llengua

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Això que ara comença és un dietari. La vida quotidiana d’un filòleg. D’un filòleg tarat. [En realitat tots ho estem. La psicologia moderna té descrites les tares de la gent que ens dediquem professionalment a la llengua, i ja et ben asseguro que no les voldries. És clar que segurament jo tampoc voldria les teves, perquè de tares en tenim tots. Una de les més destacades, i sorprenents, de filòlegs i lingüistes és que segurament callem més que la mitjana de la gent. Que fem anar la llengua, si més no en veu alta, força menys que ma tieta, o que la teva. Però en realitat no té res d’estrany: segurament és per això que ens interessa com a objecte d’estudi (la llengua, no la teva tieta). Li tenim massa respecte per anar-la (mal)gastant de qualsevol manera, per fer-li dir coses que probablement ella no voldria dir. O potser li tenim massa respecte a seques. Si més no, això diu la meva terapeuta.]

L’objectiu del dietari és servir d’enquesta. De road-enquesta, concretament, un gènere que m’encanta. Una acumulació de fets minúsculs i observables a simple vista (que curiós: en lingüística passa a l’inrevés que en biologia: com més grossos són els fenòmens més costen de veure, i a l’inrevés); o si més no observables per a qui està avesat a mirar-los (com aquells que saben entreveure els rovellons sota l’herbei solsoní. Això sí que els ho canviaria de bon grat, veus?). La idea és que, acumulant-se, acabin tenint el valor d’una maxi-enquesta d’aquestes que diu que donen les dades reals; jo n’he observat moltíssims, d’aquests microfets quotidians, perquè no puc deixar de fer-ho; tants, que segurament ja sumen més que els qui han respost a les quatre EULP, o sigui que alguna cosa deuen voler dir. A mi me’n diuen, si més no. I em permeten tenir una visió més general del problema, és a dir, de la vida.

O potser en realitat aquest dietari només és per parlar de la meva, de vida. Cosa que la meva terapeuta m’aconsella sempre, perquè diu que els del meu eneatipus tendim a aïllar-nos, i això no és bo (es veu que nou de cada deu psicòlegs hi estan d’acord). Ara que vés i segueix-los la veta, també, als psicòlegs.

• Començaré amb una constatació, com si fos en Pla encetant el Quadern gris. Així ja marcaré una mica el to i la voluntat d’estil de la cosa. Engego, doncs: un dels mots o locucions imprescindibles dels quals ja hem començat a prescindir és fer servir: ara tothom utilitza a tort i a dret. Ja no fan servir fer servir sinó que utilitzen utilitzar. Fer servir (o emprar, que en algunes parles no és pas cultisme) està seguint el camí obert per tastar. Semblava tan útil, tan necessari, i mira.

• L’altre dia vaig llegir aquest anunci al web d’una fonda de poble (sí, fa gràcia però encara en queden): ‘Oferim descomptes al personal sanitari. Gratuït per a una persona sanitària i el 10% a l’acompanyant.’ De totes les persones estranyes que proliferen últimament (les persones treballadores, per exemple), és la que m’ha fet més gràcia. Una persona sanitària. Quants acudits que ara no farem sobre els sanitaris entesos com a lavabos o sobre les… Sí, d’acord, no els farem.

• L’any passat vaig trempar molt amb una sèrie d’IB3 que anava de mil·lennistes; potser per això em va agradar, per aquella superioritat amb què els de la generació Tirabuixó* ens mirem la pobra canalla que els toca bregar amb aquesta tifa de món que s’han trobat. Bé, que els han/hem deixat, segons en Josep Sala i Cullell. En fi, que hi vaig xalar molt. I això que tenia el títol més lleig del món: Mai neva a ciutat (en vaig parlar aquí). Doncs no: el títol més lleig del món l’ha posat a la seva successora: Treufoc. No sé com és, no la miro i per tant no en puc dir res. Però és que no podria. Realment a ningú li ha grinyolat prou aquest compost contrafet, aquest atemptat contra la prosòdia, per pensar que valia la pena esforçar-se una mica a trobar-ne un altre?

• Enyoro molt l’ús figurat del verb tirar-se. El sexual, concretament (‘S’ha tirat aquella dona’, diu l’exemple del GDLC. Jo d’ells l’aniria canviant, per si de cas). Aquesta follamenta permanent i omnipresent em fa posar de mala lluna perquè em recorda el silur de l’Ebre, el peixarrot que ha liquidat totes les varietats i tota la varietat autòctones. A mi m’agradava especialment el ponentí catxar, no em demanis per què. No ho sé, és com si follar fos més una bandera, una manera d’omplir-se la boca, més que no pas una acció. Follant follant hem deixat de sucar, seria l’eslògan.

• Per no acabar amb mal de gust de boca, us deixaré una d’aquelles perles que s’amaguen als diccionaris (i que els buscadors de pinetells solsonins no lluquen), que aquesta setmana he recuperat gràcies a na Juana Dolores i els seus busca-raons. Us presento… tatxan… els andamis! Amb el temps els he acabat agafant tant d’afecte que he esquitllat el mot a les últimes set o vuit novel·les que he traduït. Amb el vist-i-plau dels correctors respectius, que com que també són del gremi i compartim tares, doncs m’ho han deixat passar.

[*La Generació Tirabuixó som els nascuts la dècada dels seixanta, que fa anys que intentem arrencar el tap de la generació anterior, voltant molt però amb poc èxit.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.