El celler Rendé Masdéu reneix del fang

  • Entrevistem Mariona Rendé, propietària del celler que va ser engolit per les aigües del riu Francolí, fa justament un any

VilaWeb
Mariona Rendé, propietària del celler Rendé Masdéu.
Montserrat Serra
24.10.2020 - 21:50
Actualització: 25.10.2020 - 09:43

El 22 d’octubre del 2019, ara fa un any, la veu desesperada de la Mariona Rendé irrompia via telefònica al programa informatiu de Xavier Grasset. Era tard i ella explicava, incrèdula, que el riu Francolí, al pas pel municipi de l’Espluga, a la Conca de Barberà, s’havia desbordat i que el seu celler i de la seva família, Rendé Masdéu, havia estat literalment arrossegat i que no en quedava res. L’endemà les fotografies de la destrossa impressionaven tothom. També quedaria com una imatge emblemàtica la corrua d’amics i veïns del poble i de les poblacions veïnes fent cadena per a recuperar uns milers d’ampolles de vi que havien quedat sepultades entre el fang. Ampolles que es convertirien en el vi de fang.

Hem entrevistat a Mariona Masdéu, que ha fet balanç d’un any terrible que va començar amb la destrucció del celler i va continuar amb la pandèmia. Amb tot, les adversitats no els han minat la determinació i la prova n’és que un any després han inaugurat un nou celler i han fet una bona verema, que els portarà les primeres ampolles de la segona vida del celler Rendé Masdéu.

El nou celler conté un petit museu de la memòria, amb una tina d’acer inoxidable que va quedar arrugada com una llauna de cervesa buida, unes àmfores esquerdades, ampolles de vi de fang rescatades de les runes… una mostra dels efectes del riu Francolí desbordat.

Com recordeu aquella nit del 22 d’octubre de 2019?
—En tinc un record com si hagués estat un somni del qual m’hagués volgut despertar. Quan vaig parlar per TV3 feia tot just mitja hora que ja no teníem celler. Em trobava en un estat… No sabia com reaccionar, perquè va ser molt gros i perquè encara no ho podia assumir, no em podia fer a la idea que a les set de la tarda treballava encara al celler i que a les deu de la nit ja no tenia res, havia desaparegut tot. Allò semblava que no tenia explicació.

I què va passar aquella nit?
—De seguida va començar a arribar gent a casa, com un dol. Amics, veïns, arribaven a casa preguntant què havia passat. No teníem llum, no podíem veure la tele i només teníem una mica de bateria al mòbil per anar veient algunes fotos que anaven passant pels grups de WhatsApp. Va ser una nit complicada.

La situació hauria pogut ser més greu perquè poc abans de la riuada el vostre marit i el fill petit eren al celler, treballant.
—Els va salvar la vida que marxés el llum. Es van quedar sense poder fer anar la maquinària i per això van tancar més d’hora. Perquè en aquestes èpoques de l’any, normalment ens trobem controlant molt les fermentacions, fent moltes analítiques i molts processos dins el celler i acostumem a acabar tard a la nit.

L’endemà es va produir una altra imatge emblemàtica, quan un grup de persones va començar a fer cadena per a rescatar del fang les ampolles de vi que no s’havien trencat.
—L’endemà, quan va començar a clarejar, els meus fills i els seus amics van anar cap al celler i un va portar-hi un tractor, l’altre una pala, l’altre una retro… Van començar a aixecar runa i van veure que es podien recuperar força ampolles. Va venir el jovent del poble i alguns que no eren joves, de l’Espluga i després dels altres pobles. La gent, que ho havia vist per televisió, va començar a arribar de Montblanc, de la Conca, de Reus, de Tarragona… I gràcies a tota aquesta gent que ens va ajudar a recuperar les ampolles vam poder vendre el Vi de fang.

Quantes ampolles vau poder recuperar?
—Nosaltres teníem al celler unes 60.000 ampolles en criança i en vam recuperar un 10%, unes 6.000 ampolles. Perdre un edifici és molt trist, perquè aquell edifici era de la meva família des de feia més de dos-cents anys. Però perdre els vins que estaven en criança, que els havíem de vendre després de quatre anys madurant en ampolla…, és el que més greu ens sap. Perquè això no es pot pagar amb diners.

El temps de criança d’un vi és irrecuperable.
—És irrecuperable. Nosaltres tornarem a fer vins per tornar a fer criances per a vendre el 2024, però els vins més antics, que teníem guardats d’anyades del 1994, 1995, vins amb vint i vint-i-cinc anys, la nostra reserva familiar, tot això ho vam perdre. Només vam recuperar unes vint-i-quatre ampolles de les més antigues, que ara tenim exposades a un espai museístic que hem fet al celler nou. Les ampolles més antigues van quedar molt enfonsades a sota la sala de tast. Encara deuen ser allà sota.

El temps és un intangible que no es pot recuperar en el món del vi.
—Per això ens dol tant. Perquè són vins que formaven part de la nostra història, els primers vins que expressaven les vinificacions que havien fet el meu pare i el meu oncle, que no tenen res a veure amb les que fan els meus fills ara. Tampoc té res a veure el vi que surt d’una vinya de cinc anys, amb el vi d’una vinya de vint anys. El caràcter i la personalitat del vi que en surt no tenen res a veure.

En un primer moment, després de la riuada, vau dubtar de continuar?
—Vam dubtar la primera hora. Perquè nosaltres no som vells, però tampoc no som joves. El meu marit en té cinquanta-dos i jo en tinc quaranta-set. Fa vint-i-cinc anys que ens dediquem al mateix. Jo estava embarassada del meu fill gran quan vam començar el negoci. I davant una patacada tan forta dubtes de si refer una activitat tan complexa com és la de fer vi. Però els nostres fills van dir que havíem de continuar, que ells volien continuar. I, per altra banda, tenim catorze hectàrees de vinya, i de la venda del raïm a tercers no en podíem viure, no surten els números.

A quant s’ha pagat de mitjana el quilo de raïm aquest any a la DO Conca de Barberà?
—Depèn, és complicat de dir, perquè aquí qui marca el preu són els que compren el raïm per a fer cava. Aquest any, que per la pandèmia hi ha molt d’excedent de vi encara, perquè no s’ha venut tota l’anyada del 2019, un quilo de raïm ben venut s’ha pagat a 40 cèntims d’euro. Evidentment que hauríem pogut anar a treballar a un altre celler, de feina no ens en faltaria, però els fills van ser els primers a dir que quan sabéssim amb què comptàvem, amb el tema de l’assegurança, volien continuar i mantenir la marca.

La família davant del nou celler.

Que els fills ho tinguin clar ha estat un motor important. L’altre motor també deu haver estat  la solidaritat que heu rebut, de tanta gent, especialment d’una manera impressionant la solidaritat rebuda del sector vitivinícola.
—Jo no podia pensar que el món vitivinícola fos d’aquesta manera. Des del primer minut els membres del Consell Regulador de la Conca i tots els cellers de la DO i els de fora de la DO també, van fer una reunió, es van plantejar què podien fer i van engegar el vi solidari i un munt d’accions que es van dur a terme molt de pressa. Cal tenir en compte que el vi que van fer per a nosaltres, el vi solidari que es deia Al vostre costat, va sortir al novembre, abans de festes, i això és anar molt de pressa, sobretot perquè aquí veremem al setembre i primers d’octubre. I tot això, clar, ha fet que no ens plantegem cap altra via que refer el celler, perquè la gent t’ajuda per refer el teu negoci, no perquè et quedis a casa amb els diners de la solidaritat. Jo no dormiria. Nosaltres havíem de tornar a engegar un nou celler i continuar l’activitat, tornar a fer vi, perquè la gent ens ho va demanar i es va bolcar a ajudar-nos. A tot Catalunya s’han fet tasts solidaris i el Celler de Can Roca va posar el Vi de fang en l’àpat de la cimera del canvi climàtic. I és això el que duem a terme, tornar a fer vi de la terra.

Però la riuada no ha estat l’única catàstrofe d’aquest any. Al cap de cinc mesos de la desaparició del celler, arriba el confinament, la pandèmia i l’inici d’una nova crisi que afecta d’una manera cruenta el sector.
—Una altra patacada. Però no ens va fer tirar enrere en cap moment. I això que tres dies abans del confinament estàvem a punt de signar els papers per la compra del nou celler i no ho vam poder fer perquè van tancar els jutjats. Era un procés una mica complicat, perquè era una propietat embargada pels bancs i el vam haver de comprar en un concurs de creditors. I durant els dos mesos de confinament vam quedar atrapats a casa sense poder aprofitar aquest temps, que ens hauria anat molt bé. Quant a la crisi, i tant que patim: amb els restaurants tancats no venem res.

Els cellers mitjans i petits veneu sobretot als restaurants.
—En general, el 80% de la venda és a restauració i el 20% a botiga especialitzada i venda per internet. És molt complicat.

I per acabar-ho d’adobar, aquest any ha estat molt complicat a la vinya, arran de l’atac del míldiu. Us ha tocat fort la malura?
—No. Puc dir amb orgull que tot i que la major part de la vinya la tenim en ecològic, a nosaltres ens ha afectat molt poc, no arriba al 15%. I considerem que hem tingut una collita molt bona. A la Conca se n’han salvat moltes zones: l’Espluga, cap a Vimbodí, Vilanova de Prades… Aquesta zona que queda més a cara nord ens hem salvat força.

Per tant, com us ha anat la verema?
—La qualitat del raïm, l’estat sanitari, ha estat molt bo. Quan entres el raïm en un estat tan sa, les fermentacions van sobre rodes. Ara tots els nostres vins ja han acabat la fermentació, els blancs fan criança amb mares, els negres esperem que facin la segona fermentació, la malolàctica, però tot va molt bé, amb graus alcohòlics molt bons i acideses equilibrades. I això es notarà dins l’ampolla.

Tornar a començar us ha fet canviar res en relació amb les elaboracions i referències?
—El fet de canviar d’instal·lacions, d’anar a una superfície molt més gran, ens farà impulsar molt més l’enoturisme, perquè aquí sí que podrem fer unes visites que abans no podíem fer, quan ens ho permeti la maleïda pandèmia. Volem promoure molt l’enoturisme amb la gastronomia. Perquè també tenim un restaurant dalt del celler on es menja molt bé. I sobre les referències de vins, no en farem menys, al contrari, en farem més. Hem collit varietats noves per primer cop, com és el garrut o mataró, que a Barcelona en diuen monestrell. ‘Qui surt del mataró surt de la raó’, deien els avis, d’aquesta varietat de raïm, perquè és una varietat molt agraïda per a fer negres. Hem entrat el garrut i fem proves d’elaboracions. I el divendres 23, que ha fet un any, com que som supervivents de la riuada, hem tret la marca del Vi de fang: 2.200 ampolles d’un vi de fang que se’ns van barrejar a la runa. Són dues referències que teníem de criança del 2017. La forma de l’ampolla i l’anyada és la mateixa i no sabrem si és un cabernet sauvignon o un sirà fins que no obrim l’ampolla. Serà el Vi de fang criança 2017.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any