Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena

  • «Per si hi havia cap dubte, aquest judici té la unitat d'Espanya com a eix gravitatori, i no pas els drets fonamentals»

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
04.06.2019 - 20:34
Actualització: 04.06.2019 - 21:13

Un caprici del calendari ha fet coincidir avui dos fets molt significatius al Tribunal Suprem espanyol. Mentre a l’ostentosa sala de plens on es fa el judici contra el procés els fiscals qualificaven l’1-O de cop d’estat, la sala quarta del tribunal decidia que calia aturar l’exhumació de Franco, i al text en què ho argumentava es referia al dictador com a cap de l’estat d’Espanya des del primer d’octubre del 1936. És a dir, d’ençà de la data en què es va autoproclamar cap d’estat amb un discurs a Burgos, poc temps després del cop d’estat. Són sales diferents, però la institució és la mateixa, el Tribunal Suprem, l’òrgan judicial que haurà de decidir si condemna els dirigents polítics i socials independentistes tancats a la presó de fa més d’un any i mig. I la sala que haurà de decidir-ho, presidida per Manuel Marchena, ha escoltat avui en una llarga sessió els arguments de les acusacions.

Es respirava des de primera hora del matí un aire de dia transcendental. La sala era plena de gom a gom i hi havia molts més periodistes que no en les sessions d’aquestes darreres setmanes. Els fiscals n’eren conscients, d’aquesta transcendència, i han travat un discurs potent, molt agressiu, farcit de tergiversacions, que tenia tanta importància en el fons com en la forma. La vena inflada del coll de Jaime Moreno era visible del fons de la sala estant, quan argüia amb un to irascible i sense més aire als pulmons que Catalunya era un polvorí i que hi va haver un clima insurreccional. Però Javier Zaragoza és el fiscal que més s’hi ha lluït, perquè és el més locuaç i amb més experiència, adreçant-se permanentment als membres del tribunal, mantenint sempre un to alliçonador, alçant-lo quan es referia als acusats, com si els renyés, vorejant el crit. Un to volgudament humiliant per als qui eren els membres del govern de la Generalitat.

Però hi ha un d’aquests membres del govern que no s’asseu pas als bancs dels acusats del Suprem. És Carles Puigdemont, i n’era el president. Zaragoza s’hi ha referit manta vegada com a ‘processat rebel’, per no esmentar-ne ni tan sols el nom. És la carta principal que manca a l’acusació, i que ho ensorra tot. Per això els fiscals han hagut de dir avui que ‘el motor de la rebel·lió era el processat Junqueras’. Puigdemont, el gran absent, i la presència del qual ha sobrevolat els quatre mesos de judici. La seva absència fa present el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, que va dir que el president no podia ser extradit a Espanya ni jutjat per rebel·lió ni sedició, perquè la tardor del 2017 no hi va haver la violència que requereixen aquests delictes.

Pitjor que el 23-F

Alemanya va dir allò, i avui els fiscals espanyols han dit la contrària, i que tant els feia què havien dit aquells jutges, qualificant de cop d’estat l’1-O. Encara més: l’han comparat amb el 23-F –que sí que fou un cop d’estat–, amb el propòsit de demostrar que no cal que hi hagi violència física perquè es pugui parlar de la violència que requereix el tipus delictiu de la rebel·lió, que parla d’un ‘alçament públic i violent’. I hi ha hagut un moment que el fiscal Fidel Cadena ha dit: ‘Aquest alçament ha estat violent. És la clau. Pretendran que la violència no va existir, que no fou instrumental ni proporcional, que no fou l’adequada…. Però en la violència s’hi inclou la intimidació? És clar que sí. A més de la vis física, hi ha d’haver la vis intimidatòria […]. Si la violència de la rebel·lió restés limitada a la violència física, en restarien fora les revoltes que es planifiquen i s’executen de manera incruenta. I n’hi ha hagut moltes en la nostra història militar. I restarien sense sanció tots aquells esdeveniments que fracassessin per raons diverses. Hauria passat per exemple que del 23-F se’n discutiria la tipicitat, perquè l’existència de la violència física restaria limitada a aquelles travetes o aquell sacseig al tinent general Gutiérrez Mellado, en pau descansi.’

És a dir, compara l’1-O amb 23-F. Diu que el 23-F hi va haver intimidació, però no un ús de la violència física; com la intimidació que, segons ell, exercien ‘les masses’ llançades contra la policia espanyola o el fet de disposar d’un cos policíac, els Mossos d’Esquadra, amb disset mil agents al servei del projecte independentista, i tant se val que durant el judici tots els comissaris hagin deixat clar que se’n van desvincular i que fins i tot havien previst un pla per a detenir el president i els consellers. La comparació l’ha deixada servida Fidel Cadena, per més que el 23-F hi hagués un assalt al congrés espanyol, fossin segrestats 350 diputats durant hores, es disparessin trets a l’aire i sortissin els tancs a València.

Però és que aquest procediment judicial de càstig contra l’independentisme permet i avala aquesta comparació tan desproporcionada, i la permet fins al final. Caldrà veure què entenem per final; si aquest final l’hem vist avui, amb l’exposició de la petició de penes, o bé si el final serà la sentència. Perquè aquesta equivalència ja la va fer el jutge instructor, Pablo Llarena, quan en les seves interlocutòries, tot al llarg de la primera meitat del 2018, parlava d’una situació equiparable a ‘una presa d’ostatges amb trets a l’aire’ per a referir-se al 20-S. Què fou, si no, el 23-F?

El llast de Llarena

La instrucció de Llarena és un problema per a Marchena, perquè durant tots els mesos que va durar va cometre violacions flagrants dels drets fonamentals dels acusats, empresonats preventivament i privats de l’exercici del dret de participació política, amb decisions preses d’acord amb calendaris i ritmes polítics… Marchena va voler marcar una distància en relació amb la fase d’instrucció i va deixar clar que el tribunal només tindria en compte allò que es digués i que s’exposés com a prova a la sala mentre durés el judici. Les males llengües diuen que ell, com a totpoderós president de la sala segona del Suprem, fou qui va tutelar aquesta fase d’instrucció tan escandalosa de Llarena. Però aquest judici oral, tan públic, tan seguit, i amb Estrasburg a l’horitzó, és tota una altra cosa.

Per als fiscals és com si aquests quatre mesos amb centenars de testimonis no haguessin existit, i han justificat l’acusació de rebel·lió en bona part amb interlocutòries de Llarena. Tot un envit per a Marchena i companyia, perquè hauran de decidir si avalen la línia argumental que Llarena va construir per a justificar una vegada rere una altra el manteniment de la presó preventiva i el processament per rebel·lió o bé se’n desmarquen a la sentència. Els fiscals Zaragoza, Moreno i Cadena han invocat Llarena fins i tot per a fer responsables els acusats, els membres del govern, del miler de votants ferits pels cops i els abusos de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Això va fer Llarena, i això volen els fiscals que faci Marchena.

La tesi de la fiscalia és que la violència de la rebel·lió no cal que sigui armada ni física, sinó intimidatòria. I per això han fet valer una sentència del 2015 el ponent de la qual fou Manuel Marchena. És la condemna per la manifestació ‘Aturem el Parlament’ del 2011, amb què el president de la sala que jutja els presos polítics va dir que la violència pot ser ambiental. La fiscalia ja ho sabia i va voler recrear una violència ambiental postissa i assajada amb les declaracions de més de dos-cents policies en aquest judici. Tota la intervenció dels fiscals ha estat plena de referències a sentències, resolucions i interlocutòries del Tribunal Suprem, inclosa la sala segona, per a demostrar que tot allò que exposen és raonat i té fonament.

Les armes dels fiscals

Les principals armes dels fiscals són el Tribunal Suprem mateix i Felipe VI, amb el seu discurs del 3-O i amb la intervenció pública que va fer poc després de començar el judici, amb una ingerència insòlita aquesta vegada en el poder judicial. Perquè, per si hi havia cap dubte, aquest judici té la unitat d’Espanya com a eix gravitatori, i no pas els drets fonamentals. Però hi ha més armes jurídiques que han valorat els fiscals, alguna de les quals ha aparegut en el decurs del judici, com ara la reunió del 28 de setembre al Palau de la Generalitat, en què la cúpula dels Mossos va advertir els representants del govern dels riscs de fer el referèndum. També han esgrimit el testimoniatge de Carles Hernández, el cap de la Brimo, tot i que no fou proposat per l’acusació, per les declaracions que va fer sobre l’actitud de Jordi Sànchez durant la concentració del 20-S davant Economia.

Però no tan sols això. La resolució del Tribunal Europeu dels Drets Humans la setmana passada desestimant la demanda presentada per Carme Forcadell i la resta de parlamentaris de la majoria independentista de l’anterior legislatura contra la suspensió per part del TC del ple en què s’havia de fer la declaració d’independència té pes. I pot tenir pes per a Manuel Marchena. Perquè, tal com han indicat els fiscals, aquella resolució –que no té valor de sentència, i això és important–  considera que no es van vulnerar els drets fonamentals que s’esgrimien, el de llibertat d’expressió i llibertat de reunió, perquè la interferència en aquests dos drets era ‘raonable’, perquè la suspensió d’aquell ple ‘era una necessitat en una societat democràtica, per al manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres’. Per als fiscals això és la prova que els drets fonamentals poden ser restringits en uns casos determinats. I així ho podrien veure també els magistrats. En canvi, tot i que han esmentat també la resolució de l’ONU per a l’alliberament immediat dels presos polítics, l’han llançada a les escombraries, convidant Marchena a fer com ells.

Sedició o rebel·lió?

Però les primeres que no han vist clars tots els arguments per a demostrar la violència han estat les advocades de l’estat, que per a defensar la seva acusació de sedició han hagut de negar la rebel·lió, perquè són delictes que s’exclouen. Per això Rosa María Seoane ha exposat que, si bé hi va haver una voluntat planificada d’alçar-se de manera tumultuària per a impedir el compliment de la llei i l’execució de resolucions judicials, en canvi la força que hi va haver, segons ella, als col·legis l’1-O o a Economia el 20-S no és equivalent a la violència que requereix la rebel·lió. Segons Seoane, els testimonis i experts que han passat pel judici no han acreditat aquesta violència, ni per la intensitat que hauria de tenir ni perquè fos un ‘element nuclear i estructural per a assolir els objectius’.

L’aportació de l’advocada de l’estat és important, perquè la mar de fons que hi ha al Suprem d’ençà de fa setmanes és que el principal dubte que té el tribunal és si es decanta per una condemna per sedició o per rebel·lió o conspiració per a la rebel·lió (d’absolució, no en parla ningú). Serà la setmana vinent que les defenses tindran ocasió d’exposar els seus arguments. Marchena i els altres magistrats els hauran d’escoltar amb molt detall, perquè els arguments jurídics de les defenses per l’absolució, perquè no hi hagi cap mena de condemna, són de molt pes. El fonament jurídic de les acusacions és minso; el de les defenses és sòlid. Però som al Tribunal Suprem, la màxima institució judicial que diu de Franco que fou cap de l’estat d’ençà del primer d’octubre del 1936.

MÉS INFORMACIÓ

Ara que el judici arriba a la fase final, torna al primer pla la necessitat de donar resposta a la sentència, una vegada sigui publicada, previsiblement la tardor vinent. Òmnium i l’ANC han exigit a Torra ‘unitat estratègica’ per a donar aquesta resposta. Vegeu-ne més informació.

Javier Zaragoza no pot dir el nom de Carles Puigdemont. Per això s’hi refereix com el ‘processat rebel’, volent dir que és en situació de rebel·lia, o ‘fugit de la justícia’. El cas és que Puigdemont es pot moure amb llibertat pertot arreu tret de l’estat espanyol, i avui mateix ha pogut entrar finalment al Parlament Europeu, d’on és eurodiputat electe. Malgrat els entrebancs de Tajani. Vegeu-ne més informació.

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?

Falten tan sols dues sessions de judici, abans no quedi vist per a sentència. Seran dimarts i dimecres vinents, amb l’exposició dels informes de les defenses i el torn de darrera paraula dels acusats. Cada advocat tindrà una hora, si defensa un acusat; dues, si en defensa dos; i tres, si en defensa tres. I finalment els acusats podran fer una última intervenció de quinze minuts cadascun.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any