Dona, blanca, jove, no heterosexual, de les perifèries

  • «Per a entendre que l'única resistència que hi ha en aquesta professió és saber reconèixer des d'on parles i assumir-ho»

Anna Zaera
01.10.2018 - 22:00
VilaWeb

Arriba un moment que totes trobem el camí de tornar a casa. No a l’espai físic aquell del sweet home, sinó al lloc que ens permet de parlar sense fer les frases d’altri, sense buscar aixopluc en cap teoria. Aquest és el camí més curt, però també el més llarg. A trenta-cinc anys, el començo a reconèixer quan hi poso els peus. Noto que el vaig recorrent perquè no em tremola la veu i sento una força dins que podria fer-me tombar un tràiler.

Aquest mes passat, un col·lectiu de filòsofs homes em va convidar a una jornada sobre pensament crític. El programa girava entorn del concepte ‘resistència’. Era previst que uns filòsofs de renom fessin una classe inaugural i una clausura desenvolupant el tema en qüestió. Entremig, s’havia de fer una discussió en una taula rodona a la qual havien convidat dues dones. Una era jo, que, com que era periodista, havia d’enfocar-ho del punt de vista de la meva professió. Periodisme i resistència. Aquesta era la idea.

Que bé, vaig pensar. Que interessant. Però, com és habitual, van aparèixer els dubtes. Però-però-però resistència com a què…? Des del periodisme? Resistència per les condicions laborals? Resistència per a intentar descobrir temes silenciats? Què vol dir resistència? Vaig buscar la paraula al diccionari. Vaig fer un Google per si algun expert em podia suggerir un fil. Però res. Res meu.

Després d’uns quants dies fent-hi tombs, de sobte, vaig veure la llum. La idea era que no buscaria cap idea brillant, ni aniria a trobar res fora. Com que, tot plegat, eren deu o quinze minuts, em limitaria a presentar-me. Dona, blanca, jove, no heterosexual, de les perifèries. Amb aquests adjectius potser ja n’hi hauria prou per a començar.

Aquest va ser el començament de la meva reflexió. D’ençà que sóc periodista, que ja fa més de deu anys, escriure tantes paraules que en filera podrien arribar a Vladivostok i tornar, m’ha servit bàsicament per a una cosa: per a entendre que l’única resistència que hi ha en aquesta professió és saber reconèixer des d’on parles i assumir-ho. Acceptar que no hi ha objectivitat possible on emparar-se i que la resistència més gran és trobar el camí per a tornar a casa. Dona, blanca, jove, no heterosexual, de les perifèries. Sí, primer saber-ho; després dir-ho. I si cal, dir-ho en públic. I, a partir d’aquí, parlar i escriure sempre sense perdre-ho de vista. Ja ho deia Donna Haraway, i aquesta sí que la cito: ‘El coneixement sempre serà parcial i situat. Perquè no hi ha subjectes que puguin conèixer i uns altres que no.’

El dia D, els dos homes experts de la conferència, que m’agraden i admiro, tot sigui dit, van fer la seva ponència magistral sobre la resistència. Tot com era previst. Ho van fer molt bé, és clar, però, com esperava, no van presentar-se. No van dir: Sóc un home, blanc, de classe mitjana, expert, urbà, reconegut… Quan van acabar de parlar, tothom va aplaudir molta estona i el presentador va donar les gràcies i va dir que havien estat brillants. Jo no vaig poder evitar de pensar que potser allò d’haver anat a dir que en deu anys de periodista només havia après a presentar-me potser havia estat un poca-soltada.

L’endemà passat vaig rebre un correu de remitent desconegut: ‘No he pogut estar-me de buscar el seu contacte a internet per fer-li aquest comentari: de tot allò que vaig sentir ahir, el que més em va sorprendre va ser la seva aportació […]. Amb una franquesa envejable, va posar en dubte l’origen del coneixement […]. Vaig poder tornar a veure que els homes es presenten amb un feix de citacions antigues per exposar les seves opinions personals que tot seguit declaren una veritat científica’, m’escrivia una dona que havia estat camuflada entre el públic. I tot seguit m’explicava una anècdota: ‘M’ha vingut al cap l’experiència que vaig tenir traduint escriptures en llatí molt antigues: Jo, el papa, en sintonia amb Déu i la Mare de Déu i els sants, hem decidit de cedir els drets de les terres del claustre de Santa Clara, incloent-hi tots els habitants, animals, cases i camps al bisbe.’

Havia valgut la pensa de parlar. Presentar-me m’havia fet connectar amb una altra dona que també havia desfet el camí estàndard i havia trobat el seu. De fet, pensant-ho bé, hi havia moltes maneres de tornar a casa. Tantes maneres com vides. I em vaig estar una estona pensant que potser la meva àvia trobava el camí de tornar a casa quan a noranta anys –i, en part, gràcies a la desinhibició de l’edat– era capaç de dir al seu home, al mig del menjador de casa, que callés que ja havia parlat prou.

I és que tard o d’hora moltes trobem el camí. I ho sabem perquè, de sobte, sentim una força que aplana qualsevol titubeig.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any