Porta sort el caganer? La història de la figura del pessebre més irreverent

Ni el bou i la mula. Ni la Mare de Déu, ni sant Josep ni l’infant Jesús. Ni tampoc els àngels, la bugadera, el rabadà, la filadora ni el pescador. Ni tan sols els tres Reis de l’Orient. La figura més popular del nostre pessebre, la que petits i grans hi cerquen de manera més discreta o no tant, la que ha transcendit la tradició nadalenca per a convertir-se en objecte de disseny i decoració, reclam publicitari, grafit en parets, motiu d’exposicions monogràfiques i tesines, protagonista de campanyes solidàries, icona turística i font d’inspiració de cançons i contes, és sens dubte el caganer, l’home arrupit que fa les necessitats d’amagat en algun racó de la representació plàstica del misteri de Nadal.

Els origens del caganer

El pagès amb barretina anant de ventre, que juntament amb el tió tanca a la perfecció el cercle escatològic nadalenc català, és la figura més peculiar, emblemàtica i alhora representativa del pessebre a Catalunya, al qual es va incorporar probablement a l’època barroca, cap al final del XVII o al començament del XVIII, sense que se’n sàpiga encara ben bé el motiu. Anteriorment, de fet, ja era present en més espais de la imatgeria popular, com les anomenades rajoles dels oficis (des del segle XVI), i posteriorment el personatge apareixia en molts romanços (XIX). El gran etnòleg i folklorista Joan Amades en va proposar una hipòtesi: ‘Figura obligada dels pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent i amb aquest la salut i la tranquil·litat de cos i d’ànima que cal per fer el pessebre, amb el goig i l’alegria que comporta el Nadal vora la llar. Fer figurar aquest homenet al pessebre portava sort i alegria, i no fer-ho comportava desventura.’ Hi ha enfocaments més recents que emfasitzen la dimensió lúdica i carnavalesca del fenomen pessebrista.

Sigui com sigui, i sigui quan sigui, el caganer va triomfar al pessebre català fins a esdevenir-hi la figura estrella, brillant amb llum pròpia…, malgrat ésser alhora la més amagada. Que per això és l’única que té una associació d’admiradors i estudiosos, els Amics del Caganer, que durant més d’un quart de segle ha aplegat ‘col·leccionistes, curiosos, artesans, amants i amics en general’ interessats a promoure ‘la figura més entranyable del pessebre català’, opinar-ne i gaudir-ne. Xavier Borrell és el president de l’entitat, que aplega actualment una vuitantena de membres. Ens explica el perquè de la seva passió caganera: ‘Primer de tot, perquè el caganer és molt propi de Catalunya i té un punt de rebel i humà que el fa únic.’ Cal matisar que hi més països amb tradició de caganer (com Portugal, França fins a mitjan segle XX, Itàlia, alguns països sud-americans…), però mai com a peça lligada al pessebre, que és la peculiaritat de Catalunya. Probablement pels vincles històrics, sí que sembla que es va exportar als pessebres de Provença, Nàpols o Sicília.

Borrell afegeix un segon gran atractiu del caganer: ‘És simpàtic i sorprèn molt la gent que no el coneix…, encara que la primera impressió pot causar rebuig!’ Ho va experimentar personalment l’alemanya Linda Wormsbecher, quan gràcies a una beca Erasmus a Barcelona va descobrir l’any 2008 el caganer passejant un dia per la fira de Santa Llúcia: ‘Vaig veure aquestes figuretes i en vaig quedar impressionada. A Barcelona hi ha moltíssimes coses que em van sorprendre, i el caganer n’era una que no em podia treure del cap.’ Tan gran va ser l’obsessió, que va decidir de fer-ne un estudi empíric etnològic, convertit després en tesina i publicat en alemany i català amb el títol ‘El caganer. Anatomia folklòrica d’una figura del pessebre català‘ (2015).

El caganer fora de Catalunya

Un any després, el 2009, qui va descobrir el caganer fora de les nostres fronteres va ser el polifacètic actor i presentador anglès Stephen Fry, quan va comentar de manera hilarant amb els participants en el concurs ‘QI’ de la BBC el personatge del caganer i el tió de Nadal:

Des d’aleshores, el caganer en totes les seves formes (del tradicional amb la indumentària típica del pagès fins a les incomptables versions de personalitats populars locals i internacionals que anualment en fa l’empresa Caganer.com) ha estat habitual en articles i reportatges de mitjans de tot el món, paral·lelament (i de retruc) a la creixent atenció mediàtica internacional pel procés independentista català. El 2014, de fet, el periodista Dirk Engelhardt escrivia al diari alemany Berliner Zeitung que l’hora de la internacionalització del caganer havia arribat.

I en certa manera no es va equivocar: aquell mateix any, sense anar més lluny, en van parlar àmpliament el diari britànic The Independent, l’agència de notícies xinesa Xinhua i el portal nord-americà GlobalPost. El 2015 s’hi va fixar la revista oficial de la important institució educativa i investigadora nord-americana Smithsonian amb l’article ‘Catalonian Nativity Scenes Feature a Man Pooping in the Manger’s Corner‘, on Danny Lewis, després de corroborar que al món hi ha un bon grapat de tradicions nadalenques estranyes, en destacava les dues de catalanes amb els excrements de protagonistes. En la mateixa línia, però amb un altre to, el presentador del portal nord-americà d’entreteniment CollegeHumor, amb milions d’usuaris, va incloure el caganer entre les sis tradicions nadalenques més increïbles del planeta. La primera de què parlava era precisament el caganer, ‘la figura central del pessebre a Catalunya’, segons el presentador del vídeo:

La imatge de la figureta d’una persona defecant enmig del pessebre sembla que no acabava de desaparèixer de la ment del presentador, que a mesura que anava introduint la resta de celebracions curioses de tot el món no podia parar de fer comentaris sobre el caganer, entre la sorpresa i la incredulitat més absoluta…

El 2016, coincidint amb les eleccions presidencials nord-americanes, la figureta caganera va saltar a la primera pàgina internacional gràcies al periodista nord-americà Raphael Minder, corresponsal del The New York Times. El 5 de desembre del 2016 va publicar en aquest prestigiós i influent diari novaiorquès un reportatge amb el títol ‘Atrapat amb els pantalons abaixats? Deu ser Nadal a Catalunya‘, que arrencava així: ‘Hi ha una cosa que Trump i Clinton tenen en comú. S’han convertit en figures noves als pessebres de Catalunya i hi són posats en una posició força compromesa: ajupits per a cagar.’

El rotatiu explicava l’origen, la tradició i el lloc que ocupa el caganer als pessebres de Catalunya, i aportava una dada significativa: la meitat de les vendes de caganers a l’estranger de la pàgina Caganer.com es feien als Estats Units. Unes vendes, cal dir-ho?, que es van disparar l’endemà mateix de la publicació de l’article. El caganer, doncs, s’obre pas als EUA: ‘De la mateixa manera que Europa importa Halloween, suposo que alguns nord-americans han descobert la nostra tradició i els agrada de veritat’, deia Sergi Alós, director de Caganer.com, a les pàgines de The New York Times.

I com ho veuen, els Amics del Caganer, que se n’eixampli el coneixement més enllà de les nostres fronteres i es converteixi, potser, en un dels símbols internacionals de Catalunya? ‘Com a associació ens sembla perfecte que esdevingui una icona de Catalunya en la seva indumentària típica de pagès amb barretina. I tant de bo esdevingui un souvenir que es pugui comprar tot l’any… en substitució dels toros, els vestits de sevillanes i els barrets mexicans!’