Josep Costa , en una foto d'arxiu (Foto: Albert Salamé)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Llegia ahir el llibret del vice-president del Parlament, Josep Costa, Eixamplant l’Esquerda (Comanegra), que s’ha de presentar el dia 21 de juliol, amb sorpresa inclosa. A les llibreries serà a la venda dimecres, dia 15. El llibre, de títol memorable, es llegeix en dues hores encara no, i el senyor Costa, ara rival declarat d’ERC, hi explica els seus orígens, que sorprendran a més d’un, el seu pas més conegut per la política institucional i el futur del moviment, que ell veu molt decantat cap a la desobediència civil i la ruptura unilateral.

Costa, el gran rival de Roger Torrent, resulta que va fundar les locals d’Esquerra i les Joventuts d’Esquerra a l’illa on va néixer, Eivissa, el “bell bocí de la terra catalana que arrancà la tramuntana i enmig de la mar va florir”. A Barcelona, Costa fou membre de la gran pedrera de l’independentisme d’esquerres a la universitat, el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), com Jordi Muñoz, Roger Buch o Marcel Mauri. Més tard va conèixer Joan Puigcercós, Àngel Colom i Heribert Barrera. El seu primer llibre, basat en la seva tesi, O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l’independentisme (A Contravent, 2017) va ser publicat per la Fundació Josep Irla, d’ERC, i per l’editor Quim Torra, “aleshores alt càrrec d’una conselleria d’ERC”. Per a rematar-ho, Costa va ser suplent de la Sindicatura Electoral a proposta de Marta Rovira.

És a dir, en el llibre Josep Costa explica que ha estat un votant d’ERC gairebé per inèrcia durant tota la vida fins el 2017, quan va passar a Junts per Catalunya. El llibre del vice-president és també, doncs, el llibre del desencís de Costa amb el seu partit de tota la vida. I la seva biografia ajuda a entendre una mica més el perquè de la virulència i antagonisme entre el partit i el personatge. El detonant, segons que explica, és quan passat el Primer d’Octubre, i ja en plena repressió del 155, va veure que Oriol Junqueras repiulava un article de Jordi Muñoz, amb la tesi que el politòleg ha anat mantenint de fa temps: el 1r-O és un derrota, no som prou, la independència és inviable. Era una tesi que s’articulava per primer cop. Per Costa, és just la contrària: el Primer d’Octubre és una gran victòria que va esquerdar l’estat espanyol. I allò que toca fer no és pas eixamplar la base (per tal de ser més), sinó eixamplar l’esquerda (per tal de ser més forts). El llibre de Josep Costa és l’antítesi del llibre de Jordi Muñoz, Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés (L’Avenç, 2020), però més breu.

La segona part del llibre és, potser, la més amarga, escrita més de dins la gàbia estant. I per gàbia entén ell un Parlament de Catalunya que ha ‘vice-presidit’, que ha vist lligat de peus i mans, incapaç o sense ganes de votar tres presidents (Puigdemont, Sánchez, Turull), prohibits per la justícia espanyola. Un parlament dirigit per dos partits, Junts per Catalunya i ERC, que van prometre una restitució del govern legítim (ara a l’exili i a la presó), cosa que no tan sols no ha passat, sinó que ni s’ha intentat. Aquí és on Costa explica pas a pas els conflictes amb Torrent, i en general amb Esquerra, la nineta dels seus ulls anys enrere. Aquí accepta que va ser a punt de deixar-ho estar, tip de viure la gàbia de dins estant, aquesta gàbia on encara vivim tots plegats, si bé n’hi ha que amb més intensitat.

Però potser el capítol que m’ha resultat més estimulant (tot i que és el més partidista, perquè gairebé ens demana el vot) és el darrer, on explica què cal fer per continuar eixamplant l’esquerda. I allò que proposa el vice-president del parlament és també de fer política des de fora de la Generalitat i del Parlament (just a l’inrevés de tants i tants articulistes i opinadors, que no veuen política fora de les cambres). Costa creu que la via pactada, la desobediència civil i la ruptura unilateral s’hauran d’anar mantenint tot aquest temps més pròxim. I creu que cal mantenir el conflicte obert, passar poders a la ciutadania perquè no sigui tan sols la Generalitat que dirigeixi la confrontació, o constituir una xarxa d’àrbitres republicans que substitueixin els jutges espanyols i resolguin conflictes jurídics fora del judici (una via que ja es practica, i és legal, però que cal enfortir). És la part amb idees més potents i que, a sobre, remata dient que potser no cal esperar que tothom les comparteixi per començar a caminar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.