Donar les gràcies i demanar perdó

Parlava amb un amic sobre com, en els darrers anys, m’he exercitat en la pràctica del demanar perdó, de disculpar-me. He après que disculpar-se no vol dir, necessàriament, assumir que has fet res mal fet; a voltes, malgrat que els nostres actes siguin nobles, sans i benintencionats, fan mal als altres i crec que és important de demanar perdó, i d’aprendre a separar culpa i perdó. Però abans de practicar aquest costum, m’ha calgut fer una tasca molt més difícil: canviar la culpa per la responsabilitat. Això sí que costa, vaig dir al meu amic, perquè s’ha de fer alhora, com una operació d’absoluta precisió. Imagina’t una torre de fustes que se sustenta només per una peça, la peça de la culpa. Aquesta peça pot ser sostreta, però l’única manera de fer que la torre no caigui és introduir immediatament la fusteta de la responsabilitat on abans hi havia la fusteta de la culpa, amb prou feines tens uns instant per a fer el moviment, si no ho fas bé, si en treus la culpa, però trigues a posar-hi la responsabilitat, corres el perill de convertir-te en un absolut egoista que no assumeix els seus actes, i tot el teu castell de creixement interior s’esfondrarà.

És difícil d’aprendre a bescanviar la culpa per la responsabilitat perquè som moltes les generacions que hem crescut sotmeses a preceptes educatius que acabaven abocant-nos, inevitablement, a la culpa, i en la culpa és on es gesta la ràbia i el ressentiment, és la culpa la que ens torna vanitosos, la que no ens permet fer autocrítica, ni ser humils. Però com podem fer entrar la responsabilitat en joc, si ningú ens en va parlar mai gaire quan érem canalla, d’això de ser responsables dels nostres actes?

L’amic em va demanar si de petita, a casa, havia tingut algun referent en aquest sentit, algú que m’hagués ensenyat a disculpar-me, a demanar perdó. Tots dos vam fer una pausa en la conversa i vam anar endins per revisar la nostra infància. Sí, li vaig dir, va ser del meu pare, de qui vaig aprendre a demanar disculpes. El pare, segurament sense ser-ne conscient, em va ensenyar a disculpar-me, a dir perdona, a dir no ho he fet prou bé, a dir no t’ho mereixies, a dir ho puc fer millor. El pare, a voltes, em parlava de la seva culpa, de com el torturava pensar que no havia fet les coses prou bé com a progenitor. No veniu amb manual d’instruccions, els fills, em deia sovint. N’he après pel camí, a ser pare. Considero que si una cosa m’ha fet sentir sempre plena d’admiració cap a ell, cap al meu pare, és precisament el fet que es mostrés davant meu com un home vulnerable, humil, transparent, humà.

Freud ens parlava del concepte “matar el pare”, una metàfora de la maduresa. El procés en què deixem l’etapa infantil per esdevenir adults, ja no depenem emocionalment dels nostres pares; arriba un moment que ens cal trencar vincles, que ens cal destruir els nostres herois, el pare, la mare, aquells a qui vèiem com Déus, quan érem petits. Jo també vaig passar per aquesta fase, però fou un desencís lleu, gens abrupte, aquell meu matar el pare, perquè si una cosa havia fet bé el meu pare era destruir-se ell al meu davant, desmitificar-se abans que jo el repudiés com a exemple d’excel·lència en totes les coses, en tots els coneixements.

No hi he pensat fins ara que verso sobre el perdó en aquest article, però ara que hi rumio, trobo que té tot el sentit del món. Servidora és una persona amb una tendència clara a deixar notetes: escric notes als fills per dir-los bon dia i us estimo, i les amago a les motxilles, escric notes als amants per dir-los el desig, escric notes donant les gràcies quan marxo de casa uns amics que m’han acollit uns dies. Mai m’havia plantejat per què ho feia, però ara ho lligo clarament amb un record, la memòria del dia que vaig prendre consciència del perdó: el pare havia tornat de la feina, ja vesprejava, i en arribar, va esbossar aquell somriure innegociable que ell mateix s’havia imposat, perquè, com sempre deia, els problemes que no són de casa han de quedar a la porta del carrer. Així que, malgrat que hagués tingut un dia nefast, el pare, en arribar, es mostrava afable, però aquell vespre la mare va dir-li que ens havia de castigar, que el meu germà i jo havíem estat tota la tarda com gat i gos. Aviat es van encendre el remugar d’ell, i d’ella, i els crits, i el pare que en un tres i no res va esdevenir un volcà esquitxant lava. Es va encarar amb mi i em va esbroncar, no recordo què va dir, però estava de molt mala llet, tanta que ja no podia gestionar-la i va acabar clavant un cop de puny en una porta. Mai no l’havia vist així, al meu Gandhi pacifista. Vaig tancar-me a l’habitació plorant i no vaig sopar. L’endemà al matí, el pare se’n va anar ben d’hora a la feina, i jo, en llevar-me, em vaig trobar una noteta seva a la meva tauleta de nit. Recordo perfectament que hi havia dibuixats uns llavis, una boca que feia un petó, i unes paraules de perdó que deien ho sento, no et mereixes l’esbroncada d’ahir, i un t’estimo que em va omplir els ulls de llàgrimes.

El pare sap demanar perdó, el de debò, el sincer, aquell que et torna fràgil quan el pronuncies perquè quedes a mercè de l’altre, de qui tens davant. El pare practica la difícil tasca de demanar als altres que li diguin en què falla, en què pot millorar, com pot cuidar i estimar millor, el pare, sense adonar-se’n, amb aquella noteta, i amb tots els exemples que van venir després, em va ensenyar com educar els meus fills. I per això, i gràcies a ell, jo ara estiro aquest llegat i el copio, mentre destrio l’educació gèlida emocional. Per aquest motiu i gràcies al pare, ara sóc una mare que diu als seus fills: perdoneu, us he cridat i no us mereixíeu aquests crits, aquesta ràbia que us heu empassat no anava per vosaltres, o bé, disculpeu-me, no he gestionat prou bé aquesta situació, que sigui adulta no vol dir que sempre ho faci tot bé. Ara, gràcies al pare, sóc una mare que diu: filla, fill, et sents prou estimat per mi? Creus que hi ha res que puc fer millor? Sóc una mare que diu gràcies per existir, ser-vos mare em fa feliç, sóc ben afortunada. Gràcies a tu, pare, he après el valor de ser humil, vaig aprenent a canviar responsabilitat per culpa i practico el difícil art de mostrar-me vulnerable, perquè si hi ha una manera d’alliberar-nos de la culpa és donant les gràcies i demanant perdó.