El centre separatista centenari de Nova York

  • Com a casa: viatjant pel món a la recerca d'obres, edificis, monuments i personatges que ens remeten a casa nostra

VilaWeb
Martí Crespo
15.05.2020 - 21:50
Actualització: 20.12.2020 - 21:38

216 W 50th St
Mapa a Google

Un músic i compositor (Agustí Borgunyó), un empresari de la restauració (Frank Balagué), un traductor a sou dels estudis Paramount Pictures (Joan Ventura i Sureda), un ​pintor i publicista provinent de Cuba (Joan Agell), un agent comercial (Jaume Jornet) i l’emprenedor que va instal·lar la primera màquina dispensadora de tabac a l’Empire State (Josep Maria Fontanals). Són els perfils professionals d’alguns dels catalans que, residint a Nova York el 1920, van constituir el Centre Nacionalista Català, la primera entitat combativa catalana a la ciutat dels gratacels hereva d’una agrupació cultural activa des del 1915 i de les idees i ideals del Grop Nacionalista Radical cubà. ‘El Centre Nacionalista Català de Nova York, amb diverses reaparicions i canvis de nom, nasqué destinat a tenir molt bones actuacions, en la línia dels catalans de Cuba, des del primer moment encapçalats per la gran bandera separatista que tenien per a presidir tant els seus actes socials com el seu capteniment polític’, diu Víctor Castells al seu monumental llibre Catalans d’Amèrica per la independència (1986).

Malgrat que entre els seus objectius hi havia la promoció de la cultura, l’esbarjo i l’esport (va arribar a tenir una secció esportiva amb equip de futbol), des que es va fundar el 4 de gener de 1920 el Centre Nacionalista Català va ésser el blanc de les ires d’alguns sectors de l’emigració espanyola obcecats pel separatisme que propugnava i les seves activitats van ésser ràpidament vigilades de prop pel govern espanyol. Pocs mesos després de la fundació, segons que expliquen Phylis Cancilla Martinelli i Ana Varela-Lago a Hidden Out in the Open (2018), l’ambaixador Juan Riaño va escriure al cònsol a Nova York per demanar-li que investigués si el club ‘perseguia finalitats polítiques contràries a les institucions establertes’, i li plantejava de fer servir la seva influència ‘per prevenir i frustrar possibles objectius del centre contra la legalitat’. L’ambaixada, de fet, va mostrar un especial interès a contrarestar qualsevol campanya contra Espanya que es pogués vehicular a través del butlletí de l’entitat, Catalonia, engegat el mateix 1920 de la mà de Joan Ventura.

La tensió ambiental va esclatar al setembre, com comenten Martinelli i Varela-Lago, quan el vaixell de guerra Alfonso XIII va visitar Nova York. Mentre representants de la colònia espanyola el rebia amb totes les atencions, uns pasquins llançats per desconeguts van generar la indignació dels presents i fins i tot una petició d’investigació formal al Departament d’Estat nord-americà: amb el títol From Catalonia to the people of the United States, el text denunciava l’Espanya imperial i el seu paper en les guerres al Marroc, alhora que demanava als EUA que ajudessin Catalunya a assolir la independència com havien fet el 1898 amb Cuba. Des del diari en castellà La Tribuna, el seu director Miguel de Zárraga suggeria als autors d’aquell ‘insult vergonyós a Espanya’ que renunciessin la ciutadania espanyola o que se n’anessin a l’Àfrica a lluitar en favor del Marroc.

Un bon nombre de membres del Centre Nacionalista Català, de fet, es van agafar al peu de la lletra el primer suggeriment i, arran del cop militar de Miguel Primo de Rivera el 1923, van demanar la nacionalitat nord-americana i van denunciar la dictadura no sols a través dels seus butlletins, sinó fins i tot a través de les pàgines del New York Times. Ja situats a mitjan dècada del 1920, malgrat la modesta dimensió de la comunitat catalana novaiorquesa, l’entitat va arribar a recaptar la gens negligible quantitat de 164.000 francs en emprèstits Pau Claris, impulsats per Francesc Macià entre la diàspora per a finançar una invasió armada del país des de Prats de Molló. Confirmat el fracàs de l’operació el 1926, el Centre Nacionalista Català va rebre dos anys després l’Avi en el seu viatge propagandístic per Amèrica amb un sopar patriòtic i una visita a West Point, l’escola militar dels EUA, com detallava a les seves memòries Josep Carner i Ribalta, un altre soci del club.

El gros de membres del centre es van implicar, durant la guerra del 1936-1939, en les iniciatives del Catalan Anti-Fascist Committee of New York. I l’abril del 1945 tres d’ells, Josep Maria Fontanals, Joan Ventura i el mateix Josep Carner, van signar com a delegació als EUA del Consell Nacional de Catalunya –presidit des de Londres per Carles Pi i Sunyer– un dels capítols més importants de la reivindicació nacional de Catalunya. Aprofitant la promulgació a San Francisco de la carta que donaria origen a les Nacions Unides, van redactar una apel·lació per internacionalitzar el problema català i mirar d’influir les autoritats nord-americanes perquè la fi de la Segona Guerra Mundial fos també una oportunitat per a Catalunya.

Era l’epíleg del Centre Nacionalista Català, que es va dissoldre el mateix 1945 per deixar pas al Casal Català de Nova York, actiu fins al 1963. Des de la darreria del segle passat, el Catalan Institute of America és la institució que ha recollit la llavor del Casal i, de retruc, del Centre, i per això tenia previst de commemorar aquest 14 de maig el centenari de l’entitat, explica el president, Daniel L. Parcerisas: ‘Al llarg dels anys hi ha hagut unes quantes associacions de catalans que s’han anat fent i desfent a Nova York, i actualment nosaltres som l’única. Per tant, crec que podem dir que sí que en som hereus, tot i que no de manera netament lineal.’

I una mica més: Així com el Centre Nacionalista Català va néixer a Nova York poc després de la fi de la Primera Guerra Mundial i la seva llavor ha arribat fins als nostres dies, al començament de la Segona Guerra Mundial es va constituir a París una altra organització independentista de combat que, els anys 1990, es va acabar integrant en ERC. Es tracta del Front Nacional de Catalunya (FNC), fundat el 4 de maig de 1940 a la rue Marois, 39, just un mes abans de l’ocupació de la ciutat a mans de la Wehrmacht. Ara fa exactament vuitanta anys.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

VilaWeb
VilaWeb
Carta del Centre Nacionalista Català de Nova York del 1921. Foto: Fundació Reeixida
Segell del Centre Nacionalista Català de Nova York del 1921. Foto: Fundació Reeixida

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any