‘Això que li passa a en Marcel no té nom i no hauria de passar a un país com el nostre’, explica Giménez-Salinas, que ha estat degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona i és presidenta de la comissió de mediació de la Fédération Des Barreaux Européens (FBE). És molt crítica amb el sistema d’atenció als menors: ‘El mateix sistema de protecció dels drets del menor pot acabar vulnerant els drets del mateix menor, con en el cas d’en Marcel, que no és pas cap cas aïllat.’ I aporta una dada: a Catalunya hi ha set mil nens tutelats per la DGAIA, ‘una xifra desorbitada, una bestiesa que hauria de fer pensar a més d’un, perquè és evident que alguna cosa falla’. Hem volgut parlar amb ella perquè, com explica, es tracta d’un problema estructural greu, tant de caire administratiu com judicial, que tard o d’hora hem d’encarar socialment. ‘La justícia espanyola té un problema de fons perquè funciona igual que fa dos-cents anys i cal reformar-la de dalt a baix.’ N’és una prova que en uns altres països la protecció dels menors funcioni diferent i millor. I matisa: ‘La normativa actual és correcta, i els drets del menor són escrits sobre paper, el problema és que l’estat espanyol no fa res perquè aquests drets es puguin exercir.’

—Què en sabem, d’en Marcel?
—Jo no en tinc cap notícia. Només sabem que és amb la mare, que és qui en té la custòdia legal, però no sabem ni on és ni com es troba ni què fa. Sabem que no va a l’escola on anava, que no ha tornat als entrenaments d’hoquei i que no veu els seus amics.

—Dit així sembla que estigui segrestat….
—Jo més aviat diria que l’actuació de la mare atempta contra el sentit comú. Que agafi el nen, a l’edat que té, quasi tretze anys, i s’instal·li en un lloc secret per aïllar-lo del món i fer-li una rentada de cervell, no és gens raonable. Legalment, la mare, que en té la custòdia, potser no ha fet res estrictament dolent, però almenys n’hauria d’haver informat al jutjat, i no ho ha fet.

—Aleshores, el jutge no pot demanar de cercar-lo?
—Cap jutge no pot intervenir per si sol, algú li ho ha de demanar. El fiscal de menors ho hauria pogut fer, actuant d’ofici veient el vídeo, però no ho ha fet. Una altra opció és que ho demani el pare, però aleshores cal que el jutge li faci cas. I una tercera opció és que ho demani el nen, a través d’un advocat, però en Marcel no ha designat en aquests moments cap representant legal, perquè senzillament no ha tingut l’oportunitat de fer-ho.

—És per això que us heu ofert a ser la seva advocada…
—Sí, el Marcel té dret a un defensor legal, tal com marca la llei, perquè la seva opinió, tenint en compte l’edat, compta i molt. Però tot plegat ha sortit malament i ara l’opinió d’en Marcel, legalment, no compta. Si sabéssim on és i hi poguéssim parlar, podria triar un advocat i aleshores interpel·lar el jutge. Cal tenir en compte una cosa: això que fa la mare és una bestiesa, però, atenció, algú li ho ha aconsellat. Algun psicòleg, algun pedagog, algun metge… Algú li ha aconsellat d’aïllar el nen de tot el seu entorn. Si mires el vídeo que va publicar en Marcel, et cauen les llàgrimes. I penses: per què els adults no el deixen en pau? Que el deixin viure! Per això em vaig oferir a representar-lo, perquè aquest nen té tot el dret de decidir que algú sense connotacions paternes, maternes ni de res, pugui interpretar què vol, els seus desigs i interessos. Prou de decidir per ell.

—Arribats a aquest punt, què s’hi pot fer ara?
—Els passos a seguir són: trobar-lo, oferir-li l’opció de tenir un advocat i que aquest advocat, que puc ser jo mateixa si ell ho decideix, interpel·li el jutge perquè pugui ser escoltat. Perquè en Marcel té el dret legal de ser escoltat i no se li ha garantit aquest dret en absolut. És a dir, s’han vulnerat els seus drets.

—Qui n’és responsable, d’aquesta vulneració?
—L’estat és qui li hauria d’haver ofert un defensor legal, un advocat, que tingués la potestat de parlar per ell davant del jutge. I això no s’ha fet. Ell diu que vol viure amb el pare, però no ho ha pogut dir a través d’un advocat. Dit això, a orelles d’un jutge, és evident que el rebuig matern no és natural, que alguna cosa passa. Aleshores cal una intervenció acurada, i no salvatge com ha estat; esbrinar què passa i escoltar de veritat en Marcel i les seves motivacions. Això no s’ha fet, el sistema ha fallat, i qui ho ha sofert, molt, és en Marcel.

—Tot això ho hauria de determinar la llei?
—Mireu, la normativa actual és bona, els drets dels menors són molt clars i acceptats. Però a l’estat espanyol no hi ha mecanismes per a garantir que aquests drets es puguin exercir. Diria que no hi ha ni capacitat, ni tradició ni voluntat de garantir aquests drets. Aquí tothom s’omple la boca enorgullint-se de la protecció del menor però ningú no fa res perquè s’exerceixin els drets establerts a la llei. A banda la normativa catalana i espanyola, hi ha una directiva europea recent que ho diu molt clar: tots els nens tenen el dret de tenir representant legal, diferent dels titulars de la potestat, és a dir, diferent dels advocats o representants dels pares. Per tant, l’estat té l’obligació d’organitzar adequadament l’accés dels nens a un representant legal. El problema és evident: un nen de dotze anys té dret a un advocat, sí, d’acord, però on va? Què fa? Truca al Col·legi? No té eines per a moure’s. Per tant, cal facilitar-li aquest dret. I això l’estat espanyol no ho fa. Ningú no pot anar al jutjat sense un advocat, ni tu, ni jo ni un nen. Si el nen no té accés a un advocat, li vulneren els drets, perquè les úniques veus representades són la de la mare i la del pare. La del nen, per molt que parli, si no ho fa a través d’un advocat, no compta. I la llei diu que la veu del nen també compta. És un contrasentit.

—Hi ha països on funciona diferent?
—Sí, i funciona millor. Penseu que aquí no comencem a parlar de drets del menor fins als anys vuitanta i, com dèiem, no hi ha mecanismes per a l’exercici. Per una altra banda, l’estat espanyol té un problema molt greu a la justícia que ha fet que s’atorguessin poders a l’administració, sense garanties jurídiques, en termes de protecció de menors. A França, per exemple, a més d’assegurar un advocat per al nen, en casos de protecció de menors hi ha garanties jurídiques per a assegurar que l’administració no faci i desfaci sense proves. És a dir, l’administració té poder però ha de passar per un jutjat. La justícia té més pes. I, a més, els menors disposen i tenen accés a representants legals. A banda, els processos al nostre país són tan lents que quan es resolen sovint el menor ja ha crescut tant que ja té altres problemes i el patiment que ha passat ja no l’hi pot arreglar ningú.

—Què significa exactament que l’administració pot actuar sense garanties jurídiques?
—En l’àmbit de la protecció, pel que fa als nens desemparats o abandonats, no hi ha cap sistema de garanties jurídiques. Es dóna la capacitat de decidir i d’assumir la tutela dels menors de manera immediata sense procediment judicial a l’administració. Hi ha països on hi ha un jutge de menors encarregat d’atendre la situació d’aquests menors. Se suposa que és per a protegir-los dels titulars de la tutela o dels guardadors. A l’estat espanyol, com que el menor s’ha de protegir, se suposa que tota la intervenció és positiva. Per exemple, davant un nen que pot ser objecte de maltractament, tothom es posa les mans al cap i per tant val més apartar-lo i després ja analitzarem el cas i mirarem què ha passat i què és el millor per a ell. L’administració actua com si fos la justícia. La justícia, en canvi, només actua amb fets provats, no pot actuar per prevenció. L’administració sí. Però, és clar, el límit de la prevenció és molt difús, puja i baixa i cada cas és un món. Com més prevenció, més intervenció. I si resulta que l’administració s’equivoca per excés, sobre el paper no passa res, només perjudica el menor. Si s’equivoca per manca d’intervenció i resulta que hi ha un maltractament, després resulta que tota la societat se sent afectada pel cas. El sistema de protecció dels drets del menor pot acabar vulnerant aquests mateixos drets. Els límits en les intervencions per a la protecció de menors no són escrits enlloc. L’únic que es diu és que es pot fer una intervenció en una situació de risc i després hi ha sis mesos per a avaluar la situació. No hi ha intervenció de cap advocat, de cap estament de la justícia, etc…

—Això és el que li va passar, a en Marcel, quan va estar internat en un centre de menors, un CRAE, durant mesos?
—En el cas d’en Marcel, la mare va aconseguir que el tanquessin en un CRAE per separar-lo del pare, amb qui vivia. M’imagino que allò que va intentar la mare llavors amb el CRAE ara ho intenta desapareixent del mapa amb el nen. No és gens raonable. Però tampoc no és gens raonable l’actuació salvatge de l’administració en aquest cas, enduent-se el nen de la manera que ho va fer. No m’ho explico. I no m’ho explico si justament es tracta de protegir el nen. No té cap sentit i sí, efectivament, l’administració, en aquest cas la DGAIA, pot fer això sense que hi intervingui en cap moment la justícia, sense garanties jurídiques. Aquest és el sistema que tenim. Aquesta és la segona gran fallada del sistema: primer, a un nen en la situació d’en Marcel l’estat li ha de proporcionar un advocat; i, segon, no pot ser que l’administració pugui actuar lliurement sense control de la justícia i sense sentit comú. Com deia, a molts països europeus, com França, la normativa és molt semblant, però hi ha un sistema plenament garantista. La justícia ho pot controlar. Però, com deia, la justícia espanyola té un problema de fons molt greu.

—Problema de fons? A què us referiu?
—La justícia espanyola funciona igual que fa dos-cents anys. No ha canviat gens. És a dir, funciona amb un sistema de repartiment, de substitució i de promoció de jutges que només té en compte l’antiguitat i no la competència. La justícia s’ha de reformar de dalt baix. Cal revolucionar-la i adequar-la a la societat que tenim, perquè és evident que no és la mateixa societat que teníem dos-cents anys enrere. Els problemes socials de llavors no són els mateixos. Per exemple, s’han creat els jutjats mercantils, especialitzats, amb jutges amb formació específica, etc. Però els jutges de família, que són els que determinen la convivència ordinària de la gent d’un país, no tenen cap especialitat. I fora de les capitals són jutjats de primera instància. Els jutges de família han de tractar de qüestions psicològiques, psiquiàtriques, d’exploració de menors, i moltes coses més per les quals no han rebut formació. Al final la societat que formem és la que es baralla amb els jutjats de família. Jo no puc entendre com és que reformar això no sigui una prioritat dels governants. I els menors, que malauradament han de tractar amb jutjats de família en casos de desprotecció, són també el nostre futur com a país. La burocràcia i aquest sistema tan antic fan que el cas d’en Marcel, per exemple, quedi com un cas més al jutjat, sota una muntanya de papers. En part, com que no hi ha jutjats especialitzats, és per això que s’atorga a l’administració el poder d’actuar amb prevenció i des de l’àmbit sòcio-educatiu per a la protecció dels menors. Això pot ser una bona opció, però cal que la justícia ho controli, que no se’n renti les mans perquè si no passen casos com els d’en Marcel, en què hi ha una clara sobreprotecció del menor que només el perjudica. Una dada: a Catalunya hi ha set mil nens tutelats. És una bestiesa, una xifra absolutament desproporcionada pel nombre d’habitants que som. Alguna cosa falla.

—Això ho acaba decidint la Generalitat, la DGAIA, un ens que gairebé sempre és envoltat d’una polèmica o una altra…
—Cal dir que és un assumpte molt complicat, que és la protecció de la infància. Però és cert que la DGAIA no ha fet els canvis necessaris per a entendre que no som als anys vuitanta sinó que som en un estat de dret en qual hi ha d’haver garanties i a cadascú cal donar-li la responsabilitat que té. Set mil nens tutelats per la DGAIA a Catalunya! Repeteixo que és una xifra desorbitada que hauria de fer pensar a més d’un. Què fem? El que ha de fer l’administració és dotar d’eines els pares amb problemes. Però controlats, no deixats de la mà de Déu. Entre això i tancar un nen en un CRAE hi ha un abisme. La DGAIA té la capacitat d’apartar el menor de la seva família per un temps que va de dues hores a dos anys. S’ha perdut el sentit comú.

—Hi ha associacions que denuncien precisament que tants nens tutelats als CRAE podrien ser un negoci…
—Tot això no ho conec prou, però és cert que els centres són subvencionats i que l’associació APRODEME precisament treballa i insisteix sobre això. Tinc entès que tutelar un nen costa a l’administració entre tres mil i quatre mil euros cada mes. Són molts diners. Tu imagina’t si només donessis una tercera part d’aquests diners a la família i poguessis controlar des de fora l’evolució del menor. No us podeu imaginar la quantitat de drames que com a societat ens estalviaríem i la quantitat de diner públic que ens estalviaríem. Podries educar aquests nens en el seu entorn, en el seu nucli, sense apartar-los. Això sí, donar diners sense control, no. Però per a això cal un suport polític molt important. A tot Espanya passa igual. Es va dotar l’administració de la capacitat de decidir què és el més convenient per al menor.

—El cas del Marcel és un cas aïllat?
—Hi ha casos semblants, sí, força casos, però que potser no es coneixen tant perquè com a societat encara ens costa de parlar-ne. Però certament un cas com el del Marcel, amb tant patiment, entrant i sortint de centres de menors, etc., no n’he conegut cap. De casos de discussions complicades de custòdia n’hi ha molts. Recordo un cas semblant al d’en Marcel en què la mare al final va deixar-ho estar i va dir ‘escolta, doncs si realment és això el que vol ella, que vagi a viure amb el seu pare’. I des de llavors la mare no ha tornat a veure la seva filla, i d’això ja fa quatre anys.

—Esperem que el trobin aviat.
—Sí, esperem-ho. I que finalment deixi de patir i pugui exercir els seus drets.