Donald Trump, el president americà que pot canviar Europa

  • Després del Brexit la victòria de Trump alimenta en l'extrema dreta europea la idea d'una temporada de victòries electorals

Dimarts, el candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, resultava guanyador en una de les eleccions més ajustades, més polaritzades i amb els candidats menys populars dels últims temps. La seva victòria ha estat un revulsiu tant a Amèrica com a Europa, que després del Brexit es mira amb preocupació l’augment del populisme de dretes i pensa com influirà la presència de Trump a la Casa Blanca, en el ja complicat panorama europeu.

Per què ha guanyat?
Com bé destaquen la majoria dels anàlisi, ‘el cinturó de l’òxid’, la zona industrial tradicional dels Estats Units, ha estat la clau de la victòria de Donald Trump. Respecte la victòria d’Obama de 2012 només sis estats han canviat de mans i cinc d’ells són d’aquesta zona industrial al voltant dels Grans Llacs.

Tres d’aquests estats havien estat baluards demòcrates: Wisconsin s’havia decantat des del 1984 sempre pels demòcrates, mentre que Pennsilvania i Michigan no havien canviat de color des del 1988. Aquests cinc estats destaquen per tenir un elevat percentatge de població blanca sense estudis, que arriben a representar el 49% a Iowa o el 42% a Ohio, sent molts d’entre ells obrers sindicats. Els obrers de sindicats van representar el 22% dels votants a Ohio el 201 i van ser els qui van votar de forma més majoritària per Obama.

Aquesta regió ha estat especialment  castigada per la crisi econòmica i les polítiques comercials de lliure comerç de les últimes dècades, que han portat a la deslocalització empresarial. Els treballadors, per això, han vist amb esperança el discurs de Trump de reindustrialitzar la regió i protegir els treballadors ‘americans de veritat’ de les economies exteriors.

Una de les claus de la victòria republicana ha estat la capacitat d’atreure un votant nostàlgic. El 81% dels votants de Trump consideren que a dia d’avui es viu pitjor que fa cinquanta anys. En canvi, entre els votants de Clinton aquesta nostàlgia només la comparteix un 19% dels votants. La diferència és clara.

També hi ha una diferència significativa entre com perceben el futur. El 68% dels trumpistes consideren que la següent generació viurà pitjor que l’actual, mentre que els demòcrates són més optimistes, i només un 30% considera que es viurà pitjor.

La fi del lliure comerç?
Per a solucionar la precarietat de la població, Trump ha promès abaixar impostos, considerant que qui guanya menys de 25.000 $ no hauria de pagar-ne, a la vegada que ha promès baixar la pressió fiscal a les empreses.

Però una de les claus més importants de la victòria de Trump, ha estat la seva oposició al lliure mercat. Ell s’ha compromès a reindustrialitzar un altre cop els Estats Units, proposant un nou ‘New Deal’, a base de reconstruir infraestructures, carreteres i ciutats, creant milers de llocs de treball. Aquesta aposta sembla difícil de combinar, però, amb una baixada d’impostos i s’allunya de l’estat mínim reivindicat pels republicans.

Aquest discurs ha caigut bé en una població americana que ha vist com desapareixien sis milions de llocs de treball en la manufactura, mentre que més de la meitat de llocs de treball que s’han creat des de 2010 eren mal pagats i a temps parcial. I mentre que l’u per cent més ric obtenia el 95% dels beneficis des del 2010.

Aquesta situació ha motivat, sobretot entre els votants de Donald Trump,  un rebuig a la política comercial que havia promogut Estats Units arreu del món. Prop del 70% de votants republicans rebutgen el lliure comerç, així com un terç dels demòcrates.

Trump contra el TTIP
El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) sembla que no continuarà endavant i  Trump ha promès limitar radicalment el comerç exterior, aplicant aranzels i revisant el tractat de lliure comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA). Aquest acord va permetre invertir bens i serveis entre Canada, Estats Units i Mèxic, fet que va provocar la deslocalització massiva de bona part de les indústries tradicionals, precisament cap a Mèxic. Si es volgués revertir la situació, però, qualsevol acord ha de ser pactat pels presidents dels tres països, amb l’aval de les cambres. I en el cas que Estats Units decidís abandonar en NAFTA, també seria necessari el vistiplau del Congrés. Trump si no convenç el seu partit, històricament favorable al lliure comerç, no podrà aplicar, doncs, una de les seves promeses estrella.

Unió Europea i Xina
La Unió Europea és el major soci comercial d’USA i la economia europea pot dependre en gran part de la política del nou president, així com del seu més que probable enfrontament amb la segona potència mundial, la Xina.

El nou president nord-americà en el seu enfrontament verbal contra la Xina ha arribat a considerar positiu que Japó i Corea del Sud tinguin armes nuclears per protegir-se de Corea del Nord i la Xina. Fins i tot ha arribat a dir que el canvi climàtic és un invent xinès per a fer menys competitiva l’industria americana. En aquest sentit s’espera la revocació de l’acord climàtic de París, així com del finançament a programes contra l’escalfament global de l’ONU.

El nou mandat pot ser també l’època daurada de les companyies petrolíferes, de  carbó i de gas que aprofitaran al màxim aquesta nova oportunitat sorgida. I un retrocés en els avenços social, que podria incloure la derogació de l’Obamacare, que va donar cobertura de salut a vint milions de persones .

Trump: el laboratori de proves d’Europa?
Dimarts, després de la victòria de Trump en les eleccions, el líder de l’UKIP, el partit euròfob anglès, va assegurar que el 2016 havia estat l’any de les dos grans revolucions polítiques. La victòria electoral republicana i el Brexit. La de Trump va ser celebrada pels partits d’extrema dreta d’arreu d’Europa.

El Regne Unit sembla que estarà més aïllat que mai, davant la sortida d’Europa i amb uns Estats Units més proteccionistes i aïllacionistes. El propi Trump, favorable al Brexit, va considerar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea com una aposta per la llibertat i la independència, recuperant així el control de fronteres, polítiques i econòmiques, davant una Unió Europea que no funciona. En aquell moment el candidat republicà va assegurar que els Estats Units d’Amèrica farien el mateix en les eleccions.

Aquests arguments, coincideixen en gran mesura en l’anàlisi fet pels partits europeus d’extrema dreta, que han provocat el Brexit o que antics feus comunistes hagin passat al Front Nacional francès. La idea de “fer gran Amèrica de nou”, el rebuig als polítics professionals i mitjans de comunicació, així com el control de la immigració és similar en diversos estats.

El líder laborista Corbyn, va analitzar la derrota de Clinton com un rebuig de gran part de la població a una classe política i un sistema econòmic que simplement no funciona per a la majoria de la gent i que ha provocat desigualtat i pèrdua del nivell de vida en els dos països. Amb una socialdemocràcia sense full de ruta, els ciutadans estan apostant per un gir a l’esquerra, o en molts casos, per un vot a partits d’extrema dreta.

El nou president, pot ser un revulsiu positiu per l’extrema dreta, o en cas d’un fracàs, negatiu per aquesta formacions, encara que el president intentaria carregar les responsabilitats al bloqueig dels altres polítics o dels poders econòmics. El vencedor de les eleccions dona suport a la deportació dels prop d’onze milions d’immigrants “il·legals” dels Estats Units, crear una base de dades pels refugiats, impedir l’entrada d’àrabs i un major control de la població musulmana del país. Fins i tot, aposta per derogar la llei que dona nacionalitats als nascuts als Estats Units de pares sense papers. L’expulsió massiva d’immigrants es calcula que podria tenir un cost desorbitat (114.000 milions de dòlars) i per tant irrealitzable –i cal recordar en aquest sentit que Barack Obama ja ha estat el president que més immigrants en la història d’USA ha expulsat.

La victòria de Trump pot obrir un nou període de victòries d’extrema dreta a Europa, iniciant-se el 4 de desembre, quan es repeteixen les presidencials austríaques, on el Partit de la Llibertat es va quedar a 30.000 vots d’assolir la victòria. Justament el mateix dia Itàlia fa un referèndum sobre la reforma constitucional on Renzi s’hi juga el lloc i podria afavorir el Movimento 5 Stelle i la Lliga Nord. L’any que ve es produiran les eleccions als Països Baixos, on pot vèncer Geert Wilders, així com les eleccions alemanyes serviran per mesurar la força d’Alternativa per Alemanya (AfD).

La fi de l’OTAN?
La política exterior de Trump es pot resumir amb una de les seves pròpies frases: “Ens portarem bé amb les nacions que vulguin portar-se bé amb nosaltres”. Aquesta premissa tant subjectiva pot portar a rebaixar les tensions amb Rússia. Però també pot portar a la situació contrària.

Una de les idees que ha remarcat més Trump és que ‘l’OTAN està obsoleta’. Per primer vegada des de 1949, quan es va crear l’aliança, un president no garanteix que els Estats Units defensaran un país de l’Aliança si aquest és atacat. Concretament en el cas dels països Bàltics, va assegurar que en primer terme revisarien si aquests estats havien complert amb les seves obligacions.

El retret principal que Trump fa és que Europa no arriba al 2% del PIB de despesa militar, tal com es va comprometre i en canvi Estats Units fa una despesa superior, excessiva, per a la defensa comuna. En les actuals circumstàncies els estats europeus de l’OTAN haurien d’augmentar la seva despesa militar en un 56,25%. Fins i tot ha arribat a assegurar que els alemanys haurien de pagar als americans per tenir bases nord-americanes al seu país.

Els Estats Units actualment gasten uns 600.000 milions de dòlars anuals, mentre que els estats europeus es situen en 300.000 milions de dòlars, lluny de la teòrica dues meitats a parts iguals. Cal remarcar, tot i això, que la suma del bloc europeu suposa el segon major pressupost mundial, superant fins i tot, el pressupost combinat de Xina i Rússia. Per tant, com a mesura de protecció i dissuasiva contra altres potències, sembla que Europa tampoc necessitaria Estats Units.

Potser la qüestió és si l’OTAN té sentit en el segle XXI, ja que el mateix Trump assegura que l’OTAN es va crear davant el temor d’una expansió soviètica al continent europeu. Una ullada al mapa mostra clarament una gran similitud entre els actuals estats de la Unió Europea i els de l’OTAN, cosa que podria evolucionar a la creació d’un exercit europeu. L’amenaça de Trump es podria convertir així en una oportunitat per Europa de marcar perfil propi davant els dictats americans, a la vegada que seria l’opció més honesta si els estats europeus no consideren necessari augmentar radicalment el seu pressupost en defensa.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any