El califa

El candidat d’Aliança Catalana a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Aragonès, ha fet una entrevista al diari ABC de titular ben pompós. “Castellans i catalans no ens hem d’enfrontar, el nostre enemic comú és el califat”, diu. El titular barreja dues respostes. En la primera, Aragonès afirma: “Catalunya neix com a nació fa mil anys justament per oposar-se al califat, i mil anys després tornem a aparèixer des de Ripoll i des de Barcelona per oposar-nos al califat.” En la segona, allarga la mà als castellans per oposar-s’hi: “Hem d’enfrontar-nos a un adversari o enemic, que és l’islamisme polític, que com més va més creix, i que avui, per exemple, és la primera religió per assistència al culte a Catalunya.” Aragonès no pot ser més clar: el problema no és Espanya sinó els musulmans.

Aragonès parla de mesquites i de l’assistència al culte (per cert, deixa de banda el creixement extraordinari de l’Església Evangèlica Pentecostal), però els dos termes que fa servir per a descriure l’enemic no són religiosos, sinó polítics: islamisme polític i califat. Més endavant, Aragonès afirma sense base que un terç dels musulmans a Catalunya “volen anul·lar la democràcia liberal tal com la coneixem i fer-nos tornar als temps de Mahoma”, un altre terç “proposa que les lleis del país se supeditin a la xaria i siguin islamitzades per convertir-nos en un estat islàmic”, i l’altre terç no se sap. El terme ‘califat’ serveix per a dibuixar una distopia: un país governat per un autoritarisme religiós aliè, que aspira a la destrucció de la cultura pròpia.

És impossible que Aragonès no sàpiga que això ja ha passat, en aquests termes, en la història recent del país, durant quaranta anys de dictadura franquista. Potser l’embadaliment amb els ultres francesos li ha fet obviar que a Catalunya hi ha un precedent ben popular de l’ús del terme ‘califa’ per adreçar-se a un mandatari fonamentalista: la cançó satírica “Califa” que la Trinca va dedicar el juny del 1973 a Francisco Franco. “Diu l’article vint-i-sis, / que en un cas de compromís, / el Califa pot si cal, / refregar-se l’engonal / i passar-se pels dallonses / totes les lleis del país.” El tema es mofava que l’arquitectura jurídica del franquisme era una farsa, perquè en darrera instància no hi havia més llei que la voluntat del califa: tal com la xaria, com no s’ha cansat d’explicar la professora Dolors Bramon, no és pas cap llei connatural a l’islam, sinó el mecanisme d’imposició del poder dels dictadors que governen en nom de l’islam.

Aquell 1973, l’antifranquisme havia entrat en efervescència. ETA va matar Luis Carrero Blanco. Van caure cent tretze militants de l’Assemblea de Catalunya en una trobada clandestina que seria un punt d’inflexió per a la resistència antifranquista. Lluís Maria Xirinacs va fer la quarta vaga de fam. Van detenir Salvador Puig Antich. I mentre el país espetegava, Josep Aragonès, empresari del sector hoteler, avi del jove candidat, influència important per al seu nét, era el batlle franquista de Pineda de Mar. Mentre el règim trontollava, l’avi Aragonès governava, i el 1976, quan ja s’esllavissava, es va aliar amb Manuel Fraga Iribarne per fundar Reforma Democràtica. L’historiador Agustí Colomines, que va dirigir el treball de màster del nét, en va clissar prest l’intent de reescriure els fets: “Vam discutir molt. Em volia vendre la moto que allò era un precedent de Convergència. Fa una lectura ahistòrica de Catalunya”, va explicar en una entrevista.

És revelador d’escoltar Aragonès perquè sempre se’n va cent anys o mil enllà, endut per una boirina onírica. Les glòries medievals. La llum de la Renaixença. Hi ha un deix feixistoide d’evocació nostàlgica: l’arcàdia de Jaume I en què vam assolir l’esplendor. Però sobretot hi ha un interès: rebobinar un mil·lenni és una manera de no rebobinar mig segle. Ell ho revesteix d’un sentit de transcendència. Recita la faula del picapedrer de Santa Maria del Mar, fa diagnòstics de gran envergadura històrica. Però no és transcendència: és necessitat d’esborrar i reescriure. Aliança fa camí per a esdevenir una força hegemònica, capaç de seduir votants de Junts, del PP i de Vox, i per això el franquisme li fa nosa. Per això diu, de fet, que “Espanya no existeix”, perquè l’arrogància li serveix per a relativitzar i despatxar el conflicte nacional.

Espanya existeix, existeix materialment, i és un estat poderós. El franquisme va existir, va existir materialment, i no va ser una ramificació puntual del jacobinisme de sempre, sinó l’intent de nacionalització de Catalunya més violent i més organitzat de la història d’Espanya. Una campanya de desmantellament de la cultura catalana de quatre dècades, amb la connivència de la burgesia del país que es va fer d’or. Un califat repressor que va plantar unes llavors que la sociovergència ha regat i cuidat, i que avui omplen el país de flors verinoses. La voracitat immobiliària. La turistificació salvatge. Aragonès, assegut al balancí de l’avi mentre contempla la finca, no pretén cap tala del jardí franquista perquè és fill ideològic de l’operació que va empeltar la dictadura, matusserament, amb la democràcia, i Aliança no proposarà mai cap sega per a plantar-hi res diferent perquè, majordoma, està massa ocupada mirant que no hi entri ningú més.