L’espinós, necessari, adult i indispensable debat sobre la violència es va obrint camí. De mica en mica el tabú es va superant i ja ens atrevim a fer-nos preguntes en públic que abans tot just ens atrevíem a fer en privat: Es pot aconseguir una independència unilateral negant el risc que algú ens dispari a matar? Què vol dir, sinó, l’eslògan de l’equip rival (‘todo por la patria’)? Si ens amenacen amb l’exèrcit, hem de desistir? Un sol mort ha d’aturar la independència? Per què els països bàltics van encaixar desenes de morts pel camí de la independència i aquí ni se’n vol sentir parlar? És possible una independència unilateral sense cap risc? Jo no sé si és per raons pràctiques, ideològiques, de caràcter, històriques o ben bé què, però el fet és que avui els independentistes catalans no estem disposats a matar per la independència. Això és així. La pregunta és si estem disposats a morir. Hi estem? I si hi estem, exactament quants? I si no hi estem, exactament qui?

Aquestes són preguntes sense resposta d’ençà que el Primer d’Octubre del 2017 la classe dirigent catalana va agafar la pilota del partit i se’n va apropiar. Tota seva. Van ser Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i companyia (amb excepcions, i fins aquí puc llegir) qui va decidir de manera unilateral, sense debat previ i sense mandat que els avalés, que la sola menció, la sola possibilitat i el sol perill que hi hagués una resposta agressiva, violenta i potser assassina de la policia o de l’exèrcit espanyol feia que tot el projecte independentista s’hagués d’aturar. Perill de morts damunt la taula? Doncs aturem la República. Això van decidir els de dalt. I això van acceptar els de baix. I tot plegat sense debat.

El control del territori pels Mossos es va donar per impossible. Entesos. Però, era impossible el control del territori per la població? Hi havia milers de persones disposades a sortir el carrer a defensar la República, o no? Hauria aleshores la classe dirigent catalana perdut el control? Això els preocupava?

Els riscos de morir en mans d’un equip rival d’homes armats i entrenats.  Aquest és un debat tan lògic, tan normal, tan obvi i tan racional que tard o d’hora havia de rebrotar. I és això que passa ara. Tímidament, si voleu, però d’una manera imparable.  En aquesta entrevista la germana Teresa Forcades és la primera persona que jo entrevisto que respon sense pèls a la llengua: ‘No crec en l’exercici de la violència, però sí en la resistència a la violència. Si cal, com deia abans, fins a donar la vida.’ I hi afegeix: ‘El repte que tenim davant ens el prenem a vida o mort o no? Sembla que no valgui la pena morir per canviar una línia de frontera. I per la justícia social? Doncs potser sí, perquè aquesta és una batalla a vida o mort. N’hi ha molta, de gent, que mor o malviu per culpa d’una distribució aberrant i injusta dels recursos. I això com s’arregla? A Catalunya n’hi ha uns quants als quals ens sembla que la construcció d’un nou país seria una oportunitat per a millorar la justícia social.’

Si tenim un rival que crida ‘estic disposat a matar’, una resposta possible és dir ‘doncs en aquest cas, m’aturo’. Però l’altra resposta és dir ‘si tu estàs disposat a matar, jo estic disposat a morir’.

Fa un any que els nostres governants van respondre a la pregunta sense permís i en el nostre nom i van aturar el partit. I mentre els de baix no recuperem la pilota (i el debat!) que ens han robat els nostres governants, que han aturat el partit per por de les morts (ben comprensible que és), restarem encallats en debats bizantins, estèrils i diria que poc adults, de la mena de si hem de ser més per a avançar o bé hem d’avançar per a ser més. Mentre el debat no s’encari d’una manera adulta, ens enganyarem afirmant que el gran desafiament del futur són les municipals. O les europees. O la unitat. Tot això són fugides d’estudi per a no respondre el debat pendent, que flota en l’ambient i que de mica en mica es va obrint pas entre la classe no política, i no dirigent, de la societat: No estem disposats a matar. Molt bé. Hi estem a morir?

PS: Ah, sí. Me’n descuidava! Aquí també hi ha l’opció que ni morts, ni debat, ni pilota punxada, perquè, com tothom sap, aquí farem un referèndum pactat, pacífic i evidentment sense morts. Estarà organitzat pel trio del 155: PP, PSOE i Cs. Mea culpa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb