—A Guerrilla trobem els Ebri Knight més combatius que mai.
—Ens hem trobat immersos de ple en un moment social molt intens que ens demanava que la nostra essència sortís més forta que mai cap enfora. I no ho hem fet només amb les lletres, el missatge i els referents sinó que també hem agafat referents musicals més durs, com el hardcore americà i el punk-folk anglosaxó, i els hem incorporat. A més de lletres més explícites, el so també és una mica més dur.

—El moment social convuls us ha agafat en plena creació?
—Això va començar a gestar-se deu fer un any i mig, més o menys, quan vam començar a pensar de què parlaríem i com seria el disc. Vam començar a escriure entre el març i l’abril del 2017. Durant l’estiu, setembre i octubre, vam anar acotant. Ens va passar una cosa molt curiosa, que també ens va passar amb Foc!, que és que la cançó que donava nom al disc va ser de les últimes que va arribar. Teníem unes cançons a mitges i vam anar barrejant-les i afegint-hi coses. Així van adquirir una llum que per si soles no tenien. Paral·lelament, hem estat redissenyant de la imatge corporativa: hi ha hagut una explosió de creació integral que ens ajuda a encarar el nou disc com una nova etapa.

—Què en voleu, d’aquesta nova etapa?
—Fa quinze anys que toquem, i aquests darrers hem tingut la sort que ens acompanyés més gent. Fa temps que ens formem i anem consolidant-nos com a grup. Pensem que ens hem anat consolidant amb la nostra gent, sobretot amb Foc!, i ara volem començar una nova etapa en què ens definim de manera contundent. Fins ara hem anat construint i pensem que ara toca córrer. Tenim energia, tenim ganes i tenim un missatge que ens creiem molt i que la gent que ens acompanya també es creu.

—Quin?
—A partir de la música, nosaltres intentem encendre consciències, explicar coses del passat per encendre brots d’esperança en el futur. Potser de vegades hem carregat massa la nostra música de referents, però cal explicar les coses que han fet bé els nostres predecessors, no solament en el món de la música sinó en totes les lluites. Volem dir que hi ha tantes coses boniques per les quals lluitar que no té sentit que renunciem a cap. I sobretot que tenim moltes coses dolentes per a enderrocar. Si no continuem al peu del canó, ells guanyen.

—Quina funció ha de tenir, en aquest context, la vostra música?
—Reivindiquem una manera de fer i de pensar que és històricament catalana: boicotar, sabotejar un statu quo que una part de la societat considera greu, equivocat o criminal; això ja va passar durant el franquisme amb els maquis i també durant la transició a la clandestinitat. És la lluita per l’alliberament nacional, que de vegades ha estat silenciada i d’altres, no tant. Què ens passa ara? Que efectivament combatem la legalitat, un marc que considerem il·legítim i que, a més, la voluntat popular s’ha disposat a tombar. Ara som més que els altres i això engresca cada cop més gent. A Guerrilla intentem suscitar que no tinguem por de posar-nos una mica a l’ombra per fer segons què i poder tombar aquest poder cada cop més visiblement feixista que tenim al damunt.

—Les lletres estan farcides de referències culturals, tant provinents del folklore i l’imaginari col·lectiu català com de la història recent i de referents propers.
—Volem que cadascú agafi el referent que més bé l’ajudi a interpretar la realitat o a transformar-la. Totes les referències del disc se sumen a les que ja teníem. No únicament les de casa sinó també de fora. Fem referències al poble kurd, tenim una cançó dedicada a Irlanda… Fem una mica una apologia a la rebel·lió internacional amb diferents cançons. També hem fet més visibles alguns referents, com per exemple un poema de Miguel Hernández que hem musicat o també una cançó que va sorgir directament d’aquest octubre tan meravellós que vam viure. És una cançó dedicada als bandolers. Una referència explícita a allò que van fer a casa nostra, una cosa que s’ha reivindicat com a molt catalana. Els bandolers són una figura transversal que ens porta a qualsevol imaginari de guerrilla, de sabotatge…

—Parlant de referents, penso en la ‘Rosa de foc’ que era la Barcelona del tombant de segle…
—Sí, la cançó ‘Rosa de foc’ és un homenatge a Barcelona. De fet, la vam escriure abans que la ciutat es convertís en una ‘rosa de foc’ absolutament pacífica com és ara, però tan massiva i contundent com es mereix. Volíem fer servir aquest imaginari de la rosa de foc per traslladar-lo a la realitat. És una cançó que parla del passat però també del present i de l’herència generacional de les lluites. El concepte ‘rosa de foc’ per nosaltres és vigent en tant que la Barcelona turística, rònega, ‘salsitxera’, empresarial, que fa fora els veïns, no és la que nosaltres coneixem. No és la que nosaltres defensem i en cap cas no és la Barcelona que, per nosaltres, defineix la seva gent i els seus barris. Els joves i la gent gran de Barcelona han d’entendre que la rosa de foc encara és vigent. Que el poble té el poder i el carrer és on s’exerceix. Abans, els nostres avis i àvies ho feien amb fusells. Ara no té gaire sentit de fer-ho amb fusells, però continua tenint sentit fer-ho al carrer; i és el que hem estat veient aquests últims mesos.

—Parlàveu de referents internacionals; és per a tenir més projecció fora que heu incorporat cançons en castellà i anglès per primera vegada?
—La projecció a fora és un factor, perquè fa temps que toquem a Alemanya i això inevitablement t’evoca a buscar referents comuns. Però com que a nosaltres no ens sortia per si sol d’escriure en altres llengües, hem buscat creacions d’altres. Sempre hem reivindicat que la cultura en el fons és això: és herència i passar-se el relleu els uns als altres de manera difuminada, de manera absolutament lliure. Hem agafat un poema de Miguel Hernández, que escrivia en castellà molt millor que nosaltres. A més, és un referent que creiem que és molt vigent perquè era una persona del país, va néixer a Oriola, i que va fer esclatar en castellà uns ideals llibertaris i d’esquerres que fem propis. I, en anglès, hem fet servir Christy Moore: n’hem versionat una cançó dedicada a les Brigades Internacionals. Les brigades són una màxima a la qual volíem fer referència precisament ara que fem una lluita amb valors purament internacionals.

—Com creieu que la gent viu la música i la cultura? Se la fan pròpia?
—Es tracta que la gent s’empoderi una mica d’això. Ningú no ens ha regalat res, nosaltres quan vam començar érem realment uns mals músics, uns mals compositors i uns mals comunicadors. Ho teníem tot per aprendre. Ens hem fet grans gràcies a la gent que ens ha acompanyat, als col·lectius i les assemblees i comissions de festes que ens han dut a tocar als llocs, a les persones que ens han criticat, que ens han aconsellat. Això és un valor que té bastant de sentit en tant que nosaltres expliquem que la cultura ha de ser una cosa de la gent. La cultura s’ha de construir sobre la base de l’intercanvi, la xarxa i la solidaritat. I això a nosaltres ens ha fet una mica més grans que no érem abans. I pensem que hem après prou coses per a dir-les una mica més fort.

—En les vostres lletres parleu molt de la gent i del poder popular. També que voleu dir-li a la gent que no tingui por de fer coses. Cap on va, doncs, la gent?
—Crec que va cap enfora d’una vegada per totes, que és el que ens faltava. Fins ara teníem latent una cosa que ens feia inequívocament rebels: la voluntat de ser, malgrat tot. Això ho vam manifestar malament diverses vegades. Ho vam manifestar bé d’altres, en què els nostres avantpassats van morir per ser lliures; van morir lliures. I alguns cops ens hem equivocat i hem fet el patètic fent la cosa més cursi i més carca només per diferenciar-nos d’allò que era espanyol. En realitat, l’única cosa que hem de fer és guanyar-nos la llibertat al carrer, parlem la llengua que parlem i tinguem els orígens que tinguem. Les coses que passen són exactament les que deia aquella ‘chirigota’ de Cadis que es va fer tan famosa. Ara no parlo d’aquella que decapitava Puigdemont, que per enèsima vegada ens n’hem rigut i no hem caigut en la seva provocació, la qual cosa també diu molt d’aquest moviment ultrapacífic i ultrapacificsta i ultracontingut que fem, que és exemplar. Parlo d’aquella que deia a la gent que se sentia espanyola que la cosa que els molestava era que nosaltres lluitéssim més que no ho feien ells per Espanya.

—Quin és l’objectiu d’aquesta lluita?
—No lluitem pel nostre país perquè siguem uns romàntics i lluitem per una bandera, sinó que ho fem per la gent. Això és el que té valor. És una lluita per a cuidar-nos. És el que va passar l’1 d’octubre: teníem una gent al costat per la qual valia la pena lluitar. On arribarem? Quant tardarem? Ha arribat un moment que m’és bastant igual. Fa molts anys que diem que la lluita és permanent i no té final. Si aquest estat postfeixista que tenim al costat i a sobre va aconseguint tenir màrtirs al davant, hem d’aconseguir que esdevinguin energia positiva cap a la lluita. És una mica el que han dit sempre tots els presos polítics: que siguin a la presó ha de ser un motor no per engegar una lluita més sinó perquè la gent prengui consciència de com de dolent i fort és l’enemic. Que ens adonem de quin poder té sobre nosaltres i veiem que hem de ser més enginyosos, més forts, més determinats i decisius.