Deu poetesses de menys de cinquanta anys que heu de llegir aquest estiu

Ara fa cinquanta anys que es va morir la poetessa Clementina Arderiu (1889-1976).  Aprofitant l’avinentesa, hem decidit de dedicar aquest reportatge a presentar deu poetes en llengua catalana de menys de cinquanta anys i oferir-vos-en un petit tast. Som perfectament conscients que en podrien ser moltes més, però com que enguany hi ha Mundial de futbol hem volgut fer també la nostra selecció. Les poetes seleccionades hi apareixen no sols perquè pensem que tenen una qualitat incontestable, sinó també perquè el llibre que us en presentem, el poemari concret del qual traiem els texts, té quelcom d’especial i ens permet de mostrar una àmplia varietat de propostes estètiques, d’editorials i de premis que ens ajuden a perfilar la multiplicitat d’oferta a tot el país en un gènere del qual no parlem prou durant l’any. Perquè, evidentment, la poesia és per a tot l’any, també per a gaudir-la i descobrir-la a l’estiu, quan tenim temps per a les lectures més reposades.

La primera poeta de qui volem parlar és Maria Callís (Girona, 1983). I cal començar per ella perquè és la comissaria de l’Any Clementina Arderiu. El 2016 va guanyar el premi Carles Riba amb el llibre La ciutat cansada, quan encara no havia canviat de nom i signava com a Maria Cabrera. Aquest premi és el més important en poesia en llengua catalana i tradicionalment s’ha atorgat durant la Nit de Santa Llúcia, juntament amb el Sant Jordi. Només l’han guanyat deu dones: la mateixa Clementina Arderiu el 1958, el darrer any que el guardó es deia Óssa Menor; Maria Mercè Marçal el 1976; Olga Xirinacs el 1987; Quima Jaume el 1989; Anna Aguilar Amat el 2000; Susanna Rafart el 2001; Rosa Font el 2010; la mateixa Maria Callís el 2016; Mireia Calafell el 2023; i Blanca Llum Vidal el 2025.

El llibre de Callís es va publicar a Proa el 2017 i hi podem trobar poemes de versos llargs juntament amb nombroses proses poètiques que acaben formant un conjunt de texts treballats durant molt de temps, si fem cas de les dates de composició de les peces que incorpora l’autora al final de cadascuna. Callís és contundent en l’expressió, rotunda a l’hora de cercar la precisió exacta del mot. Ho explicita a la perfecció el poema “Venies cap a mi…”: “I tu venies cap a mi amb una mirada peninsular/ i els llagrimals molt nobles,/ amb una testa clàssica/ i l’orgull dels titans a les venes,// amb les guerres púniques palpitants,/ amb l’atzagaiada de mil batalles perdudes a les espatlles,/ bon cop de salze enfilant la carena,/ i amb la mà dreta i la mà esquerra enamorades, respectivament,/ de les llegendes homèriques/ i dels trens que em creuen continents per l’esquena,// amb una butxaca plena de misteris d’estany i promeses de nits de silici,// amb un pou fred de calç amb tota la droga/ que ens ha lligat tant de temps al port d’aquesta ciutat grega,/ amb les pomes fermentades al foc lent de l’amor,/ amb l’amor escaldat al foc brusc de la set,/ amb els ullets astuts de les sargantanes,/ amb la son profunda de les províncies d’Espanya,/ amb set cartes d’un nan oníric a la màniga/ i un enginy multicolor per fabular-me les planetes.// Per a mi, només per a mi venies,/ i rere teu el vespre s’estenia pels països com una ombra estranya.”

Si hem posat el llibre de Maria Callís al començament de tot, com a comissària de l’Any Clementina Arderiu, ara les poetes que us presentarem les endreçarem per ordre de publicació de tot un seguit de llibres concrets que, per una raó o una altra, han estat importants en la poesia contemporània d’aquests darrers quinze anys.

Laia Martínez López, també coneguda com a Laia Malo, va néixer a Berga el 1984, però fa molts anys que resideix a Mallorca. A més de poeta és traductora, assagista i música. El projecte Jansky, del qual forma part, és un dels més interessants i agosarats del panorama musical contemporani català. Va debutar el 2009 i dos anys després va guanyar el premi Art Jove, convocat pel govern balear, que ha estat una molt bona plataforma per a poetes joves. Una altra iniciativa illenca ben destacable és Solstici d’Estiu, de la fundació ACA de Búger, on es va donar a conèixer una poeta molt interessant com és Maite Brazales.

El llibre que va presentar a aquell guardó era L’estiu del ‘tonight, tonight’. La referència del títol és inevitable: la cançó de Billie the Vision and the Dancers “Summercat” va formar part de la publicitat d’estiu d’una coneguda marca de cervesa i la tonada va quedar incorporada a l’imaginari col·lectiu. Evidentment, la poesia de Laia Martínez i López va molt més enllà de la cançó de l’estil “mediterràniament” i de tot allò que s’hi assembla. En aquest volum ja trobem una munió de propostes estètiques diferents, d’assumpció de riscs i de preses de posició que marcaran l’obra futura d’una de les poetes més exigents del panorama actual. I que en aquest llibre pot aprofitar tots els ítems estivals per a cercar la màxima transcendència, tal com palesa aquest poema: “Ni la foscor gola-del-llop/ m’encegà prou com per nou veure-les:/ allà, al fons,/ les estrelles s’enrampaven amb les ones/ i queien.// El destí, a la fi, mort.” Francesc Parcerisas en va escriure el pròleg.

A més, cal recordar que el volum es va editar a la col·lecció Trucs i Baldudfes, del Gall Editor, una de les més consolidades del país i que, juntament amb la col·lecció la Fosca de Lleonard Muntaner Editor, i amb tot el catàleg d’Adia Edicions que dirigeix Pau Vadell, és referència ineludible de la poesia catalana contemporània. A la col·lecció Óssos de Sol, d’Adia, hi trobareu poemaris destacables d’uns altres poetes catalanes de menys de cinquanta anys que avui no ressenyarem com ara Clàudia Darder, Eva Ortega Puig, Carme Alegre, Llucia Serra, Lídia Gázquez, Clara Fiol, Joana Maria Mallol, Lucia Pietrelli, Maria Antònia Massanet, Paula S. Piedad, Glòria Julià i Maria Sevilla. Moltes d’elles han publicat en aquesta col·lecció excelsa gràcies a l’obtenció de premis com el Ciutat de Manacor de Poesia, el Miquel Bauçà i l’Antoni Vidal Ferrando.

Avancem i ara ens toca anar cap al 2013 per a presentar una altra de les poetes de la nostra llista. Es tracta d’Àngels Gregori (Oliva, 1985). La poeta de la Safor té una llarga trajectòria també en la gestió cultural, en l’organització de festivals literaris i en els estudis filològics. Aquell any va guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb Quan érem divendres, que va publicar l’extinta editorial Meteora. El premi arribava deu anys després del seu debut el 2003 –quan només tenia divuit anys–, amb Bambolines, el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits, un dels planters més importants per a la descoberta de nous talents cada any.

Marta Pessarrodona va fer el pròleg de Quan érem divendres, un poemari que mescla la intimitat de la quotidianitat amb la duresa de la reflexió entorn del món que ens envolta, amb una mirada també amb un toc de cinisme i d’escepticisme. Tot plegat ho podem veure al poema “Trajecte”: “Aquest matí t’he trucat per dir-te/ que acabava d’escoltar a la ràdio/ que a partir de l’any dos mil setanta/ un vol des d’ací fins als Estats Units/ només tardarà una hora./ T’has quedat en silenci i m’has dit/ que a l’any dos mil setanta/ tindràs cent deu anys./ Aleshores he baixat dels núvols/ i t’he preguntat què has fet avui per dinar.”

Segurament a l’hora de parlar de la poeta següent, Anna Gas Serra (Barcelona, 1996), ens hauríem de fixar més en Llengua d’àntrax que no pas en Crossa d’aigua, la seva obra de debut, publicada per l’Editorial Fonoll el juliol del 2017. Però ens agrada especialment aquesta obra de debut tant pel contingut que hi proposa Gas com també per l’estètica editorial de Fonoll en l’edició del volum i per la manera com es va guanyar el dret de publicar els seus poemes: obtenint el 18è premi de poesia Joan Duch per a joves escriptors de Juneda, un altre d’aquests premis clau per a donar-se a conèixer quan algú comença a confegir versos i aspira a construir una trajectòria pròpia.

Quan Anna Gas Serra va obtenir el premi no era del tot novella. Ja s’havia foguejat en prosa i poesia amb alguns premis locals –algun dia s’hauria d’escriure sobre la multiplicitat de premis d’aquest país, algunes de les seves bases sorprenents i la seva organització– i els qui hi havien coincidit alguna vegada ja avisaven del talent d’una noia que escrivia molt bé i que sobretot semblava haver llegit moltes coses i variades. En aquest primer poemari de Gas hi ha dues parts ben diferenciades. La segona és plena de versos molt curs endreçats cronològicament i amb poemes tan directes i contundents com ara “27 d’abril II”: “Si et cal/ a la sang/ una xeringada de vi/ negre cada cop/ que ens veiem/ perquè puguis dir-me,/ senzill amb paraules,/ o perquè puguis dir-me/ profund amb la mirada/ tot allò que a la gola/ se t’ofega, tot allò/ que a la boca/ se’t podreix per/ no deixar-ho anar,/ si et cal la injecció/ de vi negre per/ tocar-me amb la pell/ la pell i fer-me carícies/ al cor amb els teus / inconfusibles/ sospesats/ sorprenents/ mots de plom,/ te la posaré.”

Sense moure’ns editorialment de les terres de Ponent trobem una altra de les col·leccions imprescindibles de poesia del país, la Biblioteca de la Suda de Pagès Editors. El 2018, la col·lecció va abraçar els versos de Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986), un dels noms indubtables del panorama literari català d’aquests darrers tres lustres. Es tractava del llibre Amor a la brega. Blanca Llum Vidal va debutar amb La cabra que hi havia el 2009, publicat a Documenta Balear, i el 2025 va guanyar el premi Carles Riba de poesia amb l’imprescindible Tan bonica i tirana, publicat per Proa.

Ens hem quedat amb aquest Amor a la brega del 2018 perquè pagava la pena de destacar la col·lecció de Pagès, que ha publicat més de quatre-cents títols de poesia (no us perdeu la immensa joia que és El desordre de les mans, de Gemma Gorga, publicat el 2008), i perquè en aquest llibre l’autora fa allò que tots els seus lectors sabien o intuïen, piruetes verbals, mètriques i estilístiques sense renunciar a un contingut trasbalsador. La prova més vibrant és aquest prodigi de poema (una mica llarg, però capital per a la nostra selecció) que es diu “Sextina teva meva”: “Que si vinc vingui de nina./ Que et faci el nin, gitanet, i jo vella,/ que et siguin el nord, un tall, l’estella mare/ que tot ho mou: el fill, l’home, la dona,/ la cosa nostra, una altra i la més teva./ Que et vingui endins, arran, com si fos meva.// Així em vols, estranya i meva,/ girant, giravoltant, com si una nina/ amb una por tibés, trenqués la teva/ i en fes, d’aquesta por, que ja era vella,/ germana, parenta, mestressa i dona/ de la nit que s’estreny quan toca mare// i que el mal, el fa de mare./ Llavors em véns, cantant, la cançó meva:/ ‘que sóc petit, la criatura, dona/ amb dona i l’home sol que sembla nina,/ cor meu, la humana pena i ser la vella.’/ I la cançó, valent, te la fas teva.// I amb el riure  a casa teva/ l’estimat, te l’inventes, i amb la mare/ de déu de l’empenta me trobes vella,/ a mi, que ara sols tinc l’esquerda meva/ i un monstre, clauficat, que em treu la nina/ em deixa sola, seca, i me diu ‘dona!’// Tu que vols, que no vols dona,/ vine’m a prop, si vols, prò amb l’ànsia teva/ i si véns, fes-ho amb ulls, des de la nina,/ com qui neix, com el qui et peix, com ta mare/ .t va parir o com vulguis, que jo, meva,/ seré nostra i, llavors, de l’ànsia vella.// Dona nova. Dona vella./ Dona animal i el nom, ni el nom de dona,/ Dona lluny. Dona res. Dona mig meva./ Dona et prens. Dona et dons. Dona et fas teva./ Dona et fill. Dona amb l’altre, i l’altre, mare./ Dona véns. Antiga. Partida nina:/ que vinguin el nin, alat, de mare vella,/ que sigui amb mi, de tu, de dona nina,/ que fent-me teva, em vols, volent-me meva.”

En un repàs de la poesia contemporània en català, amb un paper clau per a la consolidació de la nova fornada de poetes dones, és impossible de passar per alt el paper que ha tingut la col·lecció Alabatre de Labreu. Moltes de les poetes de les quals parlarem hi han publicat en alguna ocasió, però també tenim una bona quantitat de noms d’aquest parnàs femení de menys de cinquanta anys que cal esmentar, com poden ser Anna Ballbona, Anna Pantinat, Míriam Cano, Raquel Pena Martínez, Glòria Coll, Jèssica Ferrer, Chantal Poch, Maria Isern i Anna Enrich.

És precisament en aquesta col·lecció en la qual el 2020 es va publicar el llibre Nosaltres, qui, de Mireia Calafell (Barcelona, 1980). El llibre va obtenir el premi Mallorca de poesia el 2019, un dels guardons més ben dotats del país. Calafell havia debutat el 2006 amb Poètiques del cos, que havia guanyat el premi Amadeu Oller i també el memorial Anna Dodas. El llibre arribava en un moment en què Calafell s’havia consagrat com una de les veus més importants de la seva generació i era comissària del Barcelona Poesia, un dels festivals poètics més importants de casa nostra. Aquest llibre marca un punt d’inflexió en una trajectòria amb nombrosos guardons importants, entre els quals el Carles Riba del 2023. Nosaltres, qui és un llibre molt rodó en què aborda cada un dels poemes amb la precisió d’un bisturí. Calafell és una autora molt reconeguda, però també una rapsoda excepcional quan diu els seus poemes. Us deixem “Èpica II”: “En els darrers cent metres de la cursa,/ després del que ha de ser l’últim revolt,/ en el minut exacte en què el ciclista/ diria no en puc més, creieu-me no en puc més,/ quan els ulls de qui neda són tot clor/ i els braços pesen tant com pesa el dol,// també és un gest heroic abandonar-se,/ rendir-se en el punt just. Cridar-te en caure.”

Com hem explicat abans, són molt nombrosos els premis de tota mena que es convoquen a tot el país. Una de les editorials que tradicionalment ha publicat els texts guardonats en certàmens diferents és Viena Edicions. La seva col·lecció de poesia fa temps que ha superat els dos-cents cinquanta títols i ens ha descobert una munió d’autors i autores de tota mena. Aquests darrers anys també ha comptat amb una nòmina molt important d’autores de menys de cinquanta anys, entre les quals es destaquen noms com els de Mireia Casanyes, Àngels Moreno, Sasha Pradkhan, Sara Cabrera, Carla Marco, Cecília Navarro, Núria Contreras, Laura Torres, Andrea Ambatlle, Carla Fajardo i Sílvia Bel. Cal especificar que tant algunes de les escriptores a les quals dediquem més espai com moltes d’aquestes altres que esmentem de passada van saltant entre les diferents col·leccions del país amb tota naturalitat.

Un dels llibres més destacats de la col·lecció de poesia de Viena va arribar el setembre del 2021. Es titula Llet de glacera i l’autora és Alba Camarasa (Guadassuar, 1987), que havia debutat amb una plaquette el 2008 i que fins aleshores només havia publicat dos poemaris més. Llet de glacera li va valdre el premi Vila de Martorell de poesia i va representar la consolidació de la seva veu poètica, totalment personal, íntima i quotidiana, però amb la qual arriba a grans cotes d’universalitat. Forjada en el món dels petits premis locals tant en prosa com en poesia, us deixem el seu poema “Nepeta Cataria”: “El nostre vincle, de què estava fet? De sosa, de talc o d’herba gatera./ De principi o fi d’univers, de rima assonant,/ de temporada baixa.// El nostre vincle de midó d’arròs i posidònia,/ d’arbre més antic del món,/ de lligament recuperat o antípodes./ D’antípodes/ el nostre vincle salvatge d’esforç i llet.”

Continuem avançant en la nostra proposta de deu poetes de menys de cinquanta anys. Si el premi Carles Riba és segurament el més prestigiós del país, n’hi ha un altre que també té una gran importància, el premi Miquel de Palol de poesia, vinculat als premis literaris de Girona. Si hem de dir la veritat, es fa molt difícil haver d’elegir un sol llibre de la poeta que us presentem a continuació, però si fins al 2022 Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) era un dels grans noms que calia seguir, a partir de llavors es va acabar de consagrar del tot. El títol del poemari és Les ocultacions, publicat per Proa. En podríem recomanar L’ésser solar, de la col·lecció la Fosca de Lleonard Muntaner (on han publicat, entre més, poetes posteriors a la mort de Clementina Arderiu com Aina Riera i Aina Torres), que és un dels seus títols més coneguts i un llibre capital també d’aquests darrers anys, però ens quedem amb el premi Miquel de Palol.

Anna Gual va debutar el 2008 i ha guanyat nombrosos guardons literaris importants amb els seus poemaris, com per exemple el Pare Colom, el Bernat Vidal i Tomàs, el Senyoriu d’Ausiàs March i el premi Cadaqués a Rosa Leveroni. Ha anat confegint una veu pròpia i sovint reflexiona sobre el mateix fet d’escriure i la literatura. N’és una mostra el poema “La hiperconsciència”: “L’absurd d’escriure/ sobre escriure.// L’absurd d’escriure/ sobre tot allò que no és escriure.// L’absurd d’escriure.”

Una de les grans tragèdies d’aquests darrers temps ha estat el declivi progressiu dels premis Octubre de València. La setmana dels Octubre s’havia convertit en la gran cita cultural dels Països Catalans i en un lloc d’encontre sobretot de gent jove de tot el domini lingüístic, tot plegat articulat entorn de tres o quatre congressos importants: l’encontre d’escriptors; el de mitjans de comunicació; el d’història, i un de més centrat en les ciències. Fa anys que aquests aplecs culturals, que culminaven amb el lliurament dels premis, es van deixar de fer. I, a poc a poc, també el sopar de lliurament, reconvertit en una gala diferent al Centre Octubre de València, fins a la no convocatòria de l’any passat. Abans d’aquesta desfeta final, Isabel Garcia Canet (Pego, 1981) va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb Els afores, publicat per la mítica editorial valenciana Tres i Quatre.

Garcia Canet va debutar el 2003 amb un llibre de haikus i, de llavors ençà, ha anat publicant també a ritme de premi literari. Són gairebé vint anys de trajectòria que es plasmen en els seus quatre llibres. Hem elegit el poema “Els afores”, que dóna nom al seu darrer llibre, per a presentar-vos un poemari vinculat a un premi de molt de prestigi i llarga trajectòria i a una editorial també referent ineludible malgrat les intermitències i els constants canvis de rumb d’aquests darrers anys: “Ha estat la pedra com marbre calcari/ la molsa del batec subterrani,/ el verd grisenc dels dies sense mida/ quan ja no eres ni els afores de l’origen/ ni l’eixida de tanta llum mal tamisada./ I ara què si no hi és ni l’altre, ni tu,/ -misteri metafòric del bes-/ la tanca ara resta a mig camí/ entre l’arbre, el pou i la casa,/ la tara, l’aljub de la festa/, el ciri encès enmig de la desfeta,/ a la nit foscor; cel nuvolós amb llum metall/ no, foscor, i a l’inici per què tanta llum?”

I, finalment, la darrera poeta que hem seleccionat i el darrer llibre que hem volgut posar en solfa és Laia Llobera (Barcelona, 1983) i Saur, que també ha publicat Proa perquè és un altre premi Miquel de Palol, en concret el del 2025. Ens trobem aquí amb un llibre i una poeta força diferents de les anteriors. Aquí hi ha un joc amb la forma molt important, amb la rima, cercant el preciosisme de la construcció lírica en tot moment. La proposta de Laia Llobera, el joc amb els trobadors i la cultura càtara i el misticisme, fa que Saur sigui una troballa rara que no podíem deixar d’esmentar. És el novè llibre d’una poeta que va començar a publicar el 2009.

El poema que us presentem diu així: “De qui és la veu que diu rere del llostre/ la pau crepuscular que pella al pit?/ On neix la set que aviva l’esperit/ i diu en llengua d’oc un parenostre?// Com l’aire fresc s’escampa de matí,/ com l’aigua es fon en rou a l’herba vera,/ l’ànima que es desbrida fa camí/ i acull brial endins la primavera.”

Fins aquí arriba la nostra selecció de deu poetes i deu llibres de poesia per a poder-ne gaudir a l’estiu, tots escrits per autores de menys de cinquanta anys. Tot un seguit de poetes que, juntament amb les seves companyes esmentades també en aquest article i totes les que no hem pogut comentar, formen un panorama molt viu i molt interessant que segurament no hauria estat possible sense el treball de pioneres com Clementina Arderiu.