Quan Thrifty t’estafa perquè parles català i, a sobre, t’arruïna el començament de les vacances

No volia escriure’n. De fet, mireu si ho he ajornat, que ja ha passat més d’un mes d’ençà de l’incident. Potser confiava que s’acabaria arreglant tot sol, com un acte de justícia poètica, com si la vida hagués de posar les coses a lloc. Però la situació és tan greu, i encara dura ara la injustícia, que no fer-ho públic em semblava gairebé delictiu. I no ho dic per mi, sinó perquè és un problema que sofrim molts catalans diàriament, i ja n’hi ha prou. Aquesta vegada, en lloc d’escriure una notícia sobre un (altre) cas de discriminació lingüística, com malauradament fem sovint els redactors de VilaWeb, em poso a l’altra banda de la història i denuncio que, el 15 de juny, juntament amb la meva família vam ser víctimes d’una discriminació lingüística de la companyia de lloguer de cotxes Thrifty, a l’aeroport de Barcelona.

El cas és que, tot i haver llogat i pagat prèviament el cotxe, el personal es va negar a donar-nos-en les claus, vam haver d’improvisar sobre la marxa i llogar-ne un altre amb una altra companyia (amb els costs addicionals que això va representa), i encara avui dia reclamo que em retornin els diners corresponents a un cotxe que no ens van lliurar mai. Ni Christopher Nolan no hauria pogut posar tanta èpica a l’odissea que vam viure.

Els fets van passar a primera hora del matí, quan feia poca estona que l’empresa Thrifty havia obert l’oficina que tenen a la terminal 2. Ens n’anàvem de viatge amb els pares, i feia dies que havíem reservat un cotxe per anar fins a Bordeu, la nostra destinació. Tot semblava seguir una certa normalitat: ens dirigíem al noi que ens atenia rere el taulell en català, i ell ens responia en castellà. Al cap d’uns minuts, va aparèixer un altre client, que es va dirigir a una altra treballadora de l’empresa en anglès, i ella va respondre-li en aquell mateix idioma. Ma mare, en aquell moment, i dirigint-se exclusivament a mi, va dir: “Guaita, aquí parlen molts idiomes menys el català!” Però ves per on que el noi que ens atenia es va molestar pel comentari, i va decidir de respondre-hi de molt males maneres. I quan dic “molt males maneres” vull dir que va fer servir un to elevadíssim, enfurismat, desagradable, i va etzibar: “Senyores, jo parlo sis idiomes, eh? Sis!” “Enhorabona, llàstima que cap no sigui el català, tot i treballar a Catalunya!”, vaig pensar, però em vaig limitar a dir: “No cal que ens parlis així, només era un comentari que ma mare m’ha fet a mi!” I llavors ell va continuar apujant el to, i jo també, i ma mare va decidir que se n’anava fora a prendre l’aire, perquè no podia més. El treballador i jo vam continuar gestionant la reserva, tot i la tensió evident, a empentes i rodolons.

Després d’apuntar la meva informació –carnet de conduir, DNI, targeta de crèdit…– a la seva base de dades, el noi que ens atenia em va retornar tota la documentació. “D’acord, i les claus del cotxe?”, vaig demanar. “No us les penso donar, no us penso donar el cotxe”, va dir, secament. I vaig sentir com si em llencessin una galleda d’aigua freda a sobre. El diàleg que vam mantenir va anar més o menys així:

—Te’n fots de mi, oi? Què vol dir que no ens dónes el cotxe, si ja el tenia reservat?
—M’heu obligat a parlar en català, i no us penso donar el cotxe.
—No siguis mentider, no t’hem obligat a parlar en català en cap moment!
—M’és igual el que digueu, no us penso donar el cotxe.
—Doncs no ens pots atendre tu, si el teu company s’hi nega? –vaig demanar a l’altra treballadora que hi havia rere el taulell.
—Jo no m’hi penso ficar, en això. És un conflicte entre vosaltres. (Ella també ens parlava en castellà.)
—Com? Doncs penso trucar als Mossos ara mateix!

I això vaig fer. Pocs minuts després, es va personar un agent dels Mossos, i ens va dir que ho lamentava molt, però com que era una companyia privada, no els podien forçar a donar-nos un servei si ells no volien. “Però no patiu, si no us donen el cotxe, no us el poden cobrar”, va dir. I el noi de Thrifty que ens havia “atès” va dir que anul·laria la reserva. Així que vam marxar d’allà encesos, indignats, decebuts, aclaparats, i vam haver de cercar una altra companyia de cotxes que tingués un cotxe disponible en aquell mateix instant. No cal dir-ho, que si contractes un cotxe a l’aeroport i per al mateix moment, el lloguer surt molt més car que no si ho has reservat amb dies d’antelació. En fi. Que vam agafar el cotxe i vam enfilar cap al nord, esperant deixar enrere aquell episodi tan injust. Però, oh, sorpresa, l’intent d’humiliació no va acabar aquí.

Era final de mes i jo esperava que m’arribés al compte un ingrés en concepte de reemborsament per aquell cotxe que no ens havien lliurat mai. Però passaven els dies i els diners no arribaven. De manera que vaig escriure a la Plataforma per la Llengua, que fa una feina ingent i absolutament necessària en aquests casos, els vaig explicar les peripècies que havíem viscut, i ens van assessorar amb tot de detalls: recomanaven de denunciar-ho a Consum, i també a Política Lingüística, i ens recordaven els nostres drets com a consumidors. Això vaig fer, i ara estic pendent d’una resposta d’aquestes entitats públiques. Mentrestant, per descomptat, vaig escriure a Booking, que són els intermediaris amb qui vaig gestionar el lloguer de cotxe, i a Thrifty, la companyia de cotxes que “oferia” el servei, per reclamar que ens tornessin els diners.

Però Thrifty va decidir de respondre al correu en què em queixava del tracte del seu personal amb un simple “please, contact us in english or spanish.” No cal que digui com em vaig sentir, de manera que, fastiguejada com estava, vaig respondre: “Hi ha una eina molt útil a internet que es diu Translator. Us animo a provar-la!” I vaig invocar, gràcies a la informació que m’havia proporcionat la Plataforma per la Llengua, l’article 8.3 de la llei 18/2017 de comerç, serveis i fires, i l’article 32 de la llei 1/1998 de política lingüística, per remarcar que, com a consumidora, tenia dret de dirigir-me en català a qualsevol empresa que prestés serveis a Catalunya. Després d’uns quants intercanvis de missatges, em van respondre que havien de revisar el cas. No n’he rebut cap veredicte, ara per ara.

Mentrestant, he tingut una correspondència atrafegada amb Booking, que eren els responsables directes de reemborsar-me els diners. Però s’hi han negat: després de moltes trucades (en anglès, of course, perquè per trobar algú que t’atengui en català t’hi pots florir), de molts correus (en múltiples idiomes, ells com a mínim em deixaven escriure en català i es disculpaven per no retornar-me el correu en aquest idioma), i de revisar el cas fins a dues vegades, o això diuen ells, han conclòs que no tenim dret que ens retornin els diners. El motiu? Que és error nostre no haver-los avisat a l’instant de la incidència que vam tenir amb el dependent de Thrifty. Que ell ens va dir que ho anul·laria i no ho va fer? Mala sort. I, per mostrar que comprenen que hem patit una injustícia, ens han retornat la part proporcional de l’assegurança de cotxe. Oh, gràcies, quanta benevolència! Però, no volent retornar l’import complet de la reserva del cotxe que no vam conduir, Booking també ens diu: la culpa és vostra, per no haver-nos avisat a l’instant, per haver-vos refiat que el treballador anul·laria el lloguer, per haver parlat en català. Sí, ens sap greu, però no hauríeu d’haver parlat en català, que ja sabeu que hi ha gent que s’enfada i, ai ves quina pena, us en va tocar un que era més malcarat que uns altres. I nosaltres, no sé de què us sorpreneu, no pensem moure un dit perquè els vostres drets siguin respectats. Als nostres estatuts els importa un rave, el vostre conflicte lingüístic, la vostra humiliació lingüística. Penseu-vos-ho més bé la pròxima vegada abans de fer cap bajanada com ara parlar en català. “Our apologies. We are sorry. Wish you a lovely day.”

Que fàcil que és la vida si tens el poder de parlar la llengua dominant, o si t’hi adaptes, o si calles. Sort que molts catalans hem après que ja no podem callar més. Sort que finalment m’he decidit d’escriure aquesta història. Que importarà poc o gens, que servirà perquè em retornin un total de 0 euros al compte del banc, però com a mínim és un retrat (més) del que malauradament vivim massa sovint a casa nostra. I em consola pensar que ara hi haurà una petita porció de gent que es negarà a llogar un cotxe amb Thrifty. Tota pedra fa paret, diuen. Mentrestant, us demano un petit favor: si algun dia, per aquelles circumstàncies de la vida, aneu a petar a l’oficina de Thrifty de l’aeroport de Barcelona, i us atén un noi d’uns trenta-pocs anys amb posat fatxenda, pregunteu-li quants idiomes sap. Espero que reconegui que en sap set, d’idiomes: mentre discutíem quan ens havia negat el servei de cotxe, un català perfecte va emergir de les seves cordes vocals. Qui ho diria, que era tan humil que sabia set idiomes i tan sols va voler vantar-se de sis!