Eduard Vieta

La recerca en salut mental evoluciona molt de pressa. Tant, que és probablement la part de la medicina que més ha canviat aquestes darreres dècades. A més, segons l’Organització Mundial de la Salut, al món un ciutadà de cada quatre tindrà un trastorn o una malaltia mental en algun moment de la vida. ‘És per això que comença a ser urgent que la societat en conjunt estigui més ben formada en salut mental, que es faci més pedagogia.’ Són paraules del doctor Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. ‘En salut mental tot estigmatitza, començant per les paraules i acabant pels mitjans de comunicació, i això no ajuda a avançar’, explica. I afegeix: ‘El cervell és l’òrgan més fascinant de tots, el més complex, el que sembla més inexplicable, perquè és on hi ha les emocions i els sentiments, però la ciència el pot i el podrà explicar encara més, amb els anys, perquè tot allò que hi passa també són algoritmes.’ Al Clínic, de fet, tal com explica Vieta amb orgull, la psiquiatria és dins l’àrea de les neurociències, sota el mateix paraigua on hi ha els neuròlegs, els psiquiatres, els psicòlegs i els neurocirurgians.

Com a màxim responsable de psiquiatria del Clínic, Vieta ha rebut premis i reconeixements i el 2017 fou elegit millor investigador de l’any per la Federació Mundial de Psiquiatria per la recerca en el trastorn bipolar (és director del grup de recerca de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer). Professor titular del grau de Medicina de la Universitat de Barcelona, és també doctor honoris causa per la Universitat de València. Ens rep al seu petit despatx de l’Hospital Clínic. I, sense pressa, parlem de recerca, de genètica, del nostre estil de vida, de teatre, de mitjans de comunicació, de drogues, de suïcidis, d’assetjament, de com ens poden afectar les xarxes socials…

Us dediqueu a estudiar el cervell, que és on hi ha les emocions i els sentiments. Per als no científics, costa d’imaginar que es pugui estudiar a partir de models matemàtics…
—Les emocions, els sentiments i les percepcions també són algoritmes. Són algoritmes més complexos, però també són algoritmes. Penseu es podria treure una part concreta del cervell d’un individu de manera que deixés de tenir emocions, però continuaria viu.

Els sentiments sempre s’han associat al cor…
—Es va crear la idea que les emocions eren al cor, quan encara no es feien ni autòpsies. No se sabia on eren les emocions i es deia que venien del cor perquè sí que se sabia que el cor s’accelerava quan ens emocionàvem. Però és obvi que el cor no transmet cap sentiment. Els sentiments són tots al cervell. I la salut mental, com a disciplina, és aquella part de la salut que afecta els pensaments, les emocions, la interacció amb els altres i la manera de comunicar-nos… Tot això, que és de gran complexitat, és la salut mental. I sí, la ciència la pot estudiar.

Què és un trastorn mental?
—En aquest camp els noms són importants. D’entrada, la salut no és tan sols l’absència de malaltia. Una persona pot ser més sana que una altra sense que ni l’un ni l’altra estiguin malaltes. Pel que fa als trastorns, hi ha alguna cosa en la nomenclatura que també és molt interessant. Perquè el terme ‘trastorns’ ja és per si mateix estigmatitzador. Penseu que en anglès es diu disorder, que seria ‘desordre’, segons com encara més estigmatitzador. En salut mental, gairebé qualsevol paraula estigmatitza. Fins i tot quan s’incorporen al llenguatge i evolucionen. Fixeu-vos en la paraula ‘cretí’. ‘Cretí’, ara mateix, és un insult. Però el cretinisme és l’hipotiroïdisme. Com que l’hipotiroïdisme podia causar un cert retard mental, amb el temps ha passat que dir a algú que és un cretí, que és una paraula tècnica, ara és un insult. Al Japó, per exemple, han canviat, fa poc, el nom de ‘esquizofrènia’ per ‘trastorn d’alteració de la dopamina’. La dopamina és una de les substàncies que s’alteren quan hom té esquizofrènia. És una nomenclatura poc precisa, perquè en el Parkinson la dopamina també és alterada, però és una manera de cercar una fórmula menys estigmatitzadora.

Últimament, als mitjans de comunicació hi apareixen sovint termes com ara TDAH, TOC, TLP, esquizofrènia, autisme… Però probablement no sabem què volen dir exactament o què impliquen. Ens fa falta pedagogia? Qui l’ha de fer?
—Els professionals de la salut mental hem de fer molta més pedagogia i formació al conjunt de la societat, tant als mitjans de comunicació com a tot arreu. En conjunt, els ciutadans, en sabem poc, de salut mental, i molt més d’unes altres coses. Jo mateix vaig a la platja, on la gent té poc espai, i sento converses al meu voltant, en veu alta, sobre el colesterol, demostrant un coneixement notable i sense por. Si parles d’esquizofrènia i de medicació, de cop, a la mateixa platja, tens més espai al voltant i la gent ja no s’asseu tant a prop teu. La gent estigmatitza per ignorància. I és important de trencar aquesta ignorància perquè segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un 25% de les persones que hi ha al món compleixen, avui, els criteris d’un trastorn mental. Per tant, com a societat, ens interessa molt que tots plegats estiguem formats i educats en la matèria.

Una persona de cada quatre té un trastorn mental?
—Bé, aquest 25% és la gent que, de la que hi ha avui al món, es calcula que en algun moment de la seva vida desenvoluparà alguna mena de trastorn mental. I en realitat, la majoria d’aquests trastorns són de bon pronòstic. Qui té una depressió per una situació d’estrès esporàdica, probablement al cap de sis mesos ja se n’haurà sortit per sempre més, però durant aquells sis mesos haurà patit i haurà necessitat ajuda. D’una altra banda, en aquest 25% hi ha trastorns lleus, com la fòbia a volar. L’altre dia veia una entrevista a Iniesta en què explicava que el seu pare no el podia anar a veure al Japó perquè tenia fòbia a volar. És una autèntica fòbia perquè vol dir que qui la té no pot agafar cap avió. Molta gent es posa nerviosa dalt d’un avió, però això no és cap trastorn. Una fòbia és molt més, perquè el cervell no et deixa agafar l’avió. T’horroritza de tal manera que el cervell t’ho impedeix. Una part important d’aquet 25% que estima l’OMS es refereix a trastorns poc discapacitadors, com en aquest cas. Però també és cert que dins d’aquest 25% hi ha malalties força més greus, com ara l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, l’autisme…

Aquestes darreres són malalties cròniques?
—Mèdicament, les podem considerar cròniques, però, com dèiem, els termes tenen un component sovint negatiu. Crònic no vol dir que no s’hi pugui fer res. Una persona pot tenir una malaltia crònica i fer vida normal. Si parlem de la lluita contra la sida, per exemple, és evident. De fet, per sort, hem convertit la sida en una malaltia crònica, perquè abans senzillament te’n mories. Ara pots viure anys i anys fent vida normal. Això mateix passa amb les malalties mentals. És important de tenir-ho clar.

Què ens porta a tenir malalties mentals?
—Les causes poden ser molt diverses, però hi ha una cosa comuna en totes les malalties mentals, amb dosis diferents: la causa sol tenir dos components: un de genètic i un d’ambiental. I ho complica encara més que sovint hi ha un component epigenètic.

Epigenètic?
—Epigenètic vol dir que tu pots tenir uns gens que podem anomenar de risc, però que poden restar inactius fins que algun factor ambiental no els activi. Penseu en dos bessons idèntics en què l’un tingui una esquizofrènia i l’altre no. Això passa. I genèticament, aquells bessons són idèntics. Per què passa? Doncs perquè hi ha alguna circumstància ambiental que només un dels dos ha viscut.

Com ara quina?
—L’exposició a alguna substància, com el cànnabis, per exemple, que és una substància que, consumida en edats prematures, té relació amb trastorns mentals. O un episodi d’estrès que l’altre bessó no hagi tingut, per exemple una agressió física al carrer. Això pot fer que dins el cervell s’activi una reacció contra una situació catastròfica. Aquesta reacció del cervell pot activar aquell component genètic que hi havia apagat, talment un interruptor.

Eduard Vieta

El component genètic és decisiu?
—No és decisiu, però és important. Aquesta és la complexitat de la genètica. Una cosa sí que és clara: que els factors epigenètics són decisius. Perquè només amb una anàlisi genètica no pots detectar-ho. Compta si els gens es troben encesos o apagats. En psiquiatria la recerca se centra actualment en això, perquè és molt important. Gairebé totes les malalties mentals, algunes més que altres, tenen un component hereditari. L’autisme és la que ho és més de totes. En segon lloc hi ha el trastorn bipolar i en tercer lloc l’esquizofrènia. Fins i tot la propensió a tenir una reacció d’estrès posttraumàtic és hereditària. S’ha comprovat que la gent amb risc genètic tendeix a tenir més reaccions d’aquesta mena. Però la genètica sola no és suficient. Cal l’epigenètica. La psiquiatria en general és una conjugació de risc genètic i de risc ambiental.

Com se’n pot fer prevenció, de malalties mentals?
—Hi ha dues maneres de fer-ne prevenció: l’una, abordant l’aspecte genètic; i la segona, abordant l’aspecte ambiental. Quant a l’aspecte genètic, la prevenció se centra en els fills de persones que tenen la malaltia, perquè elles mateixes volen que els fills siguin ben atesos. I només això ja resol moltes coses, perquè els problemes de moltes malalties vénen perquè s’han diagnosticat i tractat tard. Saber que una persona té risc genètic és molt important per a nosaltres. Li fem un seguiment gens medicalitzat i, actualment, molt amable i molt ben fet.

Però ser fill o nét d’algú que hagi tingut esquizofrènia no implica haver-ne de tenir…
—En absolut, hi ha més probabilitat de no tenir mai aquesta malaltia que no pas de tenir-la. Ara, si ho compares amb algú que no té antecedents, el risc és més alt. Per tant, al final és proporcional al risc que implica.

I pel que fa a la prevenció de l’aspecte ambiental?
—Hi ha moltes polítiques de salut pública importants. Abans hem parlat del cànnabis. Per a una persona de més de trenta anys, el cànnabis té un risc molt petit de desencadenar-li una malaltia mental. En canvi, en nois de dotze a vint anys, el cànnabis pot ser molt perillós. La gent no n’és prou conscient, perquè el cànnabis és socialment molt aprovat i acceptat, però és una substància molt perillosa a aquestes edats, perquè produeix uns estats mentals que poden afavorir, i això s’ha comprovat, el desenvolupament de malalties mentals. Per tant, tot i que ja es fa, cal fer més educació a les escoles i a casa per evitar el consum de cànnabis durant l’adolescència. Aquest seria un bon exemple de prevenció abordant l’aspecte ambiental.

Les altres drogues també poden afavorir malalties mentals?
—Sí, he parlat del cànnabis perquè és la més popular. Però la cocaïna, les amfetamines, l’èxtasi… El consum de qualsevol d’aquestes substàncies, especialment en les edats de formació de la personalitat, pot induir de manera clara malalties mentals. En el cas del tabac, per exemple, no. Però hi ha agents inductors, a banda les drogues: per exemple, alguns medicaments antidepressius, si es donen a persones amb risc genètic de bipolaritat, poden despertar la bipolaritat. I aleshores no saps si aquell primer estat depressiu ja era una primera manifestació de la bipolaritat o no. Sense voler, pots haver afavorit l’expressió epigenètica del trastorn a través d’un tractament que, si haguessis sabut que això podia passar, l’hauries fet diferent. Això és més complicat que no sembla, i de fet és una àrea de recerca molt important d’allò que en diem intervenció precoç, que té a veure amb l’anticipació d’allò que pot passar.

No sembla gens fàcil tot plegat… Tenim les eines, infrastructures i recursos per a fer aquesta prevenció i per a tractar aquestes malalties?
—Tenim més eines per a fer tractament que no prevenció. De fet, fem molt tractament i encara poca prevenció. I jo penso que caldria equilibrar-ho. A banda, tenim uns instruments per a tractar que són millorables, com sempre. Evidentment hem progressat molt. Si un es mira la història de la humanitat, només fa setanta anys que hi ha psicofàrmacs. El primer tractament efectiu que hi va haver va ser la teràpia retroconvulsiva, que encara s’aplica perquè és efectiva, tot i que ara de manera molt diferent. I els primers fàrmacs psiquiàtrics es van començar a donar als anys cinquanta.

I quin serà el futur de la psiquiatria?
—D’entrada, ara detectem més malalties mentals, per un doble motiu: primer perquè s’ha millorat en l’accessibilitat a les institucions sanitàries i, en segon lloc, perquè per sort la gent ja no se n’amaga. Si hi ha pacients que ens arriben massa tard és sovint per un problema d’educació sanitària. La gent ve tard perquè li fa por, de la mateixa manera que la gent solia anar al dentista quan no podia més. Hi ha l’estigma, hi ha la vergonya, hi ha el que diran… tot això fa que els pacients arribin massa tard, efectivament. Això, per tant, aquest component social i educatiu, s’ha de treballar. Pel que fa a la recerca, la prioritat continua essent atendre i investigar per als pacients més greus. Però la recerca també ha d’avançar per al gruix més important de població que, sense tenir malalties greus, també pateix. El futur passarà per una psiquiatria més personalitzada, mirant d’evitar cada vegada més la pràctica de l’assaig error en els tractaments. I això vol dir anticipar-se a través d’anàlisis genètiques, de proves d’imatge, etc. I és precisament això que permet el desenvolupament de nous medicaments. Per exemple, ha de sortir un medicament per a la depressió l’any que ve que millora la depressió en un dia. Fins ara calia esperar dues o tres setmanes abans no millora una depressió d’ençà que es comença a tractar.

Millorar la depressió en un dia?
—Sí, en vint-i-quatre hores ja pot tenir resultats. És un inhalador, derivat de la ketamina. La ketamina és també utilitzada com a droga recreativa però en realitat s’utilitza com a anestèsic per adormir els cavalls mentre estan drets. Doncs amb un derivat de la ketamina s’ha desenvolupat aquest medicament que pot ser un gran avenç. I això és gràcies a la recerca, que avança en tres direccions: la primera, aquesta, desenvolupant medicaments; la segona, cercant tècniques d’estimulació cerebral no invasives; i la tercera, la psicoteràpia, les teràpies psicològiques. Aquestes teràpies cada vegada es fan més ad hoc, d’acord amb les necessitats del pacient, a diferència del que es feia abans. I aquest és el bon camí.

És a dir, pel que dieu, no és que hi hagi més malalties mentals que abans, sinó que les detectem més?
—Sí, però també és possible que d’algunes n’hi hagi més, i a l’inrevés. Pel que sabem, diríem que malalties com l’esquizofrènia o l’autisme sempre han existit i que no n’han augmentat el casos. Però d’altres sí que han augmentat, especialment algunes patologies no tan greus, derivades en molts casos de l’estil de vida que portem.

Quin estil de vida?
—Un estil de vida que sovint és estressant, competitiu i fins i tot antinatural. És a dir, estem preparats biològicament per a viure en un entorn natural, no en ciutats carregades i en espais tancats sense llum natural. Biològicament, estem més dissenyats per a fugir de depredadors al mig del bosc que no pas per a travessar carrers vigilant si vénen cotxes o altres vehicles que ens puguin envestir. La nostra biologia és com és. Això no impedeix que hi hàgim guanyat amb la civilització, compte, això és més que evident, i del punt de vista de la psiquiatria és molt important que ara dormim més tranquils, per exemple. Però l’ésser humà abans era més resilient, pel sol fet que les expectatives eren diferents. Un jove d’ara té unes expectatives que poden portar a la frustració. Penseu en la postguerra. Les expectatives d’un jove dels anys trenta eren molt diferents. L’ésser humà històricament sabia que podia morir jove, que podia perdre fills, etc. Ara tenim una qualitat de vida molt millor, i tenim més protecció, però a costa de viure en un entorn que ens és poc natural i en una societat competitiva. És a dir, hem guanyat un seguit de coses molt bones, però també en paguem un preu alt. Jo cada dia rebo 150 correus electrònics. Segons com, només això ja pot ser estressant i desesperant. Penseu en el WhatsApp. Ara ja és una eina de feina… I això fa, sumat a molts altres factors i d’una manera més o menys directa però sí vinculada, que certes patologies augmentin perquè són una reacció a la nostra convivència en aquest entorn.

Patologies com?
—La depressió i l’ansietat, per exemple. Però això passa en tots els àmbits, no tan sols en psiquiatria.

Per exemple?
—Per què ha augmentat l’obesitat? Penseu que l’any passat va ser el primer any de la història de la humanitat en què hi va haver al món més persones obeses que no pas que passessin gana. El problema de la obesitat va superar el problema de la fam. El nostre cervell busca greixos, sal i sucre. Per això ens agraden les patates fregides, aquelles que un cop comences a menjar-ne no pots parar, perquè són greix amb sal. I per això cada dia hi ha més hipertensió, perquè la sal, que abans era un bé preuat, ara la trobem a tot arreu i és econòmica. Les begudes ensucrades també són molt econòmiques i les trobem a tot arreu. Abans, quan l’home trobava a la natura un arbre amb fruita madura era festa major. Tot això que el nostre cervell cerca i que a la natura costa d’aconseguir ara ho hem industrialitzat i ho podem trobar sempre, a tot arreu i amb un cost molt petit. Per això també resulta que la major part d’obesos és gent més aviat pobra, quan en realitat, abans, a l’edat mitjana, ser gras era senyal de riquesa. Això també passa amb la miopia, per exemple, que és una malaltia creixent i pot tenir a veure amb l’exposició als mòbils i a les pantalles. I un altre cas molt clar són les al·lèrgies. Ara tot és net i el sistema immunitari, com que no troba bèsties, va contra el propi cos.

L’artista Clara Peya, premi Nacional de Cultura d’enguany, diagnosticada de trastorn obsessiu compulsiu (TOC), diu a la seva darrera obra, Suite TOC número 6, que ‘en una societat malalta com aquesta en què vivim, qui no té algun trastorn mental és perquè no té ànima…’
—Bé, no he vist l’espectacle i la realitat és que, com dèiem, només un 25% dels ciutadans tenen o tindran durant la vida algun trastorn o malaltia mental. Però hi ha alguna cosa de veritat en això. I també hi ha una hipòtesi amb indicis que l’avalen que defensa que si la teoria evolutiva no ha fet desaparèixer segons quines malalties mentals és per alguna cosa. És a dir, segons la teoria evolutiva, haurien d’extingir-se perquè les anomalies tendeixen a desaparèixer. La impressió és que alguns dels gens que traspassen aquestes malalties són bons, però com passa en moltes coses bones, si en tens massa, és dolent. La hipòtesi és que hi ha malalties mentals que deriven d’un excés de gens que en una mesura més petita serien bons.

De fet, Ramon Llull tenia al·lucinacions…
—I, de fet, podríem dir, popularment, que un petita dosi de bogeria és bona. Un punt de bogeria és bo. En els trastorns bipolars s’hi vincula, a vegades, la creativitat. Però compte, és la mesura que importa. El liti, en una dosi petita, és guaridor; i en una dosi alta és un verí. Igual que l’arsènic.

De l’espectacle de Clara Peya també es desprèn un altre missatge: tothom pot tenir un trastorn mental. És així?
—Absolutament cert, sí. Tindrà algunes probabilitats més de tenir-ne aquell que genèticament hi estigui més predisposat, però en realitat ningú no sap mai del tot quins gens té. Passa que quan algú té canvis de comportament, sovint tampoc l’encerta i no va a cal psiquiatre, per por, sinó que va a cal neuròleg, a cal metge, a cal psicòleg, a cal guru… Tots som candidats a tenir una malaltia mental. Als meus pacients els dic que qualsevol dia puc ser-hi jo, a l’altre costat de la taula. I entendre-ho forma part de la pedagogia que hem de fer, sense por.

Un darrer apunt vinculat a l’espectacle: tot ell és un clam perquè qui tingui una malaltia mental surti de l’armari i ho faci públic. És important?
—Això és fonamental. Hem fet uns quants intents, la Generalitat mateix fa un any, perquè alguns famosos que tenen malalties mentals sortissin de l’armari. Però no ho volen fer. Abans la malaltia mental s’amagava tant que fins i tot hi havia casos de gent reclosa a casa, que no podia sortir. Això, per fortuna, ja no passa. Però necessitem que qui tingui un trastorn mental surti de l’armari, sí, això ens ajudaria molt.

Estem prou preparats i educats per a acceptar-ho sense estigmes?
—Jo crec que sí. Fer-ho públic ho normalitza. Hem de ser conscients que és absolutament normal que el teu company de feina en un banc, en una oficina, on sigui, tingui alguna malaltia mental. I no passa absolutament res. Igual com qui té un càncer o la sida o és celíac. Jo mateix sóc client de persones que sé que tenen una malaltia mental. I no hauria de ser cap problema per a ningú.

Heu parlat de WhatsApp… Les noves tecnologies poden afectar-nos, des d’un punt de vista de salut mental?
—No necessàriament, però sí que algunes d’aquestes tecnologies poden ser factors potenciadors, especialment en edats prematures, en la mesura que generin un estrès artificial. La interacció social s’ha complicat tant que per a les persones vulnerables poden ser estressants. WhatsApp, Twitter… tot això multiplica la interacció humana, que tendeix a histeritzar-se. Qualsevol comentari que publiquis a Twitter resta allà i és potencialment vist per milers de persones. Això cal que els més joves ho tinguin clar, cal educar, perquè pot portar a reaccions de tota mena, com una situació d’assetjament escolar (bullying), per exemple.

Eduard Vieta

L’assetjament escolar pot propiciar malalties mentals en la víctima?
—Sí, però passa que l’assetjament sempre ha existit. La diferència és que avui les xarxes socials multipliquen. Tant allò bo com allò dolent. Algú fa una fotografia o un vídeo a un amic o amiga ensenyant els pits i allò pot circular com la pólvora. El resultat pot ser devastador. Perquè, a més, aquella imatge circularà sense context i la víctima tindrà una reacció cerebral que pot afectar-la molt, sobretot en edats joves.

També hem conegut casos de suïcidi en edats molt joves, darrerament. Els suïcidis deriven d’una malaltia mental?
—En el 95% del casos, sí. Si tractem bé les malalties mentals reduirem molt, moltíssim, els suïcidis. Els països que han aconseguit reduir significativament la taxa de suïcidis ho han fet gràcies a millorar l’atenció a les malalties mentals i l’accés als tractaments. Però hi ha un tabú pel que fa als suïcidis: periodísticament sembla, del meu punt de vista erròniament, que si es parla del suïcidi a la premsa es contagia. Això té una part de veritat i una de mentida. Es contagia el mètode, la manera de fer-ho, i només si es presenta la notícia com un èxit del suïcida. Dir que algú s’ha suïcidat, per si sol, no fa que hi hagi més suïcidis, sinó més aviat al contrari. La taxa de suïcidis, que ja és molt alta, puja cada any una mica. I puja perquè efectivament la depressió és una patologia creixent però també perquè no fem cap campanya per a aturar-los, com sí que fem per exemple amb els accidents de trànsit, i amb èxit. Parlar del suïcidi, si es fa bé, pot ajudar a evitar-ne.

Parlant de la premsa, hi ha hagut darrerament un cas d’assassinat de nens a Godella, al País Valencià, en què, segons els mitjans, l’assassina era una malalta d’esquizofrènia que no va voler prendre’s la medicació i que, en una al·lucinació, va atacar els seus fills…
—Bé, els crims comesos per persones que tenen malalties mentals desperten un nivell d’espectacularitat i d’excentricitat que fa que siguin més notícia. Però compte, les malalties mentals no són un factor de risc pel que fa a la taxa de criminalitat. Que quedi clar. Sí que impliquen més risc de suïcidi o d’agressions, diguem-ne, inexplicables, perquè algú ha tingut al·lucinacions. Però no és pas la norma. Passa que això és més notícia que no l’atropellament d’un nen.

Sigui com sigui, aquest cas sí que demostra que seguir els tractaments i prendre la medicació és fonamental…
—Sí, és molt important. Per això cal fer tota aquesta pedagogia que comentàvem. Pedagogia per al malalt i per al seu entorn. L’any passat per exemple, mercès al conseller Comín, vam inaugurar un hospital mare-nadó a la maternitat. És un hospital de dia dins la Maternitat. En aquest hospital, les mares que tenen alguna malaltia mental poden quedar-s’hi amb el nadó, després del part. I amb això ja fem una gran prevenció, perquè una mare malalta pot tenir una depressió postpart o una psicosi, com possiblement ha passat en el cas de Godella. En aquest hospital mare i nadó són en un entorn controlat, en el qual es poden medicar i tractar-se correctament. I la mare no és aïllada del nadó.

Així doncs, penseu que els mitjans de comunicació no fem del tot bé la nostra feina en l’àmbit de la salut mental…
—Sincerament crec que no. I humilment, amb tot el respecte, diria que molts diaris, encara que siguin de política, ara ja semblen diaris esportius. Si caminem cap a la morbositat als mitjans, no fem cap favor a la psiquiatria ni a la societat en general. I si la paraula ‘esquizofrènia’ només surt als diaris quan parlem d’assassinats, no ajudem gens. Perquè aquest esquizofrènic que comet un assassinat és un esquizofrènic entre un milió d’esquizofrènics. Segur que a Barcelona hi ha més morts per baralles, per addiccions o per molts altres motius.

També s’ha vinculat la salut mental amb la violència masclista…
—Pot haver-hi alguna relació, en algun cas. Però tornem al risc de pensar que les malalties mentals són la causa de la violència. I no és així. És a dir, entre els violents, hi ha gent amb malalties mentals. Però per exemple s’ha demostrat que la incidència del consum d’alcohol en les agressions, especialment les masclistes, és molt més important que cap malaltia mental. I l’alcoholisme, de fet, és una malaltia. A banda el masclisme cultural de la nostra societat, que hi hem de treballar molt, també sabem que si algú és alcohòlic, el podem tractar. L’alcohol, en un consum excessiu, fa augmentar la celotípia, és a dir, la gelosia. Per tant, si tractem l’alcoholisme, que és un factor de risc, potser prevenim morts. Així doncs, com dèiem, és important de tractar els factors de risc, siguin l’alcoholisme o qualsevol altre.

Darrerament hem vist als diaris i televisions que el mossos i la policia local fan cursos per aprendre a tractar persones en estats d’agitació, d’ansietat, o sota els efectes de les drogues…
—Justament he participat en l’elaboració de la guia que hem fet amb la Generalitat i amb el consorci sanitari de Barcelona, amb la participació del SEM i de la policia, que consisteix a fer una sèrie de recomanacions sobre com abordar persones en estats mentals diversos. La policia sap abordar un delinqüent que per exemple té una pistola i hostatge, però la policia es desconcerta si ha d’abordar algú que en aquell moment és fora de la realitat. Els psiquiatres en sabem més, d’això, perquè fa anys que tractem amb gent que pateix estats d’ansietat, psicosis, etc. El que hem fet és formar aquests altres professionals per saber encarar aquests casos i, a més, ensenyar a fer-ho a través de contencions poc agressives, que no facin mal, perquè una acció violenta pot ser contraproduent. Hi ha una part psicològica en tot això que és molt important i cal que els professionals de la seguretat tinguin formació en això. De fet, en definitiva, necessitem que la societat en el seu conjunt estigui més ben formada en salut mental.

La malaltia mental afecta igual un home que a una dona?
—La mateixa malaltia s’expressa de manera diferent en un home o en una dona. I algunes malalties tenen més incidència en homes que en dones, i viceversa. L’ansietat i la depressió, per exemple, són el doble de freqüents en dones que en homes. Els homes, en canvi, poden patir més autisme i esquizofrènia. A banda, hi ha estigmes socials que poden fer que una dona ho pateixi de manera diferent que un home. Tots aquests factors, tant socials com biològics, es poden treballar i cal treballar-los. Per exemple, les dones, està demostrat, fins i tot per neuro-imatge, tenen més sofisticació emocional que no pas els homes. De fet, les dones, en general, demanen més ajuda que els homes, cosa que és bona i molt important. Cal saber demanar ajuda. I això, als homes, els costa més. Som diferents i això cal tenir-ho en compte. Per exemple també s’ha demostrat, per factors tant biològics com socials, que els homes són més violents que les dones. Ara, de la mateixa manera que hem dit que vivim en una societat que pot ser estressant, també cal dir que una de les moltes coses bones d’aquesta societat és que els homes podem aprendre a ser menys violents. Podem tractar els factors de risc tant si són socials com biològics. I ho hem de fer. Això també és salut mental.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb