb calma. El marge de maniobra de l’Audiència per a no amnistiar és, tot amb tot (si preval l’estat de dret), inexistent.

En resum, un juliol ben calent, amb una gran acceleració final només truncada per la irrupció de les vacances d’estiu. Tot plegat es reprendrà, ben segur, el setembre. Caldrà romandre molt atents a què facin, llavors, el Constitucional, el Suprem, el Tribunal de Comptes, l’Audiència Nacional… Sí, sempre els tribunals. Ben estrany, no? Que una nació com la catalana depengui en tantes coses i tan sovint del que acabin establint les togues (i no he parlat del català a l’escola!) palesa, dia sí dia també, l’enorme anomalia que ens ha tocat viure. Això sí, una anomalia que, com a mínim als juristes, ens nodreix a bastament d’excuses per fer el que més ens agrada: esplaiar-nos. Bon estiu.