Fons de l’estany afectat per la massa d’aigua profunda a causa del procés d’eutrofització de l’estiu de 2019. En la imatge s’observen restes de cavallet marí i la capa bacteriana típica de zones amb eutrofització severa. Segons tots els indicis, el metabolisme d’aquests bacteris va generar compostos tòxics, que són els que van provocar la mort de milions d’exemplars d’espècies mòbils a l’octubre de 2019. / Javier Murcia

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Valors ambientals d’un ecosistema singular

El Mar Menor era, fins fa pocs anys, una llacuna costanera d’aigües cristal·lines, poc profunda, hipersalina i oligotròfica, o el que és el mateix, pobra en nutrients. Totes aquestes particularitats la convertien en un ecosistema singular i en la meravellosa llacuna que està en el record de la memòria social. Aquestes singularitats aportaven a la ciutadania nombrosos serveis ecosistèmics, com el gran potencial turístic, les pesqueres tradicionals i beneficis no materials com la qualitat de vida i valors estètics o culturals.

Aquest ecosistema de gran valor ecològic ha estat reconegut amb la declaració de nombroses figures de protecció regionals, estatals, europees i internacionals, com el Parc Regional de Salinas y Arenales de San Pedro del Pinatar i el Paisatge Protegit d’Espais Oberts i Illes del Mar Menor. La llacuna és part de la llista Ramsar (o Llista de Zones Humides d’Importància Internacional), Zona Especialment Protegida d’Importància per al Mediterrani –Conveni de Barcelona–, Zona d’Especial Protecció per als Ocells i Lloc d’Importància Comunitària, pertanyent a la Xarxa Natura 2000.

Situació actual

La degradació del Mar Menor no va començar amb la dramàtica imatge de tones de peixos morint en les vores el mes d’octubre passat de 2019. Hem de remuntar-nos a començament de la segona meitat del segle passat, quan la llacuna i tota la seua zona d’influència van ser testimonis de l’activació d’un gran dinamisme socioeconòmic, on convergien activitats com l’agricultura, la ramaderia, el turisme, la pesca i antigues explotacions mineres. Aquestes activitats han generat pressions des de fa dècades, i això ha provocat una lenta, encara que contínua, degradació. Malgrat això, alguns sectors científics han considerat l’estat ambiental de la llacuna com relativament bo fins fa pocs anys, menyspreant els senyals evidents i donant cobertura a la inacció de les administracions responsables.

Per a entendre el que ha ocorregut és necessari definir un procés tristament popular a la regió de Múrcia: l’eutrofització. A partir d’un enriquiment excessiu de nutrients (nitrogen i fòsfor) en un medi aquàtic, es produeix un creixement accelerat de la producció primària i la biomassa algal i, com a conseqüència, la degradació de la qualitat de l’aigua.

Fins fa no molts anys, paràmetres clau com la concentració de nutrients dissolts o nivells de clorofil·la (indicador de la concentració d’algues fitoplanctòniques) mostraven en l’estany valors baixos, la qual cosa s’interpretava com una relativa oligotròfia (baixa concentració de nutrients) de les seues aigües (Pérez-Ruzafa et al., 2005). Però la realitat és que això no indicava l’absència d’eutrofització. El que ha ocorregut a la llacuna coincideix amb el model proposat per a badies o llacunes somes per McGlathery, Sundbäck i Anderson (2007). En una situació prèvia a l’entrada de nutrients, tot el fons de l’estany rep llum suficient per a permetre el creixement de les plantes que formen la comunitat bentònica. Amb les aportacions de nutrients procedents principalment de l’activitat agrícola i aigües residuals, el paisatge bentònic, dominat inicialment per praderies de la fanerògama Cymodocea nodosa, és substituït per una densa gespa de la macroalga Caulerpa prolifera, que comparteix en algunes zones espai amb la fanerògama.

En els anys previs al col·lapse, l’alga Caulerpa prolifera va arribar a valors de més del 90 % de cobertura del fons lacustre. Era evident que l’excés de nutrients estava sent emmagatzemat en el fons per la comunitat bentònica. Això explicava que, malgrat l’entrada massiva de nutrients procedents de la conca, s’observaren baixes concentracions de nutrients i fitoplàncton en la columna d’aigua durant anys i per tant certa transparència. L’entrada de nutrients és la causa de l’important creixement de Cprolifera, però també la responsable de la proliferació de meduses que es va convertir en un greu problema per al turisme des de mitjan dècada dels anys noranta.

A partir de la segona meitat de l’any 2015, les aigües del Mar Menor van experimentar un canvi dràstic a causa d’una proliferació massiva de fitoplàncton: es va produir un episodi de floració algal nociva (FAN) (Aguilar, Giménez Casalduero, Ramos i Mas, 2016). En aquest punt l’estany va arribar a un estadi d’eutrofització greu i posteriorment a un «col·lapse ambiental». Aquesta fase del procés es va activar amb l’excés de nutrients en la columna d’aigua, la qual cosa va induir a un creixement explosiu d’algues unicel·lulars. Aquesta situació es va batejar popularment amb el nom de sopa verda en la primavera del 2016. L’alta concentració cel·lular impedia el pas de llum a les zones amb profunditats de més de tres metres, la qual cosa va provocar la mort de la vegetació a partir d’aquest límit. Els treballs realitzats per l’Institut Espanyol d’Oceanografia presentats a la tardor de 2016 mostraven una pèrdua del 85 % de l’extensió inicial de praderies marines del Mar Menor. Les praderies supervivents es concentraven en les zones més somes i il·luminades, a profunditats menors de tres metres.

La matèria orgànica morta procedent de l’antiga praderia i de la deposició de les cèl·lules planctòniques es va acumular al fons i va començar un procés de descomposició per acció de les comunitats bacteria­nes, i a conseqüència de la seua activitat es va produir el consum d’oxigen dissolt en l’aigua i en el sediment. L’absència d’oxigen va provocar la mort massiva dels organismes bentònics (mol·luscos, poliquets, etc.). Espècies com la nacra (Pinna nobilis) van veure reduïda dràsticament la seua població i van desaparèixer en les zones profundes; aquelles amb poca mobilitat, com el cavallet marí (Hippocampus guttulatus), van disminuir les seues poblacions, i els supervivents van ser relegats a zones superficials concretes del litoral de la llacuna durant els mesos d’estiu del 2016.

En la segona meitat de 2017 es va observar una certa recuperació de la superfície ocupada per l’alga C. prolifera, alhora que altres espècies aprofitaven la nova situació. Es va detectar un creixement extraordinari de poliquets serpúlids filtradors del gènere Hydroides sp., com a resposta a la gran disponibilitat de matèria orgànica en suspensió. Aquests cucs amb tubs calcaris fixen el carbonat càlcic i generen microesculls que incrementen l’heterogeneïtat del sediment.

Però el procés de recolonització que semblava haver començat va tornar a truncar-se durant l’estiu de 2019, quan de nou es va activar una crisi d’eutrofització similar a la de 2016. Amb un nou episodi de «sopa verda» en potència i la columna d’aigua carregada de matèria orgànica en descomposició, la llacuna va patir una entrada massiva d’aigua carregada de nutrients procedent de la gran avinguda associada amb la DANA d’intensitat extraordinària ocorreguda a l’octubre de 2019.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Francisca Giménez Casalduero. Catedràtica del Departament de Ciències de la Mar i Biologia Aplicada de la Universitat d’Alacant.

Julia Martínez Fernández. Doctora en Biologia i directora tècnica de la Fundación Nueva Cultura del Agua (Saragossa).

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.