El bou, l’orquestra i la plaça de Baix

El bou és, de totes les bèsties possibles, la que millor ha servit a Espanya per a representar la virilitat. La força indomable que no raona, que envesteix, que ocupa l’espai i davant la qual l’home demostra el que de veres és un home espanyol. La masculinitat tradicional s’ha construït sovint sobre aquesta paradoxa: admirar la potència de l’animal per acabar sotmetent-la. L’home valent és aquell que s’hi acosta, que suporta el perill, que venç i domina la por. A l’altre costat, la dona ha estat confinada a la passivitat, la bellesa i la docilitat –sempre element passiu, mai agent. Ell penetra i ella rep.

La diferència és pura sintaxi. L’un és sistemàticament subjecte –encara que siga subjecte d’una bèstia–; l’altra és, en el millor dels casos, complement circumstancial. Al capdavall, la banya és penetrant per definició, i la penetració, en aquest exercici, és una prova. El membre –siga corn o siga carn– no apareix mai com a via de plaer compartit, sinó com a instrument amb què un cos verifica el seu domini sobre un altre. Penetrar significa, per tant, ocupar, marcar, deixar constància que allà on hi havia un espai buit ara hi ha un banderí clavat.

A Sagunt, tota aquesta gramàtica de la dominació ha pres una representació tan literal que gairebé estalvia la interpretació. Durant les festes patronals, la penya taurina Un Forat és un Forat ha exhibit el dibuix d’un bou sotmetent, per l’esquena, una dona nua, acompanyat d’una frase que, a més, ensorra anys de feina de l’Institut d’Estudis Catalans: “Pa una vesprà està bé”. Deixant de banda la vulgaritat evident de la imatge, el cartell és la prova de la deshumanització total de la dona, reduïda a una cavitat exclusivament útil per al plaer masculí.

Són moltes les associacions i entitats que han denunciat públicament els fets, entre les quals la Coordinadora Feminista del Camp de Morvedre. No és d’estranyar, però, la reacció virulenta dels homes de les cavernes. Decidits a rebutjar qualsevol voluntat de revisar les conductes misògines i masclistes, la discussió es transforma ràpidament en una batalla ideològica, de manera que criticar els bous equival a atacar el poble valencià, voler censurar la festa, introduir una mirada feminista i posar fi a segles i segles de tradicions.

I, finalment, quan la notícia situa tota aquesta colla de reaccionaris al centre de l’opinió pública, llancen l’argument definitiu, el catalitzador desesperat: era una broma. De veritat, com no se li va acudir a Simone de Beauvoir o a Angela Davis? “Un forat és un forat”, diuen, com si la cosa fóra purament anatòmica. Els homes també en tenen, de forats, i deu ser una casualitat estranyíssima que cap penya taurina no haja pensat mai a estampar un bou muntant un dels seus propis socis un divendres de festes. Si realment fóra, només, una broma, la referència podria ser universal i, per tant, intercanviable. Com que no ho és –com que ningú no gosaria fer-la amb un home–, ja sabem quin és el missatge subjacent del cartell, dit amb tota la cruesa: “Una dona és un forat.”

Les festes populars eren espais d’inversió i innovació, on per uns dies l’ordre quotidià es capgirava. La cultura valenciana coneix bé la llicència. Penyes, casals, comparses i comissions han convertit tradicionalment la transgressió en una part essencial de la festa, i allí circulen el sexe, l’escatologia, l’alcohol, la irreverència i la caricatura amb una llibertat difícil de trobar en altres espais. Però aquest cartell no és ni irreverent ni transgressor. No impugna ni denuncia res. Amb la seua toxicitat reprodueix un missatge més de l’onada reaccionària que ens envaeix. És un insult la decència i a totes les dones.

Els Auxili ho van cantar fa anys en un dels seus temes més representatius: “Festes sexistes, privades, imposades / capitalistes, feixistes, castellanes / festa de toro i orquestra / festa que no ens representa.” Enfront d’això, reivindiquen l’esperit de la plaça de Baix, la festa oberta, decidida, inclusiva i valenciana que encara som a temps de recuperar. “Hui la liem”, canten, i tornem a celebrar a contracorrent. I, per desgràcia, veient els temps que corren, convé fer-ho amb urgència, ens hi van els nostres drets.