Ser dona i fer la volta el món tota sola

Cintia López té 27 anys, és barcelonina i aquest és el primer viatge que fa tota sola. Fa més de mig any, va deixar la feina, va preparar la motxilla i va agafar un avió. D’aleshores ençà, recorre el continent asiàtic. I ho fa sense cap acompanyant, en contra de tot allò que li deien la família i els amics.

‘Les meves amigues, quan viatgen, ho fan amb la parella o amb alguna altra amiga’, explica. ‘Crec que necessiten sentir-se protegides per si passa res. Per a mi, viatjar sola vol dir posar-me a prova, demostrar-me precisament això, que no necessito que ningú em protegeixi, sinó que puc fer allò que vulgui pel meu compte.’

El seu primer destí va ser ni més ni menys que l’Índia, un país conegut, precisament, per l’enorme pressió que reben les turistes. ‘Hi vaig arribar amb molts prejudicis’, recorda. ‘Sí que sents que els homes et miren amb desig, però passat un temps vaig entendre que era una cosa cultural, perquè allà hi ha molta repressió sexual. Quan vaig fer aquest canvi de mentalitat, vaig perdre moltes pors. De fet, crec que viatjar sola és això, aprendre i empoderar-se.’

Per ella, no hi ha cap dubte: ‘Les pors que ens posa el nostre entorn són culpa del sistema patriarcal que situa la dona en una posició de feblesa.’ La seguretat o l’estabilitat econòmica eren sovint temes de debat amb els pares i els amics. ‘La meva única por, en realitat, era perdre’m o trobar-me en situacions difícils en què no sabés com reaccionar.’

Tot i això, admet que hi ha certs temors que, sense voler-ho, li han inculcat. Al gener, va arribar al Vietnam, on ha conegut nois viatgers que es compren una motocicleta i viatgen pel país improvisant a cada moment. Es queden a dormir a casa de desconeguts, viuen la cultura local des de dins i tenen la llibertat de desplaçar-se per allà on vulguin. ‘Jo sento que això no puc fer-ho, tot i que m’encantaria’, reconeix. ‘Només m’hi atreviria si conegués una altra dona que ho hagués fet i que m’assegurés que no hi ha cap problema.’

‘Qui et dóna els consells?’

Andrea Bergarache podria ser aquesta dona. És una viatgera basca que l’estiu passat va recórrer el Vietnam en motocicleta. Fa gairebé quatre anys que va començar a viatjar tota sola, i des d’aleshores no ha parat, pràcticament.

En la seva primera aventura en solitari, va creuar tot Sud-amèrica fent autoestop i aconseguint allotjament gratuït a cases de gent local gràcies a Couchsurfing. S’hi va estar set mesos. Després d’aquella primera expedició, ha anat encadenant un gran viatge rere un altre, i ha animat milers de noies de tot el món a atrevir-se a viatjar des del seu bloc, Lápiz nómada.

Com Cintia López, Andrea Bergarache creu que la gran majoria dels obstacles els col·loca l’entorn. Creu que, quan es reben comentaris descoratjadors, un bon exercici és demanar-se: ‘Qui et dóna aquests consells? Han fet mai un viatge semblant i han tingut problemes, o són persones que no han viatjat mai d’aquesta manera?’

Bergarache, de 27 anys, defensa amb fermesa que homes i dones no han de viatjar de manera diferent, i ella ho porta a la pràctica amb tota naturalitat. Assegura que, viatjant així, no ha tingut mai cap problema, més enllà d’un intent de robatori al Perú que, de fet, li va passar quan era amb un altre noi. ‘Només s’ha d’escoltar l’instint’, diu.

Precisament, aquest dimarts publica el seu primer llibre il·lustrat. Yo viajo sola és una guia per a viatgeres (i viatgers) que es volen aventurar a explorar el món en solitari. Combina textos amb il·lustracions fetes per la mateixa autora. La primera meitat del llibre apel·la a la motivació; la segona, a la pràctica.

Una de les ajudes que s’hi pot trobar és un senzill exercici per a aquella lectora que dubti si viatjar sola o no fer-ho. Proposa de fer dues llistes. En una, hi pot escriure les coses que la motiven, i en una altra, les que la frenen. Després, podrà analitzar si els impediments anotats són obstacles racionals o bé són pors adquirides per la societat.

Amb aquest llibre, Bergarache espera respondre als temors de moltes dones en qüestions relacionades amb la seguretat o la salut a l’estranger. A més, explica com pot ser de barat veure món si es vol. Amb tot plegat, confia de fer arribar a les dones el missatge que viatjar soles no és únicament possible, sinó que també és recomanable.

Discriminació positiva?

Aquesta imatge de feblesa que la majoria de societats del món atribueix a la dona també pot jugar a favor de les viatgeres, diu Bergarache. ‘Et recullen molt abans fent autostop, és més fàcil trobar allotjament i et surten mares per tot el món que tenen l’instint de protegir-te.’

Sara Vielba, creadora del bloc Aventuras Compartidas, també ho ha viscut, això: ‘La gent, que normalment ja et vol ajudar, si veuen que ets una dona que va sola, es llança a ajudar-te. Sempre et sents més protegida.’

Ella va començar a viatjar tota sola fa dos anys, gairebé per obligació, quan no va poder quadrar dates amb els seus amics i se’n va anar a buscar bisons europeus per Polònia. Està d’acord que les dones viatgen amb temors, però afegeix: ‘Són unes pors que no s’apliquen als viatges i prou, sinó a tota la nostra vida diària. Hem de tenir sempre unes precaucions que un home segurament no ha de tenir. Però no per això deixaràs de viatjar, de la mateixa manera que no ens quedem tancades a casa.’

Viatjar per empoderar-se

Vielba és la conductora del programa ‘De profesión, aventurera’, de Radio Viajera, on ha entrevistat desenes de dones que viatgen soles. Segons ella, totes arriben a la mateixa conclusió: els ha canviat la vida. ‘Les ha omplert, els ha fet veure el món d’una manera diferent i les ha ajudades en la vida diària.’

‘Ara veuen que no hi ha res que no puguin afrontar’, diu. ‘Viatjar tota sola et dóna un empoderament i una confiança en tu mateixa que no s’adquireixen millor de cap altra manera.’

‘Sóc veterinària i a vegades he hagut de treballar en situacions extremes. En aquests casos, em deia a mi mateixa que si havia pogut viatjar tota sola, si havia pogut arribar fins a aquell poblet perdut només amb la meva destresa, també havia de ser capaç de superar aquell tràngol.’ I recorda: ‘A mi em va canviar radicalment la vida. Abans em feia por anar sola al metro de Madrid i ara me’n puc anar a pràcticament qualsevol lloc el món sense que ningú m’ajudi.’

A 29 anys, Vielba ha deixat la feina fa poc per provar de convertir-se en una nòmada digital. Com Cintia López i Andrea Bergarache, diu que ha estat infectada pel virus de les viatgeres. Totes tres asseguren que d’ençà que viatgen soles són persones diferents. A més, no han tingut mai cap problema greu, ni coneixen cap dona que n’hagi tingut cap. Enrere queden aquells temors previs al primer viatge soles. Ara, pel seu cap, només hi passen els noms dels racons del planeta que els falta visitar.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘:
—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic