El conflicte entre Espanya i Catalunya és difícil d’explicar a qui no el conegui de prop. I encara és més difícil de sentenciar-lo en sentit favorable a les aspiracions catalanes quan el paradigma teòric remet a un conflicte de legitimitats. Situats en aquest terreny, costa molt d’alterar el marc interpretatiu habitual, que afavoreix d’esma l’ens jeràrquicament superior. Fa pocs dies, un reconegut expert en temes de democràcia oposava a l’aspiració catalana d’independència la impossibilitat de justificar la secessió d’un ens democràtic que forma part d’un altre també democràtic. Tot i que l’apriorisme a favor de l’ens superordinat implica per analogia la il·legitimitat del Brexit, dubto que cap expert en democràcia s’arrisqués a titllar d’il·legítima la secessió del Regne Unit de la Unió Europea. Passa sovint que els experts no són pas tan coherents com pensen ser-ho quan apliquen els principis generals a casos concrets.

L’automatisme amb què s’utilitzen principis abstractes per analitzar casos concrets té conseqüències pràctiques. Allò que podríem anomenar ceguesa dogmàtica dels principis afecta ara mateix la vida de nou polítics catalans segrestats per un tribunal i una fiscalia, la conducta i modus operandi dels quals, si es revisessin escrupolosament, difícilment serien homologats com a part integrant d’un sistema funcionalment democràtic. Moure’s asèpticament en el nivell de la teoria permet de mantenir-se en una neutralitat fictícia. I en la mesura que la teoria sigui institucional tendeix a reforçar l’status quo

Per alterar aquesta disposició apriorística en favor de l’ens oficial es pot emprar la deslegitimació. Ara mateix és el mètode més practicat. Consisteix a denunciar cada mancança a la deontologia i les vulneracions de la legalitat per posar en evidència la perversió de la democràcia a l’estat espanyol. Però aquest camí és ambivalent i es pot recórrer en sentit contrari. Això fa, per exemple, España Global. 

Al món de la teoria hi pot haver separació entre essència i existència, formalització i actuació, categorització i aplicació; en definitiva, entre aparença i conducta. Això permet de suposar, en vista de la lletra de la constitució i sense aprofundir en la intenció de determinats articles ni en el context de la seva aprovació, que Espanya és un estat de dret, cosa que en si no vol dir gran cosa, perquè la majoria ho són, incloses moltes dictadures. Però el supòsit que un document de paper equivalgui a una democràcia difícilment s’aguanta quan es contrasta el mapa amb el territori, és a dir, quan es compara l’aparador legal amb la funció real de les estructures i aparells d’una democràcia purament nominal. N’hi ha prou de superposar la teoria amb la praxi per fer evident el desencaix entre l’una i l’altra. Però aquest desllorigament conceptual solen passar-lo per alt els platònics que creuen que nomina sunt realia, que el nom fa la cosa.

Hi ha un altre camí per a combatre la inèrcia dels politòlegs que menyspreen la feina de triar empíricament el gra de la palla. Passa per recordar que l’ètica social –així doncs, el sentit real i no sols conjuntural de la política– conjumina drets amb obligacions. El fet mateix d’escudar-se darrere l’estat de dret hi obliga, car ‘estat de dret’, malgrat ser la traducció de ‘rule of law’, remet al terme francès ‘droit’. I aquest, a més de tenir el significat de ‘conjunt de les lleis que regeixen un determinat territori’, es refereix també a les garanties específiques que emparen les persones i les col·lectivitats. Això darrer, tot i que alguns procuren d’enfosquir-ho, és evident si tenim en compte les implicacions d’un dret com el d’autodeterminació o l’abast col·lectiu dels crims contra la humanitat, que a la pràctica acostumen a ser-ho contra alguna col·lectivitat. Entès en el sentit de garantia, el dret és una cosa elàstica. Avui tothom té o creu tenir drets de tota mena i per a tots els usos. Temps enrere un polític espanyol esbroncava la seva dona perquè era de pit estret i ell, ja em perdonareu que reprodueixi la grolleria, deia que tenia dret a unes bones mamelles. La facilitat amb què la gent s’arroga drets i fins i tot n’inventa de privatius és un senyal d’incivilitat. I és senyal d’immaduresa confondre el dret amb el desig. Una societat en la qual tot fossin drets seria com l’illa de Pinotxo, on els minyons aviciats acaben convertint-se en burros a força de dilatar el caprici.

Els drets es fonamenten en obligacions; més ben dit, en depenen. Un dret no té consistència si no recolza en una obligació anterior. I si en general el dret es reivindica de manera reflexiva, és a dir, en benefici d’un mateix en tant que subjecte d’aquell dret, l’obligació és un imperatiu universal. Per això té precedència i més força de compulsió que no pas el dret. L’obligació de socórrer algú en situació de perill o en extrema necessitat no és relativa o circumstancial ni s’imposa per decret. És de caràcter universal i vàlida en tot temps. És una imposició de la consciència equivalent a aquella regla de l’ètica kantiana que ordena de tractar els altres no com a mitjans sinó com a fins. El dret de ser socorregut, en canvi, depèn de la situació objectiva, de la imminència o credibilitat del perill, del grau de necessitat i de més variables. No hi ha cap dret de ser ric però sí que hi ha una obligació d’ajudar el miserable pal·liant-li la misèria. Un principi que caldria tenir en compte en l’enverinat debat sobre la immigració al primer món. És a conseqüència d’aquesta obligació de socórrer que sorgeix el dret de ser socorregut. L’obligació apareix doncs com a base substantiva del dret. El dret d’autodeterminació existeix no pas perquè un estat o conjunt d’estats el reconegui, o perquè el reculli la carta de les Nacions Unides, detall purament circumstancial, sinó que existeix, i per això és reconegut en aquella carta, per l’obligació de tractar les persones com a fins. I d’aquesta obligació, que és real i efectiva en la consciència i vàlida per a totes les persones, se’n deriva la de tractar com a fins les col·lectivitats, que no són sinó agrupacions de persones. 

L’obligació de respectar les col·lectivitats, particularment les que són sotmeses a alguna necessitat o rigor extern, com ho són les minories pel fet de ser minories, és universal i tant val per als membres de la col·lectivitat com per als qui no ho són. De fet, val més per als segons que no pas per als primers. Però si el respecte de la minoria compromet tothom, encara compromet més la democràcia, de la qual és un criteri cabdal i el que millor la defineix. Per aquesta raó i per cap altra, la constitució espanyola afecta sol·licitud per les minories que designa genèricament com a nacionalitats, sense identificar-les ni especificar cap particularitat que les distingeixi. Sense reconèixer-ne la individualitat ni el caràcter, doncs. La mateixa constitució aparenta valorar i promoure les llengües d’aquestes ‘nacionalitats’, que amb bona però rebuscada lògica anomena ‘espanyoles’.

La hipocresia amb què l’estat espanyol salvava l’aparença d’acatar l’obligació que imposa la democràcia indica un possible camí per a sacsejar l’escepticisme teòric amb què topa i toparà la reivindicació catalana cada vegada que es presenti com un dret democràtic abstracte. Em sembla que el problema és mal enfocat i que convindria de capgirar-lo presentant-lo com una obligació inexcusable, això és, com un deure universal de la democràcia. Això li llevaria el caràcter d’afer intern espanyol, situant-lo en la perspectiva del respecte degut a les minories. Però aquest capgirament de la perspectiva requereix que els catalans revisin la seva prevenció contra la identitat, en facin un ús conscient i es resignin amb el paper més aviat modest de minoria nacional oprimida. Proclamar i evidenciar la minorització com a resultat d’una opressió secular, però també d’una pràctica que aquests darrers temps s’ha intensificat exponencialment mataria d’arrel, per absurda, l’acusació de supremacisme i de passada silenciaria els qui neutralitzen el dret d’autodeterminació invocant el dret de l’estat de dret, per més que en aquest estat el dret sigui a l’aparador i enlloc més. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb