En aquest judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol hi haurà uns quants moments que no és exagerat de dir que passaran a la història. En serà un la declaració de Jordi Cuixart. I un altre la del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. La transcendència del seu testimoni, al qual s’ha prestat tot i no estar-hi obligat, i el caràcter revelador d’algunes de les seves declaracions han mantingut durant hores tots els magistrats, advocats, fiscals, acusats, públic i premsa en una atenció (i tensió) permanent. La seva declaració és important tant pel que significarà en aquest judici, per als dotze acusats, com en el seu judici, que serà a l’Audiència espanyola una volta ja hi hagi la sentència d’aquest. I la manera com s’ha defensat, com ha defensat el cos dels Mossos d’Esquadra i com l’ha desvinculat del projecte polític independentista del seu govern, amb un pla de detenció de Puigdemont i dels consellers inclòs, pot ser pràcticament definitiu per a desactivar la rebel·lió. Però la intervenció de sorpresa de Manuel Marchena al final de la sessió obre interrogants.

Les sis hores de declaració de Trapero s’han concentrat en una última declaració, en una resposta que ha fet a una pregunta de Manuel Marchena. El magistrat, fent ús de la prerrogativa de formular una pregunta al testimoni per aclarir alguna qüestió, ha demanat al major que detallés per què havia demanat dues vegades, el 26 i el 28 de setembre, sengles reunions amb els principals responsables polítics del govern, començant pel president. El silenci al tribunal per escoltar Trapero era molt dens, perquè tothom era conscient que si la pregunta la formulava Marchena mateix la resposta seria transcendental.

‘No acompanyàvem el projecte independentista’

I Trapero ha respost que en la reunió del dia 26 van demanar a Puigdemont i Forn que complissin la legalitat, arran de les instruccions de la fiscalia que rebien i que els instaven a impedir el referèndum. Però veient que les declaracions del govern mantenien la posició de tirar endavant l’1-O, ell i els comissaris Ferran López i Joan Carles Molinero els van expressar aquesta preocupació. I no en van sortir pas satisfets, d’aquella reunió. Per això va proposar-los una altra reunió, amb Forn, a la qual assistissin també Puigdemont, Junqueras i Forcadell, a més dels comissaris Manuel Castellví i Emili Quevedo. La reunió va ser el dia 28, quan ja disposaven de l’ordre de la jutgessa Mercedes de Armas. Fou al Palau de la Generalitat. Hi eren tots, tret de Forcadell, que no hi va assistir. ‘Hi anàvem com a cúpula del cos de Mossos i els vam traslladar que dos milions de persones i 15.000 policies actuant ocasionaria conflictes greus d’ordre públic i de seguretat ciutadana’, ha relatat Trapero. ‘Els vam instar a complir la legalitat i els vam dir que no s’equivoquessin amb nosaltres. Els vam dir que no acompanyàvem el projecte independentista, que no estàvem tranquils amb les declaracions que feien, que havien de ser conscients que teníem una notificació personal del TC, que corríem riscs personals.’

L’impacte d’aquestes paraules ha ressonat per tot el Tribunal Suprem. La dimensió política, fins i tot social, que tenia aquesta declaració, el fet que el major digués amb aquesta contundència que la cúpula dels Mossos no estava arrenglerada amb la independència i que explicava als responsables del govern que complirien la legalitat i la constitució espanyola, ho ha impregnat tot. Crits a la sala de premsa. Aplaudiments i tot d’una part de la premsa espanyola. Mans al cap i estupefacció. Però què vol dir això judicialment? Per què a Marchena li interessava tant d’aclarir aquest punt de la declaració de Trapero? El fiscal Javier Zaragoza havia provat de preguntar-li-ho, però no podia, perquè curiosament la fiscalia no havia demanat Trapero de testimoni, i només Vox ho havia fet per part de les acusacions. I als advocats ultres no se’ls havia acudit de fer aquesta pregunta. O sigui que Javier Zaragoza no podia dir-ne res.

L’advocat Xavier Melero sí que ho ha fet, en el seu torn. ‘Jo sí que puc preguntar sobre aquesta reunió.’ Efectivament, perquè ell havia demanat Trapero de testimoni. I ha fet anar bé aquella reunió del dia 28 de setembre per a l’interès de Forn, i de la resta d’acusats de rebel·lió. Quan Melero fa aquell posat de rumiar fregant-se el cap amb la mà i mig aclucant els ulls mentre engega la pregunta, ja pots comptar que trenarà un qüestionari perfectament calculat per a portar els fets sobre els quals pregunta cap al terreny que més li interessa. I tal dit tal fet. Ha recuperat una idea que Trapero havia exposat al matí, la de la ‘irresponsabilitat’, en paraules del major, de les declaracions del conseller Forn. Ha fet dir a Trapero que van fer un advertiment a Puigdemont, Junqueras i Forn sobre el malestar de la cúpula dels Mossos. Però tot just després ho ha capgirat, i ha posat l’accent en el fet que, malgrat aquell malestar, cap membre del govern que hi havia en aquella reunió no va donar cap directiva als comissaris perquè contravinguessin el compromís de compliment de la legalitat que els havien exposat. Ni cap recriminació.

I quan semblava que tot quedava en això, després d’haver repassat els fets del 20-S a la conselleria d’Economia amb els advocats Jordi Pina i Marina Roig, Marchena ha jugat la seva carta. Volia saber més coses d’aquella reunió del dia 28; volia aclarir ben bé quina havia estat la posició que la direcció dels Mossos va traslladar als dirigents del govern. Trapero ho ha fet amb detall. Quedava clar: el cos de Mossos no estava al servei del govern per a declarar la independència, i un dels arguments principals de l’acusació, des del començament de la instrucció, fa gairebé un any i mig, segons el qual els acusats disposaven d’un cos armat de 17.000 homes al seu servei per a trencar la unitat d’Espanya per la força, s’ha esvaït. Del tot. Els comissaris Castellví i Quevedo ja ho van apuntar dilluns. Trapero ho ha reblat avui, acompanyant-ho de l’impacte polític i el sotrac que significa sentir el major dels Mossos declarar després de tant de temps de silenci que no feien pas costat a l’independentisme i que tenien un pla per a detenir Puigdemont i els consellers si els ho ordenava la fiscalia o un jutge quan es declarés la independència.

És una declaració molt potent de descàrrec d’ell, i també dels acusats del delicte de rebel·lió que se l’han escoltat amb moltíssima atenció durant les sis hores llargues d’interrogatori. Sense Mossos, no hi ha rebel·lió. I la rebel·lió sembla que s’esvaeix. Per això segurament a la fiscalia no li interessava de cridar a declarar Trapero, perquè sabia que podria declarar això amb contundència.

La gran trampa contra els Mossos

Trapero ha anat més enllà dels comissaris Castellví i Quevedo en una altra cosa: en la defensa tancada i fins i tot apassionada que ha fet de l’actuació dels agents del cos durant la tardor del 2017. Especialment durant els preparatius de l’1-O i la jornada del referèndum. Trapero ha estat assegut tot el dia al seient dels testimonis del Tribunal Suprem. Ha volgut declarar malgrat que serà jutjat per rebel·lió a l’Audiència espanyola d’ací a pocs mesos. Allà seurà al banc dels acusats. Demanen onze anys de presó per a ell. Fa dues setmanes va seure a la mateixa cadira de testimoni el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos. Va abocar una gran quantitat de porqueria contra Trapero, malgrat que el major no és part en aquesta causa. Aquell dia ell esbossava un somriure lleu, maliciós, gairebé imperceptible, perquè sabia que era al costat de l’acusació, al costat de l’estat. Del poder. I d’ací a pocs mesos es mirarà assegut el sofà el judici a Trapero. Aquesta contraposició explica quin és el sentit d’aquest judici. La declaració de Trapero també ha ajudat a fer visible una fase cabdal d’aquesta gran causa, la de la gestació del relat de la rebel·lió. Ha ajudat a destapar una mica més la gran trampa que va parar l’estat aquell setembre i octubre.

Perquè Trapero ha explicat fil per randa com la direcció dels Mossos va anar donant resposta a totes les instruccions de la fiscalia que d’ençà de mitjan mes de setembre els van anar arribant per a impedir el referèndum. Una per una. Fins que es va trobar un dia en una reunió amb el fiscal i amb els comandaments de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil en què hi havia Diego Pérez de los Cobos. Ningú no li n’havia dit res, no el n’havien avisat, i li van imposar aquest coronel de la Guàrdia Civil com a coordinador de tots els cossos policíacs. També dels Mossos. No ho va encaixar bé. Era ofensiu. Reconeix que es va excedir en la manera com va expressar la seva irritació. Però va voler ser honest i va delegar en el comissari Ferran López la representació del cos en les reunions de coordinació que hi hauria.

Més tard es va encarregar als Mossos un pla d’actuació. En una reunió, amb policia espanyola i Guàrdia Civil, que també havien de presentar els seus plans, la fiscalia i Pérez de los Cobos van recriminar als Mossos que haguessin fet un plantejament com si l’1-O es tractés d’unes eleccions normals. La Guàrdia Civil només havia presentat un esborrany amb un repartiment vague d’efectius pel Principat i la policia espanyola no havia presentat ni tan sols cap pla. Però els clatellots van anar a parar als Mossos. Es van avenir a modificar-lo, però cada vegada hi havia instruccions noves de la fiscalia que canviaven el panorama. En una d’aquestes instruccions, es demanava un dispositiu que permetés de precintar tots els col·legis i un cordó de seguretat de cent metres. Haurien calgut quaranta mil agents. Impossible. Fins que va arribar l’ordre de la magistrada Mercedes de Armas el 27 de setembre. I la reunió a què va convocar els comandaments policíacs.

Trapero ha explicat que arran d’aquesta ordre, i en les reunions de coordinació dels cossos policíacs de després, es va ‘pactar un dispositiu conjunt’, és a dir, que els Mossos tenien un paper, que era el de desplegar parelles d’agents pels col·legis electorals, i que la força d’ordre públic l’assumia pràcticament tota la policia espanyola i la Guàrdia Civil, perquè tenien desplegats sis mil agents al Principat. Això contradiu l’argument de les acusacions i dels comandaments policíacs espanyols segons els quals van haver d’activar ‘el pla B’ ben d’hora al matí quan van veure, van entendre, que els Mossos no eren eficaços en el tancament dels col·legis; perquè, segons que deien, la responsabilitat de tancar-los era inicialment i principalment dels Mossos.

I el primer d’octubre, ben d’hora, els Mossos van anar als col·legis a mirar de tancar-los, però es van trobar una enorme quantitat de gent que feia impossible d’aturar el referèndum. Van poder tancar alguns col·legis, més d’un centenar, i més de dos-cents cinquanta no es van arribar a obrir. Però mentre passava això, els guàrdies civils i els antiavalots de la policia espanyola irrompien als col·legis amb brutalitat atacant la gent que hi havia, amb violència. El pla B era el pla A ja de bon començament. Un disseny d’una estratègia no tan solament per a marginar els Mossos en el dispositiu per a impedir el referèndum, sinó per a enganyar-los, per a parar-los una trampa i fer-los còmplices d’una rebel·lió, en un pla d’acció que incloïa un desplegament de la violència que suscités més violència. I que justifiqués les acusacions que pesen ara sobre els dotze acusats del Tribunal Suprem, sobre Trapero i sobre més membres de la cúpula dels Mossos.

Però la violència que cercaven no hi va ser. Pérez de los Cobos fins i tot va retreure a Trapero que digués que ‘calia ser curosos amb l’ús de la força, que no podia ser una excusa per impedir l’actuació. Això em va semblar ofensiu’, ha dit Trapero. Ha estat una altra part reveladora de la seva declaració, que marcarà un punt d’inflexió important en l’evolució d’aquest judici polític que ja fa més d’un mes que dura.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb