A escala europea i mundial, les festes nacionals dels països solen celebrar ben sovint la data de la independència, de l’aprovació de la constitució o de la instauració de la república, del patró o patrona (com és el cas d’Andorra, el 8 de setembre, festivitat de Nostra Senyora de Meritxell) i també d’episodis històrics importants (fins i tot derrotes…).

En el cas espanyol, l’origen i els factors que incideixen en el 12 d’octubre són tots uns altres: el 12 d’octubre de 1492, festivitat de Nostra Senyora del Pilar, és la data en què l’expedició capitanejada per Cristòfor Colom va arribar a l’illa de Guananí, a les Bahames. Com a commemoració del ‘descobriment’ d’Amèrica el 12 d’octubre es va començar a celebrar en algunes repúbliques sud-americanes el darrer terç del segle XIX, i a Espanya el rei Alfons XIII el va adoptar com a Festa de la Raça el 1918. Amb aquesta denominació es va mantenir amb alts i baixos durant la república (commemoració del 1935 a la Generalitat de Catalunya, però no el 1936), i amb el franquisme la data del 12 d’octubre va adquirir molta més força per l’interès que tenia el règim feixista tant d’exaltar la colonització espanyola d’Amèrica com de reivindicar el model dels reis catòlics.

Amb un decret publicat al Butlletí Oficial de l’Estat el febrer del 1958, dos anys després de l’ingrés de l’Espanya franquista a l’ONU, es va eliminar l’expressió Dia de la Raça i es va rebatejar la festa com a Dia de la Hispanitat. Probablement el significat que es devia atorgar aleshores a la hispanitat, en plena dictadura, no deu diferir gaire del que es dóna actualment a la web Generalísimo Franco: ‘Fa molts anys s’anomenava aquesta commemoració Dia de la Raça. L’antiga Festa de la Raça –avui de la Hispanitat– pretenia recordar l’enorme tasca realitzada pels nostres gloriosos avantpassats, tant en les coses materials com en les espirituals, en benefici d’aquells pobles que per designi de la Providència ens va tocar descobrir, civilitzar i evangelitzar, i, alhora, procurar de mantenir i fomentar la relació més estreta i cordial entre Espanya i la resta de pobles del planeta que de nosaltres van rebre el benèfic influx de la seva obra civilitzadora.’ I continua: ‘Celebrant aquesta festa del Dia de la Hispanitat recordem la gesta prodigiosa de Colom i els seus acompanyants, que amb tres barquetes insignificants i una gran fe en la Providència es van llançar a cercar noves rutes marines i van trobar noves terres, nous homes i moltes ànimes. Recordem les prodigioses proeses de tots els nostres descobridors, conquistadors, evangelitzadors i civilitzadors en els ignorats territoris d’Amèrica, l’Àfrica, l’Àsia i Oceania.’

Amb aquest nom es va mantenir la festivitat fins just després de la mort del dictador Francisco Franco: un reial decret del 1976 sobre festes civils afegia l’onomàstica del rei Juan Carlos I i el 24 de juny, i mantenia el 18 de juliol (aniversari del cop d’estat contra la república) i el 12 d’octubre.

Al final del 1980, el PSOE va presentar al congrés espanyol una proposició de llei perquè es declarés festa nacional el 6 de desembre, data del referèndum de la constitució, però un any després la UCD va sancionar amb un altre reial decret que ‘la singular importància del dia 12 d’octubre, Festa de la Hispanitat, en què es commemora el descobriment d’Amèrica i l’origen d’una tradició cultural comuna als pobles de parla hispànica, aconsella de donar a la seva celebració la màxima solemnitat i permanència en tot l’àmbit nacional’.

Amb el govern de Felipe González, el PSOE va instituir el 1985 el 6 de desembre com a Dia de la Constitució, però no va eliminar el 12 d’octubre. De fet, el 1987 va establir per llei aquesta data com la Festa Nacional d’Espanya –deixant de banda la denominació de Dia de la Hispanitat– amb l’argument següent: ‘La data elegida, el 12 d’octubre, simbolitza l’efemèride històrica en què Espanya, a punt de concloure un procés de construcció de l’estat a partir de la nostra pluralitat cultural i política, i la integració dels regnes d’Espanya en una mateixa monarquia, inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus.’ Una festa, val a dir, més militar que no civil: és organitzada pel Ministeri de Defensa i té com a element central una desfilada per la capital, Madrid.

El lligam directe del 12 d’octubre amb el procés de colonització d’Amèrica ha comportat que la celebració en els països americans on es va començar a observar a cavall dels segles XIX i XX presenti ara mateix un ball de noms important, depenent del color dels governants: a Mèxic i a Colòmbia se’n diu encara Dia de la Raça (amb el sentit de mestissatge); a Veneçuela, el 2002 Hugo Chávez va canviar el nom per Dia de la Resistència Indígena; a Xile és el Dia del Descobriment de Dos Mons; a l’Uruguai és el Dia de les Amèriques; als EUA, el Dia de Colom; al Perú, el Dia dels Pobles Originaris i del Diàleg Intercultural; a l’Equador rep el nom de Dia de la Interculturalitat; a Bolívia és el Dia de la Descolonització, i a l’Argentina, és el Dia de la Diversitat Cultural Americana.

Però vegem què passa en països veïns d’Espanya i amb un passat recent o llunyà semblant.

Des del punt de vista de potències colonials, ens podem fixar per exemple en la Gran Bretanya i França. Al Regne Unit, curiosament, no hi ha un dia nacional britànic. Per contra, cada nació que en forma part celebra per la seva banda el seu patró: Sant Jordi a Anglaterra, Sant Andreu a Escòcia, Sant David a Gal·les i Sant Patrici al nord d’Irlanda. Tot amb tot, el dia de l’aniversari de la reina sol prendre’s de facto com el dia nacional britànic fora de les Illes, en missions diplomàtiques a l’estranger. Cal afegir que l’ex-primer ministre laborista Gordon Brown va secundar fa pocs anys la idea de crear un Dia Nacional de la Gran Bretanya, sense èxit.

El 14 de juliol francès, per la seva banda, fa referència a la històrica presa de la Bastilla de París, un dels episodis més capitals de la revolució del 1789.

La Gran Bretanya no té un dia nacional concret i França rememora la fi de la monarquia absolutista borbònica. En cap cas no hi ha cap referència a un passat colonial com el que remet directament el 12 d’octubre.

Si comparem ara la festa nacional espanyola respecte a les de dos països que van viure el segle passat sengles dictadures feixistes, Alemanya i Itàlia, també hi copsem grans diferències. Així com el 12 d’octubre, institucionalitzat a Espanya per Alfons XIII de Borbó i assumit i potenciat pel franquisme no sols continua celebrant-se, sinó que té caràcter de festa pàtria, en aquests dos altres països la celebració nacional no és heretada, ni de bon tros, del passat totalitari. En el cas alemany, des de la caiguda del Mur de Berlín, el 1990, se celebra el 3 d’octubre el Dia de la Unitat Alemanya, en record de la data de la reunificació del país. Anteriorment, l’RFA celebrava el Dia de la Unitat Alemanya el 17 de juny, en homenatge a l’aixecament de treballadors a l’Alemanya de l’Est el 1953, mentre que l’RDA festejava com a diada nacional la data de la fundació de l’estat socialista, el 7 d’octubre. En cap cas no es va mantenir ni es manté cap data compartida amb l’Alemanya nazi. A Itàlia, la Festa de la República és el 2 de juny i commemora el dia en què els italians van votar l’abolició de la monarquia, el 1946.

L’únic país amb què Espanya pot establir algun paral·lelisme, tot i que llunyà, és Portugal. Des de la primeria del segle XX s’hi va començar a commemorar a escala municipal el Dia de Camões, el 10 de juny, en record de la mort del gran poeta nacional portuguès el 1580. Amb la dictadura de Salazar, a partir de la dècada del 1930, la celebració es va convertir en la diada nacional i se’n va ampliar tant el nom, Dia de Camões, de Portugal i de la Raça, com el significat, convertit en un homenatge a les forces armades i una exaltació de la guerra i el poder colonial. Tot això va canviar amb la revolució dels clavells el 1974 i l’establiment de la tercera república, en què el 10 de juny es va mantenir com a diada nacional amb el nom de Dia de Portugal, de Camões i de les Comunitats Portugueses.