S’ha obert un nou front a Ginebra. Celebrem-ho. Ja era hora que recuperéssim d’alguna manera la iniciativa, amb tanta repressió que ens tenia pendents de defensar-nos i no prendre mal. L’opció de Mireia Boya la setmana passada i d’Anna Gabriel aquesta assenyalen un camí decisiu si es vol guanyar la partida a l’estat autoritari espanyol. Boya plantava cara al jutge del Suprem i no s’arronsava. La seva actuació deixava l’estat sense la seva millor eina: el xantatge. ‘Si em voleu posar a la presó, ja ho podeu fer, però això no canviarà la voluntat insubornable dels meus compatriotes d’aconseguir la independència’, venia a dir Boya. ‘No us seré útil com a ostatge.’

Anna Gabriel fa una altra cosa. La justícia espanyola no pot ser àrbitre del conflicte de Catalunya amb Espanya. Ha demostrat que és una part consubstancial dels aparells repressius de l’estat i que no respecte ni les seves pròpies lleis quan es tracta de la qüestió dels catalans. Per tant, ‘comparec davant d’un àrbitre que pugui fer aquest paper i pugui deixar en evidència la completa il·legalitat i manca de respecte pels drets humans de l’estat espanyol’, podria ser un resum de l’estratègia de Gabriel.

Són dues maneres de reaccionar davant la repressió en positiu. Sense deixar-se intimidar per la brutal maquinària de l’estat. Boya i Gabriel marquen un camí que seria bo de seguir col·lectivament d’ara endavant. Puigdemont i els consellers de Brussel·les ja ho van fer així. Van cercar l’estat que podia garantir un procediment més just i garantista davant una possible petició d’extradició. I els resultats parlen sols. Ells i Gabriel han alçat un mirall perquè l’estat espanyol quedi ben retratat davant el món. I la covardia de Llarena –que no actua per lliure– demostra la por d’Espanya d’aparèixer reflectida al mirall.

S’inaugura un camí positiu en la resposta a la repressió. Però això no és suficient. Cal prendre la iniciativa política i al carrer. Superada aquesta nova onada de citacions judicials, que divendres tindrà l’episodi insultant de la compareixença de Trapero a l’Audiència espanyola, cal que la majoria independentista del parlament reprengui el fil de la República. I això no es fa demanant permís. Ni acceptant les línies vermelles que ha dibuixat el Tribunal Constitucional. La llibertat es guanya exercint-la. Ningú no la regala. I encara menys un estat demofòbic com l’espanyol. Un estat que no té cap mania d’empresonar persones que canten cançons, però que deixa tranquil un individu que dispara una escopeta en un vídeo mentre amenaça de mort el president Puigdemont i els independentistes. O que no investiga ni processa un individu que s’enfila a un tanc de l’exèrcit espanyol per amenaçar el president legítim dels catalans.

He sentit algun polític que ara demana ‘realisme’, que el respecte de la voluntat democràtica dels catalans no justificava cap presoner més. Doncs, amic, ja ens han pres la mida. Ara ja saben què cal fer per tenir-nos ben calladets dins la gàbia autonòmica menjant el pinso que ens escampin per terra. Si no volem que ens colpegin, certament ja ens podem quedar ben quiets. I així, l’amenaça els funcionarà a la perfecció. Mireu, ningú no està obligat a anar a la presó ni a l’exili. Però és que ningú no està obligat a dir que defensarà la independència de Catalunya si no està disposat a pagar-ne les conseqüències. La independència low cost no existeix en un estat com l’espanyol. Per tant, si algú vol ser realista i creu que no es pot assumir el risc de la repressió, que digui clarament que renuncia a la independència. Sempre hem dit que, si algú cau en aquest combat, hi haurà una persona darrere que en recollirà el testimoni. Doncs fem-ho així. I que no s’hi posi ningú que no el vulgui recollir.

Per desgràcia, ens ha tocat fer la independència per sortir d’un estat amb mentalitat imperialista i colonitzadora. D’un estat ancorat al segle XIX o més enrere. D’un estat que no ha digerit el pas dels temps ni l’arribada de la democràcia (amb totes les seves imperfeccions). Per sortir d’aquest estat, caldrà fer un combat intel·ligent, però valent i amb caràcter. I sí, flexible. Amb capacitat de sorprendre. Sense esquemes quadriculats i mil·limetrats. Sense fulls de ruta que es converteixen en unes mans lligades a l’esquena. És més important l’actitud que el pla perfecte. Per això, val la pena d’aplicar-nos les paraules de Manuel de Pedrolo: ‘Entre la intransigència i la feblesa, la flexibilitat.’

@PereCardus, periodista

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]