No sóc pas l’únic. Som uns quants que no volem deixar-nos emportar per les trinxeres privades. Que una cosa és ser cristià, per exemple, però dol que els cristians no siguin els primers de denunciar les intrigues del Vaticà i els capellans pedòfils. Que una altra cosa és ser independentista, però fa mal veure les lleialtats inamovibles a les estratègies d’ERC o dels postconvergents mentre els uns permeten la investidura de Pedro Sánchez i els altres pacten a la Diputació de Barcelona amb els del PSOE. I, mentrestant, governen Catalunya com sempre ho fan tots, reclamant el vot als ciutadans i allunyant-se’n tant com poden un pic els han obtingut. Ja s’ho faran! No, no sóc pas l’únic; som uns quants que no congeniem amb allò de ‘primer aconseguim la independència i després ja veurem quin país construïm’. N’hi ha que pensem que primer cal debatre, pensar com fer un país nou i no deixar-se endur per fidelitats que, gairebé sempre, defrauden.

És una cosa semblant a això que m’ha passat quan alguns col·legues del món de la cultura m’han demanat el suport a la iniciativa ‘Actua Cultura’, que reclama que el govern de la Generalitat doti la conselleria amb el 2% del seu pressupost global. Hi estic d’acord. És una vergonya que, des que Ferran Mascarell va accedir a la conselleria amb Artur Mas, el 2010, el pressupost de cultura de la Generalitat hagi anat disminuint fins a proporcions insultants (actualment és del 0,67%). Hi estic tan d’acord que jo mateix he denunciat manta vegada que Mascarell, Santi Vila, Laura Borràs i, ara, Mariàngela Vilallonga hagin permès aquest descens durant els mandats respectius. L’acceptació de les successives rebaixes ha demostrat que les lleialtats de tots es trobaven abans en les tàctiques d’uns partits polítics que no en la matèria amb què s’havien compromès a treballar. Des dels temps de Jordi Pujol que la cultura no ha estat mai una prioritat per als convergents i postconvergents, ha estat foc d’encenalls, una paraula per a pronunciar amb grandiloqüència, però sense convertir-la en un objectiu estratègic (i, per tant, pressupostari) dels seus governs. I així és com els consellers de Cultura vinculats al partit han ocupat el càrrec, sí, però l’han buidat de contingut i han permès aquest continu retrocés econòmic i ideològic amb l’aquiescència d’Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que sobre cultura no diu res, ni amb grandiloqüència ni sense.

Per tant, tots hauríem d’estar d’acord que el govern de la Generalitat ha de tenir el pressupost d’un país normal en matèria cultural (a França és d’un 2,5%, aproximadament; als països nòrdics sol ser més elevat i tot). I, tanmateix, tinc la sensació que els col·legues d’Actua Cultura fan trampa. Perquè la seva reclamació no va acompanyada de cap mena d’objectiu ni a curt ni a mitjà termini. No tenen cap alternativa a la inoperància destructiva de la conselleria. Simplement, demanen més diners; més diners i regular les polítiques culturals perquè s’activin el consum cultural i la creació de públics, diuen. Ja hi som! No parlen de cultura crítica, no volen afavorir tot el teixit creatiu, especialment el més desvalgut; parlen de consum, de públics, és a dir, d’indústries culturals.

Això em porta a parlar de l’efecte Mateu. És un terme que va emprar per primera vegada el sociòleg Robert K. Merton, que, basant-se en uns versicles de l’evangeli de Mateu (‘Perquè al qui té, se li donarà més i tindrà en abundància; però al qui no té, fins i tot el que té li serà pres’), assenyala que en la societat contemporània és molt difícil de competir amb els privilegis de què gaudeixen certs personatges. Els rics es fan més rics i els pobres més pobres; el context ajuda a fer que les situacions es perpetuïn malgrat les injustícies que això pugui originar. 

En el terreny cultural, això també és així. El reconeixement professional que reben escriptors, artistes, periodistes o científics que ja són prestigiosos tendeix a créixer  enfront dels qui s’han de guanyar aquest reconeixement, des de baix, per la força de la seva feina. L’efecte Mateu en el món de l’art és implacable, perquè hi ha moltes lleialtats interessades, molt de seguici irracional. És així com les indústries culturals aconsegueixen que escriptors, cineastes o músics que han accedit a la fama en un moment determinat de les seves trajectòries, continuïn allà dalt encara que les seves obres siguin objectivament repetitives i cansoses.

La gent d’Actua Cultura demana més diners per a la cultura, però no aclareix per a quina finalitat els vol. No han fet cap manifest perquè en realitat no estan tots d’acord amb la destinació d’aquest suposat augment pressupostari; cadascú el vol per a la seva causa. Fan com aquells que, com he esmentat abans, volen la independència i els se’ls en fum com s’aconsegueixi. Ells volen diners: galeristes, editors, gent del món del cinema i de les arts escèniques. No s’han preocupat ni de posar-hi un pèl de retòrica o de mentida: dir que el primer objectiu serà ajudar els qui pugen, els qui necessiten un context per a fer conèixer el seu treball. No, ells s’adeqüen a l’efecte Mateu: els qui ja tenen, que tinguin més; els qui es mouen en la misèria, no els vindrà d’aquí una mica més de misèria. És per això que ni s’han atrevit a criticar amb duresa les polítiques culturals de la Generalitat, com fan en privat. Només demanen diners amb la boca petita perquè els qui manen no se’ls enfadin.

Entre els signants i adherits d’aquesta iniciativa, hi tinc alguns amics; ells saben que jo no puc afegir-me a la impostura. Encara més: sol·licito que, per honestedat amb la societat de la qual ha de sortir aquest augment pressupostari, es reuneixin i mirin de construir un pla d’acció que no es quedi només amb això dels diners, el consum i el públic. Que facin l’esforç d’explicar-nos com pensen que hauria de ser la cultura catalana, vist que els polítics que ho haurien de fer hi han desistit per les exigències partidistes. Que ens expliquin en què es pensen gastar aquests milions d’euros que exigeixen de més a l’administració. I que justifiquin, si poden, com podem creure’ns que parlen en nom de tot el sector cultural després dels fastos indignes que l’altre dia vam veure a la gala dels premis Gaudí. Si la cultura ha de servir per a perpetrar farses com aquella, no calen més diners públics. Val més que tanquem portes i ens dediquem tots plegats al noble ofici de pagès.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb