Netflix és a punt d’oferir al món un documentari de dues hores de durada que explicarà el procés d’independència de Catalunya. Dos Cataluñas s’estrenarà d’aquí a una setmana, el 28 de setembre, pràcticament la vigília del primer aniversari del primer d’octubre, amb un públic potencial de 130 milions d’espectadors de 190 països diferents i amb subtítols en quaranta-dues llengües. Sí, el títol l’hauria pogut posar Inés Arrimadas mateixa, però el resultat d’aquesta producció de Rafael Portela i direcció d’Álvaro Longoria i Gerardo Olivares, no li agradarà pas tant, a la dirigent de Ciutadans. Ni a ella, ni segurament a la majoria de polítics unionistes que hi apareixen. Per una raó molt elemental: mostra unes imatges i uns arguments (els de l’independentisme) que la immensa majoria de mitjans de comunicació espanyols tenen silenciats. No és que sigui un documentari esbiaixat en favor de les tesis independentistes, ans al contrari, cerca un equilibri, una equidistància impossible, en alguns moments obsessiva. Però això sol ja destrueix a les pantalles i a les llars de tot el món la invenció del relat de la violència que ha construït l’estat espanyol contra l’independentisme.

De violència sí que se’n veu, i molta. Però és ben clar d’on prové: de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola, reprimint la ciutadania de Catalunya que volia votar en el referèndum del primer d’octubre. El començament de Dos Cataluñas és trepidant, amb el ‘Els segadors’ a la plaça de Sant Pere de Berga i al carrer d’Aragó de Barcelona la Diada de l’any passat. Són vídeos enregistrats per usuaris de les xarxes socials, una de les fonts principals d’obtenció d’imatges del documentari. Imatges com aquesta, que es poden veure en els primers minuts:

El film passa de seguida a un tens debat parlamentari entre Carles Puigdemont i Inés Arrimadas, a l’aprovació de la llei del referèndum i, tot seguit, a un recull d’imatges colpidores de la violència de la policia el primer d’octubre. Aquest és un dels grans valors d’aquest documentari, que explica com va ser el referèndum, com uns agents antiavalots uniformats van atacar gent indefensa amb acarnissament. Unes imatges que hem pogut veure moltes vegades a les xarxes socials, però que les televisions espanyoles han anat amagant. I encara una cosa més important: aquesta exposició dels fets posa en evidència el paper vergonyós que va tenir el govern espanyol intentant negar aquella violència policíaca. L’ex-cap de gabinet de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, és la veu de l’executiu espanyol en el documentari. Els responsables del film van mirar de posar-se en contacte amb Soraya Sáenz de Santamaría, però no se’n van sortir. Una de les escenes més reveladores és precisament quan, després d’haver vist els cops de la policia contra els votants, Moragas qüestiona que hi hagués ferits. ‘Diuen que hi va haver centenars de ferits. És curiós que aquell dia no hi hagués imatges del president Puigdemont visitant els ferits. On són tots aquells ferits?’, assenyala Moragas. La resposta que li dóna el documentari és implacable: una successió d’imatges immediates amb una dona amb la cella oberta, una altra amb un trau el cap, un home amb la samarreta estripada i tot ensangonat, un altre estès a terra cosit de ferides, un altre que se l’enduen amb ambulància… Fa tant d’impacte que va ser impossible que els assistents a la pre-estrena del documentari que es va fer aquesta setmana al cinema Zumzeig, a Sants, no esbufeguessin.

I encara més. Per si no ho hagués vist prou gent els dies posteriors al primer d’octubre, el documentari recorda la intervenció patètica d’Alfonso Dastis a la CNN, en què negava que hi hagués hagut violència de la policia mentre les imatges el desmentien i la presentadora, Christine Amanpour, se’n feia creus.

Tot i que el fil conductor de Dos Cataluñas és la campanya electoral del 21-D, amb un seguiment dels principals candidats, l’impacte que pot deixar en l’espectador de Sydney o de Mongòlia la violència exercida contra la gent que volia votar l’1-O li condicionarà tot el documentari. Perquè és inevitable. Els arguments de l’unionisme, els representen i exposen nombrosos entrevistats: de Josep Borrell a Moragas, passant per l’eurodiputat de Ciutadans Javier Nart o pels periodistes José Antonio Zarzalejos i Xavier Vidal-Folch. Diuen que l’independentisme divideix la societat catalana, que construeix un discurs maniqueista; que és populista i que vulnera la legalitat, començant per la constitució espanyola. Però la successió de fets exposada és tan contundent que és impossible de no qüestionar-se la manera com l’estat espanyol ha respost a aquest envit democràtic.

La campanya electoral, tal com es pot veure en el film, també n’és un exemple. Longoria i Olivares van passar molts dies seguint els candidats: Raül Romeva i Marta Rovira; Carles Puigdemont, Jordi Turull i Josep Rull; Inés Arrimadas, Xavier Domènech, Miquel Iceta… I això els permet d’ensenyar com es comportaven i com es preparaven per als actes electorals, passant per alt pràcticament que hi havia una càmera que els seguia. El resultat és el retrat d’una campanya totalment anòmala, perquè hi ha candidats que són a la presó i a l’exili. Els de la presó, per més que ho van intentar, no els van poder entrevistar; van pensar que ho podrien fer amb Junqueras, perquè va córrer el rumor que seria posat en llibertat provisional, com altres consellers presos a començament de desembre. Fins i tot van preparar un equip per a anar a enregistrar-ho i entrevistar-lo. Però Llarena el va mantenir tancat: a ell, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

La salutació freda entre bastidors, abans del debat de candidats a La Sexta, entre Josep Rull, acabat de sortir de la presó, i Fernando de Páramo i José Manuel Villegas, de Ciutadans, que no gosen ni mirar-lo a la cara, potser passarà per alt a l’espectador de Sydney, però no pas al català o a l’espanyol. Sí que és més crua l’escena en què, en aquest mateix lloc, Jordi Turull revela davant el seu equip de campanya l’esgotament mental d’haver passat un mes tancat a la presó i ara haver de bregar amb els altres candidats en un debat televisiu. Una campanya anòmala que, malgrat tot, guanya l’independentisme.

Un càmera i un periodista acompanyaven Arrimadas durant l’escrutini. Uns minuts que la candidata de Ciutadans passava amb molt nerviosisme, dient que confiava que ‘els constitucionalistes’ sumarien la majoria absoluta. No fou així. Els membres de l’equip del documentari ni van poder accedir a Arrimadas durant els minuts finals en què es va confirmar que l’independentisme revalidava la majoria malgrat tota la repressió. La decepció d’Arrimadas no la podem veure; ens l’hem d’imaginar.

El documentari malda per anar a l’arrel del conflicte, i fa un recorregut històric i una anàlisi de factors econòmics i socials que permetin d’oferir respostes. Per això parla amb desenes d’experts de tota mena, entre els quals el corresponsal de The New York Times a l’estat espanyol, Raphael Minder; el director de VilaWeb, Vicent Partal; els periodistes John Carlin, Antoni Bassas i Iñaki Gabilondo; el politòleg Pablo Simón, entre molts més.

Dos Cataluñas, un film que intenta explicar en poc més de dues hores i a tot el món les mil i una Catalunyes que van viure ara fa un any uns fets que marcaran per sempre la història d’aquest país.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb