09.08.2026 - 21:40
Un venedor de persianes venecianes diu a una mestressa de casa: “Sap, vostè, que Belfast té els capvespres més bonics del món?” “Li vaig respondre que no, perquè que jo no havia estat mai per contemplar capvespres, i llavors m’explicà: Diuen que Belfast té els millors capvespres, i sap per què? És per culpa del fum i la brutícia i la pols i la contaminació. I em sembla, afegí, em sembla que si la brutícia i la pols i el fum i la contaminació de Belfast són capaços de crear cels així només amb l’ajuda del sol, llavors hi ha esperança per a tots nosaltres. Va assentir i picà l’ullet i va donar un toc al seu barret i se n’anà i jo vaig entrar a casa i em vaig asseure a la taula. I hi vaig donar voltes i vaig riure, perquè és veritat. Hi ha esperança per a tots nosaltres. En fi, que si no et mors, doncs vas fent, un dia i un altre dia.”
És el paràgraf final, definitiu, d’un dels contes de Mary Beckett, el que dóna nom al llibre de relats A Belfast woman, una immersió íntima, quotidiana, fonamental en el context complex de violència, odi, mort i repressió política i social de la Irlanda del conflicte. Lluny del relat habitual estàndard, definit per la lluita política, com qui enretira suaument una cortina d’una finestra per mirar al carrer, Beckett observa i descriu, amb una habilitat literària profunda i sagaç, la vida que batega i pugna silenciosa per resistir sota el conflicte. I ho fa amb els seus propis ulls, i els ulls de les dones que ha conegut, testimonis i víctimes silencioses, a l’ombra, d’una guerra en una societat profundament dividida i enfrontada.
Beckett afegeix al conflicte polític i les seves conseqüències el problema social i familiar de fa dècades que pateixen les dones irlandeses sotmeses i esclafades per una societat tradicional molt retrògrada, masclista i ultrareligiosa que, tradicionalment, les ha considerades éssers inferiors, destinades a servir els homes amb submissió, tenir fills, tenir cura de l’hort i les gallines, fer el dinar i rentar la roba.
Darrere aquesta màscara imposada per la societat, les dones irlandeses, en silenci, tenen els seus propis somnis de llibertat i de dignitat. Encara que sovint, aquests relats, els plasmin en tenir un dia lliure, sense l’home, per poder fer l’horari que els dóna la gana, comprar-se un vestit a Dublín, o imaginar una empenta salvatge per a llançar el marit borratxo a les flames de la llar de foc.
En aquest sentit, Mary Beckett pot recordar, pels seus dots literaris, d’observació i perspectiva intensa, la Mercè Rodoreda de la guerra i la postguerra. Alhora, el context irlandès de denúncia i revolta literària femenina ens la podria fer veure com una companya de viatge d’Edna O’Brien, tot i que més discreta, molt menys descarada i descarnada. De fet, Mary Beckett va escriure molts guions per a la BBC, i, per contra, a Edna O’Brien el capellà del poble li va cremar a la plaça pública el seu primer llibre, The country girls, també publicat, com més obres d’ella, per l’editorial Errata Naturae (2013), que ara ens descobreix Mary Beckett. El 2022, Edicions Sidillà va publicar Les noies de pagès.
Una de les millors escriptores irlandeses
Sempre ho penso. La petita Irlanda té quatre premis Nobel de literatura: W.B. Yeats, George Bernard Shaw, Samuel Beckett i Seamus Heaney. I un grapat d’escriptors excepcionals, entre els quals hi ha Jonathan Swift, Oscar Wilde i James Joyce. És una societat sotmesa a una tradició ultracatòlica i masclista, feta de silencis còmplices i hipocresia, que contrasta amb la potència i el talent, sovint rebel i radicalment crític, dels seus creadors, molts dels quals han enlluernat el món per la seva força poètica i vital.
Entre les dones, en el meu imaginari hi havia Edna O’Brien i Sinnead O’Connor. A partir d’avui hi ha, també, Mary Beckett (Belfast,1926 – Dublín, 2013). L’escriptora va néixer a Ardoyne, un barri obrer de Belfast bàsicament catòlic i republicà, el 1926, l’any de la gran vaga general al Regne Unit en solidaritat amb els miners del carbó. Feia tres anys que havia acabat la guerra civil irlandesa, amb la victòria dels partidaris de la independència d’Irlanda, tret dels comtats de l’Ulster, al Nord d’Irlanda, que quedaven sota domini britànic. Aquests fets marcaren profundament la vida de l’escriptora i dels seus personatges.
Era filla de mestres i ella va ser també mestra durant gran part de la seva vida. A vint-i-tres anys va començar a escriure i publicar relats a revistes literàries de Dublín, Cork i Belfast, i de seguida va obtenir un reconeixement considerable. També començà a escriure guions radiofònics per a la BBC. La seva carrera literària es va veure interrompuda durant anys quan es va casar i s’instal·là a Dublín amb el marit, on tingué cinc fills. Va estar molts anys sense publicar, en part a causa de l’absorbent vida de mare i, en part, com ella deia, pel canvi de ciutat. Passar de Belfast a Dublín va ser un canvi de vida que l’afectà molt. No reconeixia la ciutat, ni la gent, ni la llengua, li semblaven diferents dels seus, i dubtava si ella podia donar-los una vida autèntica amb la seva literatura.
Dues dècades després, l’any 1980, animada pels editors de Poolberg Press, va reunir els seus relats a A Belfast woman. L’any 1987 va publicar la seva primera novel·la, Give them stones (Errata Naturae té previst de publicar-la), que la féu mereixedora del Sunday Tribune Arts Award for Literature. Anys a venir publicà unes quantes obres més, i consolidà el seu prestigi. Quan es va morir, el 2013, a vuitanta-set anys, el Consell de les Arts del Nord d’Irlanda la va definir com una de les escriptores irlandeses més importants de tots els temps.
Unes idees estrafolàries respecte de l’educació
El misteri, l’origen profund i l’actitud vital i literària de Mary Beckett jo diria que es concentra en el primer conte que va publicar a la seva vida, “L’excursió”, l’any 1949. El que enceta aquest recull de relats. Fou la seva carta de presentació en públic i en la societat literària irlandesa. Sorprengué i enlluernà tothom, lectors i crítics. Rebé el premi de la BBC al relat curt. És com una bomba, la traca inaugural on es concentra allò més pur de tot el que he llegit d’ella.
Els relats de Mary Beckett són penetrants i aguts, incisius i delicats en la mirada que projecta sobre les dones del seu entorn. Les dones anònimes, els milions de dones silencioses que passen desapercebudes quan la història és tan sagnant i violenta com la del Nord d’Irlanda en aquest darrer segle. Són les dones que compren als mercats, que baixen de l’autobús amb un fill a coll, que renten plats en la solitud de la cuina o que et donen el canvi en prendre un cafè en un bar. No les veiem, però existeixen i tenen unes vides resilients, tan interessants o més que la dels homes que fan i escriuen la història.
Beckett ens descobreix un univers femení molt potent i sorprenent, que sembla que ve de molt lluny, inspirat per una força vital discreta però extraordinàriament sòlida. Aquests relats beuen de fonts socials populars, d’episodis que podrien semblar insignificants, però que poden arribar a revelar pensaments profunds i universals com és propi de la més bona i gran literatura. Amb senzillesa, Mary Beckett construeix un microcosmos que, a partir del món femení ocult, es podria elevar a la categoria d’univers literari fonamental del Nord d’Irlanda.
“En aquest país tenim unes idees molt estrafolàries respecte de l’educació: en lloc de veure-la com una manera de moblar els nostres caps perquè puguem utilitzar fins a l’últim racó, la convertim en una escaleta per a saltar la tàpia, on trontollem amb cada ràfega de vent gèlid”, reflexiona, segons Mary Beckett, la dona d’un professor acusat de terrorisme perquè té bombes amagades a la carbonera de l’escola.
En aquests relats hi ha dones que pateixen perquè els amenacen de cremar-los la casa, cosa que ja havien viscut de petites. Dones que somnien o al·lucinen amb matar el marit. Dones que, en un sentit o un altre, pateixen perquè pertanyen a famílies mixtes o perquè es casen amb homes de l’altre bàndol. I a més a més, gosen tenir descendència. Amb tots els detalls i les seves conseqüències quotidianes. Mares solteres i embarassos no desitjats. Homes borratxos que surten dels pubs, o passen el dia com fanals, recolzats a les cantonades. Fred i austeritat. De vegades, por. Però sempre una fèrria determinació i resiliència.
Hi ha observacions i descripcions enlluernadores, com ara, adonar-se que els carrers protestants estan deserts i, per contra, els catòlics són plens de nens que juguen, homes drets a les cantonades, dones que passen amb el cistell de la compra i d’altres assegudes als portals de les cases fent mitja. Mentre al fons de l’escena hi ha sempre un jeep i un grupet de soldats anglesos nerviosos armats fins a les dents. No actuen per protegir els ciutadans si veuen delictes comuns. “Nosaltres som aquí per posar fi a l’IRA”, diuen a un veí que es queixa de la seva inoperància.
La cruesa de la violència és present en tota la seva brutalitat en qualsevol moment. Per exemple, hi ha una dona que, mentre es vesteix un matí lluminós i càlid, pensa que “seria meravellós que el conflicte s’acabés perquè un cos senzillament pogués gaudir de les sensacions que proporciona un dia bonic”. Quan baixa les escales es troba una carta anònima d’amenaça: “Fora d’aquí o et calem foc”. I se n’ha d’anar a viure a un altre barri.
També hi ha la proximitat física entre Belfast i Dublín i, per contra, el gran abisme social i vital que representa per a la gent. Ho sap prou bé ella perquè ho va viure en primera persona, una experiència que transmet a un dels seus personatges. “S’havia sentit sola, havia enyorat la seva terra, la seva comoditat depenia del seu marit. Va trigar molts anys a acostumar-se als carrers estranys i les distàncies complicades. Entre les multituds del centre no es trobava mai per atzar amb una cara coneguda.”
Coses que els mapes de l’odi no aconsegueixen de cartografiar mai
Hi ha detalls en l’edició d’un llibre que són fonamentals i Errata Naturae en té molta cura, tal com podem apreciar a Una mujer de Belfast. A banda de la bona traducció de Regina López Muñoz, la imatge de portada, una obra d’Alex Kanevsky de la sèrie Unstable Equilibrium, una dona d’esquena en moviment en un paisatge incert, colorit i abstracte, defineix a la perfecció els personatges femenins dels contes de l’autora. Dones irreconeixibles, anònimes, espectrals, enèrgiques i fortes, agitades per la vida i l’entorn. Poso algunes de les seves obres per a il·lustrar aquest article.
I també el colofó, que sembla que l’hagués redactat l’autora mateixa, en què s’insereixen els seus relats en un context més universal i permanent. Després d’especificar llibre, col·lecció, taller d’impressió i lletra tipogràfica, diu així:
“Aquest llibre es va acabar d’imprimir cinquanta anys després del dia en què, tal com ens transmet l’arxiu oral Dúchas, cinc dones van sortir al carrer a l’hora de dinar, tres catòliques i dues protestants, totes vestides exactament igual amb els seus respectius uniformes de la farmàcia Boots, parlant, rient i xiuxiuejant com qui fa anys que comparteix taulell i confidències, i uns soldats britànics les van empènyer contra la paret i començaren a registrar-los les bosses. Un d’ells, el que portava la veu cantant, els va demanar els noms i els barris de procedència, i després restà en silenci, mirant-les una per una, desconcertat, sense aconseguir d’entendre del tot què tenia davant, fins que digué: “I com és que aneu juntes, si veniu tant de barris catòlics com de barris protestants?” I una li respongué, tremolosa, que simplement treballaven juntes de feia anys, que eren amigues i era la seva hora de dinar, i el soldat les deixà anar, però sense acabar-s’ho de creure, perquè hi ha coses que els mapes de l’odi no aconsegueixen de cartografiar, com ara l’amistat silenciosa i obstinada que sorgeix entre persones que comparteixen el fred d’un mateix carrer o el cansament d’un mateix torn, i que no els calen ni banderes ni murs per a saber on és casa seva.”
