El cas Illa, encara

Aquests dies l’insalubre ministre Salvador Illa no desaprofita cap oportunitat per reclamar el seu dret a protagonitzar una investidura fallida. El té, i tant. Com el tenen tots els diputats electes, sense excepció. Només cal que convencin la persona que presideix el parlament que hi estan disposats i que presentaran un programa de govern al qual esperen sumar l’adhesió d’una majoria dels companys d’escó, absoluta en primera volta i simple en segona. 

Es podria dir que, en un procés parlamentari conceptualment pur, la investidura es fa justament amb aquest objectiu: perquè un candidat miri d’obtenir la confiança dels altres diputats. I que, precisament perquè aquest és el propòsit, enlloc no hi pot haver escrit que calgui demostrar per endavant que es comptarà amb una majoria suficient per reeixir-hi. Per a això, si de cas, per a conèixer la predisposició dels altres representants de la ciutadania davant la temptativa que es prepari, hi ha prevista la ronda de consultes amb els diversos grups presents a la cambra legislativa. Ja veurem, doncs, si la presidenta Laura Borràs troba, un cop fetes les consultes, que l’aspirant té prou mèrits per a fer la provatura o, per contra, que val més ni donar-n’hi l’oportunitat. 

I quins podrien ser aquests mèrits? En trobarem cap en l’home o en el seu programa?

Per mirar d’obtenir el favor dels ciutadans catalans a les eleccions del mes de febrer, el socialisme espanyol va posar l’accent en els conceptes de retrobament i diàleg. És un gran punt de partida. Perquè no sé si es pot imaginar una intersecció millor entre tots nosaltres, sense excepció, que la que dibuixa la majoria social favorable a resoldre amb un referèndum d’autodeterminació el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. I així, per començar, els socialistes farien bo el seu propi lema retrobant-se amb ells mateixos, si és que encara són aquell PSC que al programa electoral del 2012 defensava la celebració d’un referèndum.

Encara més, vist que, llegits els resultats a l’engròs, la decisió dels electors –per dir-ho amb la fórmula retòrica que utilitzem per descriure la simple suma de tots els vots emesos– ha estat el triple empat entre PSC, ERC i Junts, seria veritablement revelador de la perspicàcia política del ministre i de la voluntat de concòrdia del seu partit que demanés la confiança per governar ell mateix durant setze mesos i oferís, en contrapartida, el govern els setze mesos següents a Esquerra i els darrers setze mesos de la legislatura a Junts, o a la inversa. Amb el benentès, és clar, que la culminaria la celebració del referèndum legal i acordat i vinculant. Potser d’aquesta manera sí que faria bons els seus discursos de campanya i aconseguiria tot d’una la confiança de la majoria de la cambra.

Mireu si no ho té fàcil, el ministre Illa, per fer època i història i tot! Si no, per què ens hauria de fer perdre el temps amb tot el cerimonial que implica la investidura d’un president de la Generalitat? No fer una cosa semblant, per contra, evidenciarà, una vegada més, que el valor que els qui es fan dir socialistes donen a les paraules és el que és. I és que en trobarem ben pocs de tan capaços com ells d’enganyar, manipular i mentir posant-hi cara de bons minyons mentre culpen els altres de tots els mals.