31.08.2026 - 21:40
La consellera Esther Niubó va comparèixer ahir, dilluns, per intentar de tancar el cas PISA. Va explicar amb una precisió gairebé notarial com havia fallat el seu departament i, seguidament, va concloure que ella no hi tenia res a veure. Impressionant.
Els fets, tal com els va exposar, són molts greus i no els amaga. L’11 de març de 2025 el Consell Superior d’Avaluació trasllada als centres uns criteris d’exclusió d’alumnes que són incomplets, sense el límit del 5% que fixa l’OCDE perquè la mostra siga vàlida. El 9 d’abril, amb les proves ja començades, l’Institut d’Avaluació Educativa espanyol avisa que Catalunya n’exclou massa. I torna a avisar. Set vegades –set!–, segons que reconeix ara la consellera. No consta enlloc que ningú traslladàs aquests avisos als centres que encara no havien fet les proves, quan encara hi hauria hagut temps d’esmenar-ho. Al juny, cinc centres de cinquanta-un compleixen la taxa. I Catalunya desapareix de la comparació internacional. Una promoció sencera d’alumnes s’ha quedat sense una radiografia del sistema que els educa; i el país, sense l’única eina homologable que tenia per a discutir amb dades sobre l’escola.
Es podien haver corregit aquests errors? “Sens dubte”, admeté ahir la consellera. I afegí immediatament la frase que ho explica tot: a ella no li va arribar mai –“a la taula”– cap informació problemàtica, cap símptoma que el seu departament ho feia tot tan malament.
La frase –aquesta frase concreta– és el moll de l’os de la vergonyosa i penosa, de la lamentable situació que vivim. Perquè el que hi ha darrere no és una excusa improvisada per a eixir del pas, sinó tota una doctrina. Una doctrina que fa anys que els socialistes espanyols practiquen amb una disciplina digna de millor causa i que consisteix a confondre deliberadament dues coses que la tradició parlamentària i democràtica europea va separar fa, pel cap baix, un segle i mig: la culpa i la responsabilitat. Que no són la mateixa cosa.
La culpa sempre és personal i s’ha d’acreditar. Per això hi ha tota aquesta faramalla dels expedients disciplinaris, els procediments contradictoris i, si escau i toca, els tribunals, les presons i allò que calga.
En canvi, la responsabilitat política és una altra cosa, que no depèn d’haver fet res en concret, personalment, sinó, precisament, d’ocupar un lloc –de ser qui ocupa aquell lloc concret que hauria d’haver pogut impedir el desastre.
En política, la majoria de vegades, un conseller no ha de respondre perquè haja comès ell personalment l’error. Un conseller –un ministre, un batlle, un president, el polític que siga– respon perquè el departament que dirigeix ha comès l’error i, en conseqüència, algú ha de posar la cara davant els ciutadans i respondre que l’administració els ha fallat.
I per aquesta raó –justament perquè la responsabilitat política no és una pena– no pot ser substituïda per un càstig a subordinats com proven de fer ara la consellera Niubó i el president Illa. Això no és decent.
Ho va explicar amb una claredat total Lord Carrington, quan va plegar de ministre d’Afers Estrangers britànic, tres dies després de la invasió argentina de les Malvines, l’any 1982. Ell no havia fet res concret mal fet, Thatcher li va demanar –li va suplicar, fins i tot públicament– que no plegàs. Però ell va dimitir igualment, i en les seues interessants memòries, Reflecting on things past, n’explica el motiu: la nació –diu– sent que hi ha hagut una gran desgràcia i algú n’ha de ser responsable, de manera que “la persona que ha de purgar-ho és el ministre encarregat”. És a dir, ell.
Per si algú volgués argumentar que Lord Carrington era un perfecte aristòcrata tory –per tant, una espècie d’un altre món, ja passat–, permeteu-me que us pose un parell d’exemples més, més pròxims també.
L’any 2017 van caure dos membres del govern socialdemòcrata suec per una filtració en massa de dades de l’agència de transports. El detall és exquisit: Anna Johansson, la ministra d’Infrastructures, es va defensar dient que el seu secretari d’estat ho sabia i li ho havia amagat. La mateixa defensa de Niubó, literalment. Però a Suècia a la ministra no li va servir de res l’argúcia, perquè l’oposició li va respondre allò que ací sembla que ningú no gosa dir en veu alta: que la seua faena era precisament saber-ho i que era per això –perquè no ho sabia– que havia de dimitir. Cosa que va acabar fent.
Més tard, el 2021, va ser el govern liberal neerlandès en ple que va plegar pel mal infligit a trenta-cinc mil famílies que van ser injustament acusades d’haver estafat el sistema assistencial del país. Mark Rutte va assumir-ne la responsabilitat i, davant tots els periodistes, va pronunciar la frase que Niubó hauria hagut de dir: si tot el sistema ha fallat, la responsabilitat no la pot assumir ningú més que el govern en ple.
Però ací ja veieu com van les coses, amb aquest govern que tenim. No dimiteix mai ningú i, si de cas, que ho paguen els de baix. El president Illa ja havia marcat el camí al juliol, al Vietnam, defensant la consellera: no es tractava –va dir aleshores– de carregar el mort a ningú. I quin cinisme que tenen: sis setmanes després han penjat el mort a dos funcionaris i un alt càrrec sense nom. A uns funcionaris que no compareixeran davant cap periodista, que no podran replicar ni defensar-se, que no tenen a l’abast cap dels mecanismes de reacció que, en canvi, sí que té una consellera. Es veu que penjar el mort és lleig tan sols si toca a algú amb carnet del partit…
Per tot plegat, avui és simplement imprescindible, en nom de la decència democràtica, exigir sense contemplacions ni mitges tintes de cap mena la dimissió de la consellera Niubó. No pas per culpa, perquè haja comès ella l’error –que tot indica que no el va cometre–, sinó exactament per responsabilitat, perquè no hi ha justificació possible del fet que el departament que ella havia de controlar fallàs durant mesos, menystingués set advertiments consecutius i inutilitzàs una avaluació internacional sense que cap senyal de perill, ni un, arribàs al seu coneixement.
