14.10.2015 - 02:00
|
Actualització: 14.10.2015 - 19:38
L’any 2008 va néixer una col·lecció de narrativa estrangera vinculada a Viena edicions, ‘El cercle de Viena’, que van impulsar Àlex Susanna, Marcel Riera i Jordi Llavina. Aquest darrer va abandonar l’aventura ben aviat perquè anava molt enfeinat, però els altres han mantingut fins avui la tria dels títols de la col·lecció, i n’han conformat el consell editorial juntament amb l’editora de Viena, Isabel Monsó, i Enric Viladot, responsable de la part comercial de l’editorial. Hem parlat amb Marcel Riera per entendre les voluntats d’aquesta col·lecció, que s’ha fet un lloc entre les col·leccions de novel·la estrangera que ofereixen algunes de les millors obres de la literatura universal.
Marcel Riera (Badalona, 1956), tot i que no viu de la literatura, és poeta i traductor. Llicenciat en filologia, va guanyar el premi Carles Riba l’any 2012 amb ‘Llum d’Irlanda’. També ha publicat dos llibres de poemes més: ‘Lluny’ (2006) i ‘L’edat de coure’ (2008). I entre els autors que ha traduït hi ha Joseph Brodsky, Philip Larkin i James Fenton.
Explica que amb Àlex Susanna sospesaven la idea de publicar alguns títols d’autors contemporanis internacionals que no es trobaven en català (bé perquè no s’havien traduït mai, bé perquè eren descatalogats). Van arribar a imaginar de crear un segell propi, però al final es van decidir a trucar a la porta de Viena Edicions, amb Enric Viladot i Isabel Monsó al capdavant, perquè eren els hereus de Columna, editorial de què Àlex Susanna havia estat un dels fundadors. A més, en aquell moment Viena no tenia cap col·lecció d’obres de ficció.
‘Vam sortir el 2008 amb dos títols alhora: “La casa de les velles adormides”, de Yasunari Kawabata, i “El riu”, de Rumer Godden. Era una declaració d’intencions, perquè la nostra voluntat era de construir una col·lecció de referència de clàssics moderns. Una col·lecció d’autors estrangers i morts, que fos hereva de la primera època de la col·lecció “A tot vent” i de la col·lecció “El Balancí”, perquè va ser amb aquestes col·leccions que la nostra generació va descobrir la narrativa estrangera contemporània.’ I continua: ‘En aquests set anys hem publicat dotze autors inèdits en català i sis premis Nobel. També hem reeditat títols que ja no es trobaven. I de tots els autors publicats només n’hi ha un de viu, l’escriptora nord-americana Cynthia Ozicka, que té vuitanta-set anys.’
Però quins criteris han guiat la selecció d’aquestes cinquanta obres? Què les vincula? Diu Riera: ‘Hi ha bona part del nostre gust literari, és clar. No hem publicat res que no ens agradi, tot i que hem acceptat suggeriments d’alguns altres autors, traductors i llibreters. Les obres es tradueixen de la versió original i això ens ha fet construir una escuderia de traductors que s’ha consolidat. I, entre els autors publicats, tots són de referència, tots són autors d’excel·lència literària.’
Entre els clàssics moderns que han publicat, hi trobem obres de Joseph Roth, Isak Dinesen, Thomas Mann, Dylan Thomas, K. P. Kavafis, Sherwood Anderson (que va ser distingit amb el premi Llibreter 2009), Gerald Durrell, Yasunari Kawabata, John Cheever, Rainer Maria Rilke, T. S. Elliot, John Steinbeck, Ba Jin, Mircea Eliade, Boris Vian, Thomas Wolfe, Saul Bellow, Joseph Conrad…
I en un lloc a banda es destaca la voluntat de publicar els dotze volums de ‘A la recerca del temps perdut’ de Marcel Proust, en traducció de Josep Maria Pinto. Recorda Marcel Riera: ‘No ens coneixíem pas, amb en Pinto, però m’agradava molt un bloc que ell escrivia sobre literatura –”Combray” es deia– i m’hi vaig posar en contacte perquè especialment m’agradaven els fragments dedicats a l’obra de Proust. Quan em va dir que era ell qui els havia traduïts li vaig proposar la comesa. Ja n’hem publicats sis, la meitat. I esperem que en els cinc anys vinents puguem tenir publicats tots els que falten.’
Tot i que gairebé al mateix temps va aparèixer una altra versió de la ‘Recerca’ de Proust, de la traductora Valèria Gaillard, a Grup 62, Marcel Riera considera que la de Josep Maria Pinto serà la traducció canònica de Proust al català, la que romandrà. I assegura: ‘Hem trobat el traductor ideal i ens hem compromès a acabar-la.’
Marcel Riera està content de la col·lecció, tot i que no amaga les dificultats que hi ha al mercat actual català per vendre traduccions: ‘La literatura estrangera costa molt de vendre. Per què? No ho sé. Fins als anys vuitanta passava a l’inrevés. Però amb l’arribada de la generació d’escriptors catalans joves, Monzó i companyia, la tendència es va invertir. A més, si al baix nivell de vendes hi afegim el sobrecost d’una traducció (i no ho dic contra els traductors, que en general cobren molt malament), és lògic que se n’editin menys que en algunes altres èpoques.’
Amb tot, el responsable de ‘El cercle de Viena’ també assegura que en aquests vuit anys la col·lecció s’ha envoltat d’un cercle de seguidors fidels, que compren els llibres d’aquesta col·lecció, perquè els vinculen amb una tria de qualitat. ‘Tenim entre tres-cents i quatre-cents lectors fidels que ens fan un coixí necessari per a mantenir la vida de la col·lecció. I hem aconseguit la complicitat dels llibreters, que això és fonamental també.’
El títol que fa cinquanta és una obra japonesa inèdita fins ara en català, ‘El tallador de canyes’, de Junichirô Tanazaki, el celebrat autor de ‘Elogi de l’ombra’. I el lector ha de saber que, comprant aquest títol, el llibreter l’obsequiarà amb dues perles més: l’obra d’Anton Txèkhov ‘La dama del gosset’ i un volum que aplega les cinquanta cobertes de la col·lecció i que pren per títol ‘Quadern per a 50 lectures’.
