Terrassa, un divendres de novembre. Manquen pocs minuts per a les set del vespre i l’Anna Fitó es posa l’abric amb el llaç groc ben visible a la solapa i agafa la bossa de mà. Com cada dia des de fa dos anys, estiu o hivern, faci fred o faci calor, surt de casa seva a la plaça del Progrés per anar al Raval, davant la casa de la vila, per manifestar-se a favor dels presos i els exiliats i participar en els Cants per la Llibertat. Té noranta-cinc anys.

—Que us porta algú?
—Qui m’ha de portar, que no hi puc anar tota sola?
—I hi aneu caminant?
—És clar, és una passejada.
—I no dueu bastó?
—No pas. Vaig néixer amb les xiruques posades, jo.
—I per què hi aneu?
—Perquè estimo Catalunya i vull un país digne!

Poca broma amb l’Anna Fitó i els seus noranta-cinc anys. Diu que durant aquests dos anys pot comptar amb els dits d’una mà les vegades que no ha acudit a la cita. Després de l’horror que va viure durant la guerra del 1936-39 (‘i el de després de la guerra, que va ser pitjor’), no esperava que Catalunya tornés a viure un episodi de persecució i repressió com l’actual. Camina lleugera i té el camí ben apamat. De tant en tant saluda algú i quan arriba va directa a la barana que hi ha a la part esquerra de la façana de la casa de la vila i s’hi recolza.

Com que és divendres, s’hi troba un grup de joves que sostenen una pancarta amb el lema ‘Aturem d’una vegada la crisi climàtica’ i de tant en tant criden proclames ecologistes. A un quart de vuit, amb puntualitat suïssa, arriben els organitzadors dels Cants per la Llibertat. Per una banda, els músics, i per una altra els encarregats de la logística, de l’ANC de Terrassa, amb una pancarta casolana i un gran altaveu amb un llaç igualment gran. El policia local que vigila la porta de la casa de la vila els saluda amablement i fins i tot fa el gest automàtic i gairebé imperceptible d’acostar la mà dreta a la gorra, una salutació teòricament reservada entre els qui van uniformats i que ha de començar el qui té un rang inferior.

En Carles Llongueres, músic local i membre dels Ministrils del Raval, m’explica que músics i directors es coordinen perquè sempre hi hagi algú per a dirigir (‘sovint som tres o quatre’) i uns quants músics. A l’època dels grups de WhatsApp no és pas complicat. Avui són cinc instrumentistes: un violoncel i quatre vents. Només un dia d’aquests dos anys no hi va haver cap sonador, tots estaven ocupats o eren fora de Terrassa. Van cantar igualment, però s’hi va notar, és clar.

Poc abans de dos quarts de vuit tot és a punt i davant la casa de la vila s’apleguen un centenar llarg de persones. Els cantaires cedeixen el micròfon als joves ecologistes perquè puguin cloure la concentració animant tothom a prendre consciència dels perills de la crisi climàtica i participar en els ‘Fridays for future’. Els ecologistes pleguen la pancarta i la majoria es queden a la cantada solidària, que comença amb un minut de silenci i el ‘Cant dels ocells’. Enmig de crits de llibertat, una persona del públic llegeix en veu alta un manifest breu i acordat que inclou els noms de tots els presos polítics, exiliats i represaliats. També, és clar, els dels terrassencs Josep Rull i Lluís Puig.

Després cantem set cançons entre les deu que els habituals ja coneixen i els esporàdics podem seguir gràcies a uns fulls fotocopiats que es reparteixen entre la gent. Avui toca ‘Vull ser lliure’, una adaptació catalanitzada de ‘Bella ciao’, la mítica ‘No volem ser’, ‘Abril 74’, ‘Torna, torna, Serrallonga’ i ‘Els segadors’ de cloenda. Tampoc no hi pot faltar el hit local, ‘La cançó dels indignats’, una adaptació de la cançó ‘Do you hear the people sing?’, del musical Els Miserables.

La cantada aplega habitualment entre dues-centes i tres-centes persones i avui no és cap excepció. Hi ha força gent gran, però també joves i famílies, i algun passavolant que decideix d’afegir-s’hi espontàniament. La majoria són independentistes, però també n’hi ha que hi van només perquè volen deixar clar que no combreguen amb la repressió. En acabat, la gent se saluda i xerra una estona. Segons les germanes Maria Lluïsa i Montserrat Farràs, que tenen una coneguda botiga d’instruments musicals a Terrassa, la funció social dels Cants per la Llibertat és molt important: ‘Aquí la gent té una excusa per a trobar-se i fer-la petar, animar-se mútuament si cal, i a vegades hi trobes algú que no t’ho hauries imaginat mai.’

Dijous farà dos anys que van començar aquestes trobades a Terrassa. No és pas l’únic lloc de Catalunya on se’n fan. També n’hi ha  a Igualada, Arenys de Mar, Barcelona, Tarragona i Bescanó, per esmentar-ne uns quants. Uns dies amb més gent i uns altres amb menys, però amb aquesta capacitat de resiliència que caracteritza el moviment sobiranista actual. En positiu, sense crits agressius, per denunciar la injustícia tot cantant i recordar cada dia els qui pateixen a la seva pell la brutalitat d’un estat venjatiu i incapacitat per al diàleg polític. Als carrers i a les places, on tot va començar i on tot acabarà el dia que puguem sortir a cantar la llibertat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb