Eduardo Reyes: “Volia abaixar la bandera d’Espanya de palau, però no m’ho van deixar fer”

Entrevista a l'ex-diputat de Junts pel Sí, Eduardo Reyes, ara que fa cinc anys del Primer d'Octubre

VilaWeb
Txell Partal
01.10.2022 - 21:40
Actualització: 02.10.2022 - 22:38

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El setembre i l’octubre del 2017 Eduardo Reyes va recórrer centenars de pobles per explicar el projecte de la República Catalana. Era la feina que li havien encarregat com a diputat de Junts pel Sí. La feia convençut; omplia teatres i places. Per això, quan va veure que finalment no s’aplicaria el resultat del Primer d’Octubre, es va sentir enganyat. Va pensar en tota aquella gent que havia convençut, en tothom a qui havia assegurat que tot era a punt. “Em dieu que he enganyat la gent?”, va demanar.

Cinc anys després, ens trobem amb Reyes a la seu de VilaWeb. Conversem amb ell sobre aquells dies, el paper dels independents de Junts pel Sí i la feina que va fer Súmate. També parlem de la situació actual i com ha passat de sentir-se més pròxim a Esquerra a presentar-se a la llista de Junts per Catalunya.

Com recordeu aquells mesos de setembre i octubre del 2017?
—Tinc un dia gravat a la ment, el 26 d’octubre, quan Puigdemont ens va dir que convocaria eleccions autonòmiques. Ens van convocar a palau i la decepció va ser total. Havien de declarar la independència, que era allò que havíem promès al poble. Ho vam viure molt malament. Recordo gent del PDECat trencant el carnet allà mateix. Jo solament pensava en els mítings que havia fet, en allò que havia dit a la gent. Recordo que, en l’últim que havia fet, va venir tanta gent que vam haver de fer dues sessions. Per tant, tan sols em va sortir de dir: “Em dieu que he enganyat la gent? Em dieu que ahir vaig enganyar 1.600 persones?” Pensava que faríem la independència, tenia tota la fe del món. Quan ens demanaven si tot era a punt, jo deia que sí. I no, tot era una merda. Em vaig desenganyar molt de tot, de la política i dels polítics. Vaig sortir decebut, com tots, de la reunió amb Puigdemont. Però havíem de tirar endavant.

L’endemà, el 27, semblava que les coses havien canviat?
—Recordo d’arribar al parlament, de cop vaig veure que el president, que normalment venia en un cotxe amb escortes, arribava amb tres cotxes i subfusells. Aleshores vaig pensar que era de debò, que tiràvem cap endavant. Aquell dia va ser estrany. Ens van arribar a dir que vindria la policia espanyola amb helicòpters al terrat del parlament. Però tenien poca cosa a fer. Pensa que, aquell dia, el Parlament de Catalunya era ple, hi havia més de mil persones. No hi cabíem. Ho vèiem poc probable i, de fet, no va passar res. Vam fer una reunió i vaig entendre que no faríem res. Vaig sortir-ne plorant. Vaig abraçar la meva dona i li vaig confessar: “Això és una merda, no sé com podré tornar a mirar la gent a la cara i dir-los la veritat.”

Malgrat tot, es va votar…
—Sí. Recordo que, contra els qui ensenyaven la butlleta del no, com ara Jèssica Albiach i Coscubiela, jo volia ensenyar el sí. I em van dir que no ho podia fer. No entenc per què no els plantàvem cara i ensenyàvem tots que sí. I si havíem d’anar tots a la presó, doncs ho assumíem. Em vaig acomiadar de la meva dona i del meu nét. No sabia què passaria, però tenia clar que aquells que fèiem la independència podíem anar a la presó. Hi hauria anat a gust. No crec que hi hagués hagut prou presons per a tots. Però no va ser així. El meu pas per la política em va confirmar allò que pensava abans, quan no creia ni en la política ni en els polítics.

Què va passar, en acabat?
—Vaig sortir del parlament. Fora el Parc de la Ciutadella hi havia gent concentrada que esperava que declaréssim la independència. La cara de decepció que tenien és difícil d’oblidar. Em vaig enfonsar. Vaig anar al Palau de la Generalitat per veure si podíem canviar res. Volia abaixar la bandera d’Espanya. No m’ho van deixar fer. Toni Comín va alertar a la gent que ho controlava que em vigilessin, sabia que era capaç de fer-ho. Entenc que ho va dir pel meu bé, però havia vingut caminant del Parlament de Catalunya al Palau de la Generalitat, i era plenament conscient de la gent que hi havia al carrer i que estava disposada a tot. Per tant, jo també estava disposat a estripar la bandera. Però no m’ho van deixar fer. Quan penso en tot plegat, sento nostàlgia i angúnia. Hem fet política autonomista i havíem de fer era política independentista.

Què hi passava, a palau?
—Van fer una reunió, però solament el govern. Mentida, crec recordar que també hi va entrar Mas. A la resta, no ens hi van deixar entrar. Recordo de demanar-me: “I nosaltres, què hi pintem? Què hi pintem els setanta-dos diputats que som aquí per a fer la independència?” Vam tenir un excés de confiança. Vam confiar-hi perquè ens asseguraven que tot era a punt i que tot funcionaria. Érem conscients que les coses serien complicades durant alguns mesos, però tant hi feia, la gent estava disposada a fer-ho. Vam caure-hi com pardals. Els teníem tota la confiança  i ens vam emportar un gran desengany. Ho teníem tot a favor per a aconseguir-ho. Teníem la ciutadania per a defensar-nos. Els diputats ens podíem tancar al parlament. Ho podíem haver lluitat. Per què ho vam fer, tot plegat? Per a res? No volia participar més en política.

Tanmateix, sí que hi heu participat. Vau ser diputat la legislatura passada en el grup republicà i a les eleccions passades us vau presentar amb Junts…
—Sí, perquè després vaig reflexionar. No podíem donar-nos per vençuts. Encara que durant aquests anys he dit a molta gent que no faria xerrades, perquè no tenia arguments. No sabia quin missatge podia donar. Puc anar donant la consigna que cal continuar, i no rendir-nos, però tenim el govern que tenim. Aquest desastre. Tenim tres partits independentistes? I una merda, independentistes són aquells que fan allò que va fer Gandhi, continuar i continuar. Assumir les conseqüències que siguin. Estava disposat a rebre un tret. I, com jo, moltíssima gent. Teníem el suport del poble. I el 2019 ho vam demostrar, la gent podia haver ocupat l’aeroport, va tallar la frontera… Ho podíem fer. Hauria costat vides? Potser sí, perquè som en un estat repressor, judicial i policíac. Menys demòcrata, aquest estat ho té tot.

Éreu conscient dels riscs?
—És clar, sabíem què podia passar si declaràvem la independència. No entenc per què van començar una guerra que gairebé no van poder ni acabar. No entenc per què no vam tirar endavant havent vist com la gent s’havia posat davant els col·legis per protegir el referèndum. Aquell dia la gent ho van resistir tot. Van demostrar que estaven disposats a tot per la independència.

N’heu parlat, de tot plegat, amb els màxims responsables polítics d’aquell moment?
—He anat unes quantes vegades a Brussel·les a veure el legítim president Puigdemont. Li vaig demanar si ara faria el mateix, i em va respondre que no, que ho faria d’una altra manera. Me’l crec, i entenc que en aquell moment li va pesar molt la idea que no volia que es morís ningú.

En aquell moment, éreu pròxims a Esquerra, ara ho sou més de Junts per Catalunya.
—Sí, havia de decidir si continuava lluitant o no. Crec en Puigdemont i en allò que fa.

Ja no creieu en Junqueras?
—Sí que hi crec, però està supeditat. Conec gent d’Esquerra i de Junts que no són dignes de dirigir un partit. Hi ha gent que era molt competent i l’han feta fora, i gent que no hauria de ser al partit i, en canvi, hi té molt de poder.

Aleshores, per què creieu més en Puigdemont?
—Quan van entrar a la presó, vaig estar-me més d’un any demanat a la secretària de Junqueras d’anar-lo a veure. I no ho vaig aconseguir. Al final, em vaig apuntar amb dues persones més del seu entorn que em van dir que aprofités l’avinentesa per entrar a la presó. No he pogut parlar més amb ell. No sé què ha passat.

Per tant, és personal, no polític?
—No, a més he vist moltes coses d’Esquerra que no m’agraden.

Com ara?
—Això que han fet aquesta setmana n’és un exemple. De debò que ara necessitem una llei de la claredat? Què és, una altra taula de diàleg? La taula de diàleg no hauria hagut d’existir mai. En els mítings no vam prometre mai una taula de diàleg. Sempre dèiem que no havia d’existir, que hi hauria una taula de negociació. On ha quedat, tot plegat? A més, Esquerra dóna suport al govern de Sánchez en tot, i a canvi de res. No entenc què fan. Amb l’estat espanyol no hi ha cap més negociació que no sigui la confrontació. Algun dia ho escriuré tot en un llibre. Però cada dia passen més coses; n’hauré de fer cinc volums o sis. Per exemple, conec el president Pere Aragonès de quan era la mà dreta de Junqueras. És una persona excel·lent, però et puc assegurar és manipulat per gent d’Esquerra.

Per qui?
—No ho diré. Si els tingués davant, t’ho diria, però no és el moment.

Confieu que aviat s’aixequi la DUI i es faci efectiva la independència?
—No ho crec, tardarem almenys una dècada o dues. Serà quan passi alguna cosa grossa, com ara que Espanya hagi de fer una suspensió de pagaments. Si no, ho veig molt complicat. Crec que passarà quan realment la gent passi gana, i vegi que no hi ha més remei que enfrontar-nos amb el govern espanyol.

Creieu que la gent ha canviat d’opinió?
—No, la gent s’ha desil·lusionat. Cal tornar-la a il·lusionar, però és impossible tal com va la política ara per ara. Fan pena. Caldria que fossin més clars i que es posessin d’acord d’una santa vegada amb una estratègia. Tanta baralla no ens porta enlloc. Ningú no s’aclareix. Si tots volem la independència, per què no la fem? De la manera que sigui, però fem-la. Ara com ara, hi ha massa càlcul polític.

Com es podria tornar a il·lusionar la gent?
—No ho sé, posant-nos d’acord. Potser amb la data d’un nou referèndum. Però aquesta vegada que sigui de debò, que fem la independència costi el que costi. Quant costarà? Mil morts? Cinc mil? La gent estava disposada a tot, ara no ho sé. Es va veure durant el Primer d’Octubre. La policia va pegar gent gran i nens, i tots van resistir. Estimo els espanyols i els catalans, però si em peguen, no sóc Jesucrist, no poso l’altra galta; m’hi torno. Costi el que costi. La gent estava preparada. Es veu en els vídeos del Primer d’Octubre.

Quan decidiu d’implicar-vos en la lluita per la independència?
—No en sabia res. Però un dia vaig decidir d’informar-me’n amb dades i em vaig adonar que ens maltractaven de debò. Tractaven Catalunya com una colònia. Vaig entendre que havíem de defensar el futur que havíem vingut a buscar aquí. Calia defensar el futur dels nostres fills i néts, perquè no haguessin de fer com nosaltres, immigrar. I com que en aquell moment sí que s’havia d’ampliar la base, perquè havíem de ser molts, vam decidir de crear Súmate, amb la idea d’anar als barris o pobles on l’Assemblea i Òmnium no podien arribar. Ells no parlaven el seu idioma, calia que algú parlés a aquesta gent des del seu punt de vista, i vam entendre que podíem ser útils.

Com els convencíeu?
—M’aturaven i em deien que em votarien a mi perquè parlava clar. No deia que el govern espanyol ens emprenyava, com la resta. Deia: “El govern central ens dóna pel sac, ens puteja, són uns cabrons.” Parlava el seu idioma. A Súmate vam fer una feina molt important. Encara que molt pocs ho van entendre i ens van donar suport en un primer moment. Crec que les úniques van ser Muriel Casals i Carme Forcadell. Sempre vam poder comptar amb elles.

Sempre heu dit que no sou independentista per una qüestió de sentiments…
—Sóc independentista per necessitat. Vull viure més bé i vull que els meus néts no pateixin la misèria que vaig viure.

Després de Súmate, hi ha un moment en què us criden per entrar en política, a la llista de Junts pel Sí.
—Gràcies a Súmate aconsegueixo una notorietat relativa. Arran d’això, em truca Artur Mas i m’ofereix d’anar a la seva llista, la de Convergència. Però abans havia parlat amb Junqueras, i com que sóc més d’esquerres que no de dretes, em va semblar més lògic per afinitat de presentar-me amb Esquerra Republicana de Catalunya. Malgrat tot, li vaig agrair a Mas la feina feta. Creia que era important d’anar tots junts. Fer pinya. I de fet, això havia de ser Junts pel Sí, però vam entrar al parlament i es va acabar la pinya, no ens posàvem d’acord en res. La primera cosa que va fer la CUP va ser dir que llençarien Mas a la paperera de la història. No entenia res. Són independentistes i no volen ser a la mesa del parlament ni al govern, però decideixen que Mas no pot ser president.

Tenien la clau…
—Sí, tenien la clau. Per sort es va acabar arreglant amb Puigdemont. En aquell moment, també va semblar que podíem fer una mena de pinya, però no, tampoc. Teníem reunions del PDECat i reunions d’Esquerra. No fèiem reunions de Junts pel Sí. Recordo que una vegada em vaig despistar i vaig entrar en una reunió del PDECat. Es van quedar tots parats, i em van dir que m’havia equivocat de reunió. Em va sortir de l’ànima: “Em sembla que ens hem equivocat tots, perquè aquesta reunió hauria de ser conjunta.” No tenia sentit; si érem un grup, què fèiem reunint-nos per separat i amagant-nos coses entre nosaltres? No s’entenia res!

A Junts pel Sí hi havia independents. Germà Bel deia l’altre dia en una entrevista a VilaWeb que la major part d’independents es posicionava en una banda o en una altra, i que molt pocs mantenien la independència…
—Sí, i vist amb perspectiva ara em pregunto per què no ens reuníem més sovint, els independents. Si la CUP tenia la clau, nosaltres també. Érem deu independents. Però tan sols ens vam reunir una vegada. Ens hauríem d’haver reunit cada quinze dies. Teníem l’oportunitat de pressionar el PDECat i Esquerra. Potser així ens haurien escoltat. Però no, el partit sempre ens va deixar clar que no podíem tenir idees pròpies. Vam confiar massa en ells.

No demanàveu què passava?
—És clar que sí. Recordo preguntar moltes vegades sobre la hisenda. Sempre em van dir que estava preparada. Com podia no confiar en ells? També em van assegurar que tindríem urnes. I en vam tenir. No em van dir mai d’on sortien, ni com arribarien als col·legis, però, el Primer d’Octubre, hi eren. Vam entendre que podíem fer unes coses i que en la resta havíem de confiar. Potser va ser un error. Hi havia molta innocència. No sabíem com funcionava la política. En quatre anys, solament vaig fer una vegada una moció al faristol. I em vaig oblidar d’allò que m’havien escrit, i vaig dir unes beneiteries increïbles. Me’n vaig anar plorant! No estava preparat i confiava en ells. Pensava que anaven de debò, i que feien allò que deien. Junts pel Sí va ser el millor invent que s’ha fet en política a Catalunya. Però ens el vam carregar només de començar. Perquè, de junts, no hi havia res, estàvem molt separats. Teníem idees molt diferents sobre com fer-ho i no ens escoltàvem. Calia no mirar tant pels interessos de cadascú i pensar en l’objectiu comú. Teníem l’ingredient més necessari, la gent.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes