Des que el problema de la precarietat energètica s’ha posat sobre la taula del debat polític, han sorgit nombroses veus que clamen per l’anomenat ‘dret a l’energia’, copiant el ben conegut lema del ‘dret a l’aigua’, que identifica l’energia amb l’aigua com si fossin la mateixa cosa o fossin comparables.

La precarietat energètica (també anomenada pobresa energètica) té diverses causes, entre les quals, la pèssima qualitat energètica de les edificacions. Això fa que, per mantenir-hi un nivell de confort tèrmic digne, s’hagi de fer una elevada despesa monetària en energia, tenint en compte que aquestes edificacions són escandalosos xucladors d’energia, que la malbaraten sense fer la funció per a la qual se suposa que es fa servir: fer l’estada –on es fa vida o es treballa– confortable des del punt de mira tèrmic.

La precarietat energètica ha posat de manifest que el sistema energètic heretat del segle XX és incapaç de garantir el dret a una vida digna per a una gran quantitat de persones i famílies, no solament a casa nostra, sinó arreu del planeta.

El gaudi d’una vida digna implica disposar de diferents serveis, i la major part requereixen energia per fer-los efectius. És evident, doncs, que per gaudir d’una vida digna, les persones necessitem una determinada quantitat d’energia exosomàtica, per a complementar l’energia endosomàtica que ens permet de sobreviure físicament.

El problema és quina energia hem de fer servir per a disposar dels serveis que permeten viure dignament, garantint el dret inalienable a una vida digna.

La civilització industrialista ha respost a aquesta qüestió imposant el domini dels combustibles fòssils i nuclears, amb tecnologies de generació que permeten que tot cremant o fissionant aquests materials es pugui disposar d’escalfor i amb tecnologies que permeten transformar l’escalfor (energia tèrmica) en altres formes d’energia. I no solament això, sinó que són tecnologies a gran escala i centralitzades, de manera que donen un poder enorme a unes minories molt reduïdes que exerceixen el seu domini sobre la societat.

Avui que les societats humanes han de fer front a les conseqüències acumulades d’haver emprat, durant segles, el foc per disposar d’energia, l’anomenat dret a l’energia hauria d’anar acompanyat de la responsabilitat de no contribuir a augmentar les emissions de gasos d’efecte hivernacle ni les emissions de radioactivitat.

Per tant, el dret que hauríem de reivindicar obertament i sense cap dubte és el dret a captar, transformar i usar l’energia que es manifesta en els llocs on fem vida (la radiació solar, la força de l’aigua i del vent, l’escalfor de la terra, l’energia emmagatzemada en la biomassa, etc.).

Vaig tenir l’honor i l’oportunitat de poder treballar, durant dos anys ben llargs, en el col·lectiu Constituïm. El treball resultant (‘El debat de les idees: una proposta de constitució com a eina de reflexió’), en la secció 6 (‘Drets i deures ecològics’), conté l’article 54 (‘Dret als béns comuns naturals’), que diu: ‘Tothom té el dret de captar, transformar i fer servir l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics, per tal de gaudir d’una vida plena i saludable.’

De fet, ja fa uns anys, es va reunir a Berlín la World Renewable Energy Assembly (WREA2005) i va fer una declaració ben emblemàtica, que duu per títol ‘The Human Rigth to Renewable Energy’ (‘El dret humà a l’energia renovable’) i en què es pot llegir: ‘L’experiència del segle XX ens mostra que una societat basada en combustibles fòssils i nuclears és incapaç de garantir a tota la humanitat el dret humà a l’energia […] atès que viola consistentment el dret humà a una vida digna. […] Les energies renovables són les úniques que poden garantir el dret humà a l’energia.’

Defensem, doncs, el dret a l’energia renovable i deixem de defensar un suposat dret a disposar d’energia cremant combustibles fòssils i fissionant combustibles nuclears, perquè voler garantir el dret a cremar i fissionar vol dir contribuir a empitjorar la delicada salut del planeta, ja prou afectada per l’enverinament i l’escalfament de l’atmosfera.

Pep Puig, Dr. d’Enginyeria Industrial

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]