Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Quan jo era petit, a casa no hi havia aparell de televisió i sovint hi sonaven cançons de Víctor Jara. Amb la distància dels anys, no sé a quin dels dos fets he d’estar més agraït. Suposo que van lligats l’un a l’altre més que no sembla. El difícil art d’educar inclou, de segur, transmetre valors i prioritats. Ben mirat, potser educar no és gaire més que això.

A la universitat, una amiga que tenia una tia monja vivint a Xile em va deixar el llibre Víctor Jara, un canto truncado (1983). Escrit per la dona del cantautor, el text traspua amor i sentiments a cada pàgina. Joan Jara era una ballarina britànica a qui la vida també se li va estroncar quan els militars xilens de Pinochet van torturar i assassinar el seu marit l’any 1973 cosint-lo a trets. 44 trets. “Soldat, no em disparis, soldat, jo sé que la teva mà tremola.”

El llibre em va quedar a dins, en aquest lloc indefinit del nostre cos on uns quants llibres, per motius indesxifrables, decideixen arrelar i fer-nos companyia. I vet aquí que l’altre dia vaig retrobar Joan Jara en un documentari, Masacre en el estadio (2019), que malgrat el títol no és un film de sang i fetge sinó de recerca. A noranta-dos anys, Joan Jara hi apareix cercant veritat i justícia, tossuda i digníssima, forta.

A l’altre extrem, veiem Pedro Pablo Barrientos, antic tinent de l’exèrcit, que tot apunta que va disparar la primera de les quaranta-quatre bales i avui viu en una bonica caseta de Florida, tot esquivant l’extradició demanada per Xile perquè el govern dels Estats Units no la tramita. Potser és el preu a pagar per haver ajudat a acomplir el fosc designi de la CIA, que era fer caure Salvador Allende, el primer president socialista del món escollit democràticament.

La visualització del documentari ha coincidit en el temps amb la publicació de diverses converses entre l’ex-coronel del CESID Juan Alberto Perote i el capità de la Guàrdia Civil espanyola Pedro Gómez Nieto. En unes parlen de les tortures a Mikel Zabalza, conductor d’autobusos, com qui parla del temps que va fer ahir, i en unes altres expliquen com van assassinar Lasa i Zabala, membres d’ETA, a sang freda, després d’obligar-los a cavar la seva tomba.

Ingenu de mi, no n’aprenc, m’ha tornat a sorprendre la “normalitat” amb què s’ha acollit aquesta informació. Suposo que una democràcia tan plena com l’espanyola no pot perdre el temps amb aquesta mena de menudeses i s’ha de concentrar a perseguir cantants i independentistes. Però és evident que qui la fa, o qui fa fer, o qui deixa fer, no sempre la paga. El ministre d’Interior d’aleshores, José Barrionuevo, va passar tres mesos a la presó l’any 1998, per un altre cas, i després va ser indultat. Avui és inspector de Treball. A Felipe González, que té molts números d’haver estat el famós senyor X dels GAL, el visualitzo sempre fumant un puro a dalt d’un iot, no ho puc evitar. Deu ser allà.

El 1995, Perote va desfermar la crisi més gran dels serveis secrets espanyols, quan robà informació sobre els GAL i més clavegueres, juntament amb tot de cintes amb escoltes il·legals al rei i diversos ministres espanyols. Va ser condemnat per haver revelat secrets d’estat, però sap massa coses, com José Manuel Villarejo. En sap més que no se’n saben d’ell, que per no tenir, Perote no té ni entrada pròpia a la Wikipedia. Això sí, va acabar la carrera política de Narcís Serra i d’uns quants més.

I l’altre guàrdia civil que surt a les converses, Pedro Gómez Nieto? Doncs viu a Hondures de fa anys, la seva Florida particular. Va fer d’assessor de l’ambaixada espanyola durant un temps, potser encara ara –EH Bildu mirarà d’escatir-ho–, escriu articles als diaris hondurencs i de tant en tant deixa anar perles a les xarxes socials com aquesta felicitació a Santiago Abascal. Des de terres caribenques. No hi ha més preguntes, senyoria.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.