29.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 29.08.2026 - 21:47
The Washington Post · Rael Ombuor i Rachel Chason
L’epidèmia d’Ebola que afecta la República Democràtica del Congo podria esdevenir aviat la pitjor de la història, segons que expliquen a The Washington Post treballadors sanitaris i del sector humanitari, i més encara atesa la manca greu de finançament i recursos i la desinformació generalitzada entre la població local, que ha allunyat molts congolesos dels hospitals.
D’ençà del 15 de maig, quan es va identificar el primer cas del brot, s’han registrat 5.605 positius, 2.683 dels quals s’han acabat morint. El brot, per tant, ja supera les xifres del que va afectar l’Àfrica occidental entre el 2018 i el 2022, en què es van morir 2.200 persones, i s’ha escampat més de pressa per la regió que no pas l’epidèmia del 2014, que va causar més d’11.000 morts: a aquestes altures del brot –si fa no fa, uns cent dies després del primer cas–, tan sols s’havien registrat aleshores 759 casos, menys d’un 15% dels registrats enguany.
En declaracions a The Washington Post, més d’una dotzena de metges, treballadors humanitaris i pacients a Ituri i Kivu del Nord –les províncies congoleses situades a l’epicentre del brot– creuen ben probable que les xifres oficials no representin sinó una fracció de la xifra de víctimes real.
“La situació és greu i ara mateix empitjora”, diu Alice Ribes, responsable del programa contra l’Ebola al Congo del Comitè Internacional de Rescat, una organització humanitària: “S’escampa molt i molt de pressa.”
La ciutat Bunia, situada a l’epicentre de la tragèdia, viu en una mena de realitat paral·lela, segons que explica Ribes: el virus s’hi escampa silenciosament, “però la vida continua com si no passés res”.
“Hi continua havent aglomeracions”, comenta: “Casaments multitudinaris, grans festes, esglésies plenes de gom a gom.”
La majoria de persones que treballen a primera línia del brot, comenta Ribes, coincideixen a pensar que les xifres oficials en subestimen significativament l’abast.
“S’escampa a gran velocitat”, diu Grace Wairima, directora en cap de comunicació de la divisió africana de Mercy Corps, una altra organització humanitària.
L’Ebola, una malaltia viral amb una taxa de mortalitat molt elevada, es transmet a través del contacte directe amb fluids corporals o superfícies contaminades. Wairima explica que molts dels pacients amb diagnòstics confirmats d’Ebola no figuren a les llistes de contactes estrets d’uns altres ingressats: “El virus s’ha escolat per moltes escletxes.”
El personal mèdic i les organitzacions humanitàries diuen que la capacitat de resposta ha quedat molt reduïda arran de les retallades generalitzades en ajuda humanitària al Congo i a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) decretades tant pels Estats Units com per més països occidentals.
El personal humanitari i sanitari consultat explica que les organitzacions encarregades de la contenció del brot no disposen de mans ni recursos per a detectar a temps els contagis i aturar la propagació del virus. Una absència destacable és la de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), desmantellada pel govern Trump, que feia dècades que treballava sobre el terreny al Congo i que havia col·laborat en brots anteriors d’Ebola –el d’ara és el dissetè de la història del país– en coordinació amb el Ministeri de Sanitat del Congo i nombroses organitzacions humanitàries.
L’OMS ha indicat que el brot –causat per una soca rara, la Bundibugyo, per a la qual no hi ha vaccí ni tractament aprovat– probablement va començar al febrer, mesos abans que l’organització declarés l’emergència mundial.
El director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, va dir la setmana passada en un discurs que la malaltia es propagava a una “velocitat sense precedents”.
“Cal que siguem francs: l’epidèmia continua lluny de poder ser controlada”, va confessar: “Va començar la cursa amb avantatge i encara provem d’atrapar-la.”
Tedros va afegir que el detall més preocupant era “on es moren les persones: a casa, a les comunitats, fora dels centres de tractament i fora de les llistes de contactes conegudes”: “Cada mort fora de l’hospital és una baula d’una cadena de transmissió que encara no hem detectat.”
Maurice Kakule, metge responsable dels casos d’Ebola a l’Hospital General de Referència d’Oicha, a la província de Kivu del Nord, diu que una de les diferències més grans entre aquest brot i els dos anteriors en què va treballar és la intensitat de les feines de seguiment i control dels casos.
Atès que moltes organitzacions internacionals estan desbordades i no es poden encarregar del seguiment de casos, explica, alguns sanitaris del seu hospital s’han hagut d’encarregar d’identificar i seguir casos nous per si mateixos.
Un dels envits més grans, amb tot, és la desinformació: moltes persones que sospiten que tenen Ebola prefereixen morir-se a casa en compte d’anar a l’hospital, perquè els fa por el tractament. Kakule i més treballadors de l’hospital, en aquest sentit, coincideixen a dir que la xifra de víctimes real podria ser entre dues voltes i tres superior a l’oficial.
“És probable que sigui la pitjor crisi [d’Ebola] que ha viscut el país, atesa la xifra de defuncions que hem registrat en pocs mesos”, afirma.
Muhundi Sikwaya, de trenta anys, detalla que es va començar a trobar malament un dia al taller on treballa, en un petit poble d’Ituri. Recorda que va perdre la gana i que se sentia massa feble per a treballar. Va anar a urgències i els metges li van dir que havia agafat la malària.
Però una setmana després continuava empitjorant: vomitava sang i tenia diarrea. La seva germana, Kavuho Nyasa, va aturar una persona que conduïa una moto perquè els portés a l’hospital, a unes dues hores de distància. Explica que va haver de carregar el seu germà al vehicle, perquè ja estava gairebé inconscient, i encaixonar-lo entre el conductor i un altre passatger.
Quan va arribar a l’Hospital General de Referència d’Oicha, finalment li van diagnosticar Ebola.
“Pensava que em moria”, explica Sikwaya a The Washington Post una setmana després d’haver rebut l’alta hospitalària, a començament de juliol.
La seva germana està preocupada per si el conductor de la moto es va contagiar.
Kakule va tractar Sikwaya, juntament amb tres pacients més d’Ebola. La resta es van morir, explica el primer: d’aleshores ençà han ingressat dos malalts més d’Ebola a l’hospital.
Més d’un mes després de l’alta, Sikwaya diu que la seva vida ha canviat. Quan no és a la feina, explica, se sol quedar a casa tancat, bàsicament perquè a la gent li fa por de relacionar-s’hi.
“Hi ha un estigma, però res dura per sempre”, diu: “Estic segur que aquesta malaltia també s’acabarà.”
Adam Taylor ha col·laborat en aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
