‘Tot allò que s’ignora es menysprea’, deia Antonio Machado. Poc s’imaginava que les seves paraules es farien realitat l’any 2020. El govern de Madrid ha estat l’agent d’aquesta reflexió. Gairebé a mitjanit del diumenge ha publicat al BOE un decret en què es passa del blanc al negre, de la negació a l’afirmació… però sense tenir en compte la realitat de cada territori. El president basc, Urkullu, ja va avisar. No és igual confinar una comunitat agrícola que una d’industrial. I vet aquí que es decreta un confinament total –llevat de vint-i-cinc excepcions sectorials–, sense tenir en compte la diversitat de l’estat. Sembla fet per gent que no sap quina és la realitat de cada sector, de cada territori i, cosa pitjor, com funciona el món real, més enllà del BOE, que sembla l’únic que coneixen. No, el món no és el BOE, senyors ministres! Perquè arribi un enciam al supermercat no n’hi ha prou de deixar que treballin els pagesos i obrir la botiga de queviures. Entremig hi ha un feix de productes i serveis necessaris que ho fan possible. I això és una de les coses que han oblidat.

El caos que es viu ara era temut, però no esperable. Qui ha de treballar? Qui és essencial?… Definir això requereix un coneixement aprofundit de la realitat i no han demostrat tenir-ne. Per això avui tot el món productiu és un clam. Empresaris desconcertats i treballadors atemorits. Les incerteses han crescut, malgrat el BOE. És ridícul que, per exemple, s’hagi d’afegir a corre-cuita un punt que dóna una pròrroga de vint-i-quatre hores per preparar el tancament de moltes fàbriques. Que no ho sabien que moltes empreses no es poden tancar d’avui per demà? Que no ho sabien que no es pot dir a mitjanit ‘demà vostè treballa i vostè no’? Que moltes màquines necessiten un tractament si s’han d’aturar? Han tingut molts dies per a preparar-ho. O potser esperaven que no s’hi arribaria, a aquest punt? No n’hi ha prou que la ministra de Treball, Yolanda Díaz, hagi demanat perdó pels errors.

Som en un món en què una de les claus de l’eficàcia és el bon funcionament de la cadena de valor. Oblidem les grans empreses per un moment. Ja sé que hi han pensat. Però avui milers i milers d’empreses petites i autònoms van lligats entre si i uns són essencials –per definició del BOE– i molts altres també ho són perquè pugui funcionar l’activitat productiva, encara que siguin en sectors no compresos en la llista oficial. Ah! I pensem que hi ha moltes empreses que s’han reconvertit conjunturalment per fabricar material per als sanitaris.

Però encara més. I ara penso en milers i milers d’autònoms –mes de mig milió a Catalunya– i milers de botigues que fa quinze dies que no reben ingressos. Demà hauran d’encarar pagaments, nòmines, lloguers, crèdits, imposts, seguretat social… Com ho faran? Els països més civilitzats del nostre entorn han aprovat moratòries o condonacions fiscals i de tota mena per evitar el tancament de comerços i pimes i l’abandonament de l’activitat dels autònoms. És la liquiditat immediata més necessària que mai, no ho han pensat? Aquí no han volgut escoltar els qui fa temps que avisen que en l’economia no hi ha miracles. Què faran aquesta gent? Ara, en aquests moments, milers de petits empresaris i autònoms són en aquesta situació per ignorància, negligència i deixadesa de la gent que mana a l’estat espanyol.

I no s’ha acabat, encara. S’han decretat finalment quinze dies de confinament total, cosa que sanitàriament era necessària. Benvingut sigui! Però resten obligats a fer un pas més! Si m’han tallat la font d’ingressos, com puc fer els pagaments? Sí, han concedit crèdits, però no són diners immediats. Cal repetir que es necessita liquiditat, però ara mateix! Si demà comencen, és un dir, perquè ja fa moltes setmanes que creixen els impagaments a proveïdors, entrem en una cadena que serà molt difícil d’aturar. Les administracions deuen diners. Per què no comencem per aquí –després d’ajornar imposts i condonar quotes–, com demanen tantes institucions empresarials?

I sí, encara hi ha més. Punts que els advocats aniran posant sobre la taula les hores vinents. Dubtes que ja anirem veient com es resolen…

Però hi ha dos fets que em semblen imperdonables i que és de justícia d’exigir que s’esmenin amb urgència. Vivim una situació angoixant, amb milers de morts a tot l’estat espanyol, en molts casos en unes condicions trites i lamentables per a les famílies. No sabem quant durarà. Però sí que sabem que cal mirar endavant i fer tant com es pugui per escurçar la crisi. El primer fet a què em refereixo és que no pot passar ni un dia sense que Madrid prengui decisions tan importants sense comptar amb els governs territorials. I el segon és que no afegeixin més problemes als que ja tenim, amb inconcrecions, improvisacions maldestres i decrets a mitjanit, que no fan sinó entrebancar el funcionament de l’activitat, ja prou difícil en aquests moments per a empresaris i treballadors. Ens hi juguem el color del paisatge després de la crisi…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.