sentencia contra el procés

La sentència contra el procés del Tribunal Suprem espanyol és a punt de fer-se pública, però els nou presos polítics ja fa molt temps que han estat condemnats. Aquesta sentència, que previsiblement serà notificada demà, dilluns, 14 d’octubre de 2019, marcarà el punt culminant d’un procediment penal ple d’irregularitats i de denúncies de vulneracions de drets dels acusats que va arrencar el 30 d’octubre de 2017 amb aquelles querelles del difunt fiscal José Manuel Maza que duien el nom de ‘Más dura será la caída’. Un nom que volia fer la cosa, i que d’ací a poques hores acabarà prenent forma. En aquest article detallem alguns dels punts més importants a tenir en compte per a llegir la sentència; allò que cal tenir present un cop s’hagin fet públiques les condemnes (perquè mai ningú des de cap mitjà ni des de cap àmbit institucional no ha considerat que poguessin ser absolts), les quals ja han estat més o menys anticipades amb les pertinents filtracions a la premsa.

Quan passarà?

Sembla evident que la sentència es farà pública dilluns o dimarts. No pas dimecres, 16 d’octubre, ni més enllà, perquè s’hauran superat els dos anys de presó preventiva de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart i no hi ha hagut cap moviment ni cap tràmit per part del Suprem per a convocar l’audiència necessària amb els presos afectats per a revisar aquesta mesura cautelar. Aquesta setmana, totes les filtracions han anat apuntant que seria dilluns, però a mesura que ens hi acostem, els pronosticadors de dates han expressat més inseguretat i alguns no tenen pas clar que no acabi essent finalment dimarts.

La resposta a la sentència del judici del procés: totes les propostes fins ara
Tampoc no queda del tot clar quina serà la manera de comunicar la sentència. La llei d’enjudiciament criminal espanyola diu que les sentències ‘es llegiran i es notificaran a les parts i als seus procuradors el mateix dia que se signin, o l’endemà a tot estirar’. Descartada l’opció de traslladar els presos a Madrid per llegir-los la sentència, sembla que la notificació serà personal, és a dir, que uns funcionaris aniran a les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric a comunicar-la a Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Joaquim Forn, i als domicilis de Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó. Els advocats seran notificats mitjançant el sistema Lexnet. I tot just després hi haurà la comunicació oficial a la premsa per part del Suprem i la difusió pública de la sentència.

Un dels aspectes que criden més l’atenció de les filtracions sobre qüestions de la sentència que han publicat diversos mitjans és que diuen que el Suprem vol anar molt amb compte amb la manera de fer la notificació, precisament perquè no hi hagi filtracions. És a dir, el Suprem fa unes filtracions dient que vol anar amb compte que no hi hagi filtracions.

Com ens assabentarem de les mobilitzacions?

La condemna: sedició o rebel·lió?

I totes aquestes filtracions donen per fet que la condemna contra la majoria dels acusats, contra els presos polítics, serà per sedició i, tret de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Carme Forcadell (que no tenien responsabilitats de govern el 2017) també per malversació de diners públics. Si fos així, el tribunal es decantaria per l’acusació que va presentar l’advocacia de l’estat en el judici i que diferia del plantejament de la fiscalia i del jutge instructor Pablo Llarena, que hi veien rebel·lió.

La sedició és definida en el codi penal espanyol entre els articles 544 i 549. Diu que és un ‘alçament tumultuari i públic’ que impedeix ‘per la força o fora de les vies legals’ l’aplicació de les lleis o ‘l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat’. I preveu penes de 10 a 15 anys de presó a les autoritats que en siguin considerades culpables; entre 8 i 10 anys als qui en siguin ‘principals autors’ i entre 4 i 8 anys als qui no siguin ni autoritats ni ‘principals autors’. L’advocacia de l’estat demanava per aquest delicte i per malversació 12 anys de presó per a Junqueras; 11 anys i mig per a Forn, Turull, Rull, Romeva i Bassa; 10 anys per a Carme Forcadell i 8 anys per a Sànchez i Cuixart. La fiscalia demanava 25 anys per a Junqueras; 17 anys per a Sànchez i Cuixart i 16 anys per a Forn, Turull, Rull, Romeva i Bassa.

Guia de les Marxes per la Llibertat

La rebel·lió preveu penes més altes que no la sedició, i queda definida en el codi penal entre els articles 472 i 484. Són dos delictes que s’exclouen: o l’un o l’altre, i ambdós requereixen l’ús de la força o la violència. Si la sedició parla d’un alçament tumultuari i públic, la rebel·lió descriu un alçament violent i públic. I malgrat la manca de proves d’accions violentes durant les cinquanta-dues sessions del judici al Tribunal Suprem, ni l’advocacia de l’estat ni la fiscalia no van canviar les acusacions ni van modificar la petició de penes.

Faran marxa enrere amb la rebel·lió?

Però les darreres sessions del judici ja van evidenciar unes tensions internes importants dins els poders de l’estat sobre la manera d’encarar aquesta culminació del càstig polític contra els dirigents independentistes, polítics i socials, durant la tardor del 2017. Tota una causa construïda sobre l’esquema de la rebel·lió, és a dir, de la violència planificada i desplegada per a trencar la unitat d’Espanya, per a acabar en una sedició? Aquesta és la pregunta que es feien moltes veus crítiques amb la posició de l’advocacia de l’estat en el judici. Tots els qui han aplaudit Marchena com el salvador de la unitat d’Espanya tots aquests mesos l’atacaran ara amb la fúria amb què ho van fer amb Rosa María Seoane?

Per exemple, Edmundo Bal, l’advocat de l’estat que fou substituït per Seoane perquè es negava a acusar de sedició, perquè sostenia que els presos havien de ser condemnats tots per rebel·lió. ‘No sé què em fa més mal, si un govern que pretén enganyar els ciutadans que ha de servir o que s’utilitzi l’advocacia de l’estat per dir que no hi va haver allò que tots hem vist que sí que havia passat […]. Avui l’advocacia de l’estat ha protagonitzat una de les pàgines més tristes de la seva centenària història’, va escriure a l’ABC referint-se a Seoane. Bal és ara diputat de Ciutadans al congrés espanyol, un dels homes que Albert Rivera ha posat d’exemple d’integritat.
Consells de seguretat per si t’identifiquen o et detenen
Si la condemna és per sedició, caldrà veure què dirà gent com Bal, o com Albert Rivera, o com tants altres opinadors i polítics espanyols que han anat proclamant que hi va haver una rebel·lió i un cop d’estat. Pedro Sánchez mateix, el maig del 2018, abans d’esdevenir president espanyol gràcies a la moció de censura contra Mariano Rajoy, deia que ‘lògicament’ hi veia un delicte de rebel·lió. Ho deia en una entrevista a Antena 3 per tancar files amb el jutge instructor Pablo Llarena, que en aquell moment era desautoritzat i avergonyit per la justícia de Bèlgica, d’Alemanya, d’Escòcia i de Suïssa amb les peticions fallides d’extradició del president Puigdemont i els altres exiliats.

La confirmació del judici polític

I tota la instrucció de Llarena es va construir sobre la rebel·lió. Seria una desautorització per Llarena que no hi hagués, finalment, una condemna per rebel·lió, després de tants mesos de justificar-la amb interlocutòries duríssimes, denegant totes les peticions de llibertat provisional que li van fer els presos. Convé tenir present que el fet que l’acusació per part de la fiscalia amb les querelles inicials fos pel delicte de rebel·lió va permetre a Llarena, bo i subscrivint l’acusació, de suspendre els presos dels seus càrrecs públics que havien aconseguit amb els vots de la ciutadania. Només el processament per rebel·lió permet, mitjançant l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal (i només en alguns casos, restringits a ‘l’ús d’armes de guerra o explosius’), de suspendre de la seva condició càrrecs electes que siguin empresonats. Ho va fer Llarena per impedir que els presos i els exiliats elegits en les eleccions del 21-D poguessin exercir els seus drets com a diputats al parlament, i és el mateix que va aprofitar l’actual mesa del congrés espanyol, amb els vots dels representants del PSOE, PP i Ciutadans, per a impedir que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull poguessin exercir els seus drets de diputats, i el mateix cas per a Raül Romeva al senat.

L’acusació de rebel·lió, portada fins al final, ha permès, amb una interpretació forçada i inèdita de la legislació, de soscavar els drets fonamentals de diputats electes. També ha permès de construir un relat mediàtic i polític per a qualificar els dirigents independentistes de ‘colpistes’, de construir un discurs sobre una violència inexistent a Catalunya relacionada amb l’independentisme que aquestes darreres setmanes s’ha intensificat i s’ha portat a l’extrem amb la detenció de set independentistes, que són tancats a la presó, en règim d’aïllament o de semiaïllament acusats de terrorisme.

Però haver dut aquest discurs i aquesta acusació fins a aquest extrem durant aquests dos anys ha complicat la vida als magistrats del Suprem. Perquè Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Luciano Varela, Antonio del Moral, Ana María García Ferrer i Andrés Palomo ho han de posar per escrit, amb arguments jurídics i pensant que això anirà tard o d’hora al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ja no és una interlocutòria d’un jutge instructor, sinó la sentència del Tribunal Suprem, que és una sentència ferma sense possibilitat de recurs a una instància judicial superior. La inexistència de proves vistes i exposades en el judici per a sostenir les acusacions i les condemnes palesa el caràcter polític d’aquest judici. És a dir, es modula la qualificació dels fets entre la rebel·lió i la sedició en funció de l’oportunitat política o les possibles desautoritzacions que vindran per part d’Estrasburg o del Tribunal Constitucional mateix. I es deixa absolutament de banda l’absolució o l’acusació per una simple desobediència perquè seria escandalós haver-los tingut tancats dos anys en presó preventiva per això. I perquè l’escarment per als qui ho vulguin intentar de nou en el futur no seria tal. La contundència hi ha de ser, i això vol dir anys de presó i d’inhabilitació.

La bomba Conde-Pumpido i la tensió amb el TC

Aquesta tensió s’ha fet evident amb la filtració aquestes darreres setmanes d’una suposada desautorització a Manuel Marchena que vindria del Tribunal Constitucional, però no pas per aquesta causa sinó pel cas d’Aturem el Parlament. És un cas molt important, perquè queda vinculat inevitablement a la condemna contra els presos polítics del judici contra el procés. Perquè en aquella altra causa, la dels incidents en les protestes davant el Parlament de Catalunya el 2011 contra l’aprovació d’un pressupost amb retallades socials, Marchena hi va tenir un paper cabdal: fou el ponent de la sentència del Suprem que revocava l’absolució dels acusats que havia dictat anteriorment l’Audiència espanyola i en condemnava vuit per un delicte contra les institucions de l’estat.

En aquella sentència del Suprem, el 2015, Marchena va introduir una nova doctrina, la de la violència ambiental, per a revocar l’absolució dels acusats. I descrivia els incidents al parlament com un ambient de tensió en uns termes molt similars als utilitzats durant el judici contra el procés per part de les acusacions. Aquella condemna fou recorreguda just després al Tribunal Constitucional, però la resolució ha quedat retinguda, a l’espera de fer-se pública abans la sentència contra el procés. Perquè suposadament la decisió del TC era d’absoldre els condemnats per Marchena en aquells fets del parlament, amb l’argument de la prevalença de l’exercici del dret constitucional de manifestació. Si aquesta sentència del TC corregint Marchena s’hagués fet pública, hauria causat un escàndol considerable. El ponent és el magistrat Cándido Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat amb el govern de Zapatero, i la filtració a l’ABC que el text que preparava anava en aquest sentit ha destapat la caixa dels trons en el si del TC, i el rebombori haurà arribat lògicament també al Suprem i probablement a les darreres reunions de deliberació de Marchena i els altres sis magistrats que són a punt de dictar sentència contra els presos polítics.

Ara només poden passar dues coses: que la sentència que preparava Conde-Pumpido es faci pública més tard i que desautoritzi Marchena, amb tot allò que significarà també de precedent per quan els condemnats del judici contra el procés presentin el recurs al TC abans d’anar a Estrasburg; o bé que la polèmica pública desencadenada per la filtració rebenti la ponència i el sentit que havia de prendre i que la cúpula judicial espanyola s’enroqui encara més, avalant finalment una condemna, la d’Aturem el Parlament, que molt probablement acabarà essent censurada per Estrasburg.

El precedent perillós per als drets de la ciutadania

En la redacció de la sentència, hi haurà els arguments per a justificar la limitació de drets fonamentals. A més, fixarà doctrina, dirà com la justícia espanyola haurà d’interpretar aquests anys vinents en què consisteix el dret de manifestació, de reunió, de participació política i la llibertat d’expressió. I què entén per desobediència civil. I dirà, doncs, que els fets de la tardor del 2017 no quedaven emparats per cap d’aquests drets, sinó que eren una sedició, o una rebel·lió.

Durant el judici, les acusacions van posar l’accent en el paper de la gent, de la ciutadania mobilitzada, com a arma de la rebel·lió o de la sedició. Els testimonis dels policies i els guàrdies civils, més de dos-cents, van parlar d’una violència que força setmanes després els vídeos van desmentir. La violència física l’empraven els policies, i ocasionalment alguns ciutadans com a reacció a la brutalitat de les porres, els cops de puny, les puntades de peu i els cops d’escut dels agents. Per als fiscals era important ‘el clima generalitzat’, en paraules del fiscal Jaime Moreno, quelcom que es pogués assimilar al concepte de ‘violència ambiental’ encunyat per Marchena uns anys abans.

Blocar els accessos als col·legis on la policia va anar a pegar els votants l’1-O era violència segons els fiscals, o eren tumults segons les avocades de l’estat, per més que l’actitud generalitzada fos de mantenir els braços alçats o entrellaçats i la gent romangués dempeus o asseguda. I, en canvi, un agent deia que hi havia insults i mirades d’odi com no havia vist mai, ni en els anys de plom al País Basc. Heus ací l’aspecte essencial en què es movia el judici: o s’avalaven les acusacions forçades i exagerades per a sostenir delictes tan greus com la rebel·lió i la sedició o bé es respectava i es protegia l’exercici legítim del dret de manifestació, de reunió, de protesta, de la llibertat d’expressió, de participació política…

On són els diners malversats?

Durant el judici tampoc no van aparèixer proves concloents de l’acusació de malversació. Perquè no es va acreditar cap pagament de la Generalitat per a organitzar el referèndum. L’estratègia dels fiscals i de les advocades de l’estat fou presentar uns altres pagaments, sense aquesta vinculació, com si hi haguessin tingut a veure directament, com ara la contractació d’experts i visitants internacionals mitjançant el Diplocat perquè seguissin de prop els esdeveniments. Les acusacions compten com a diners malversats els serveis que es van desenvolupar dins contractes marc de la Generalitat, com ara els anuncis del referèndum emesos per TV3 i Catalunya Ràdio, o l’encàrrec a Unipost de distribuir per correu les notificacions. Són serveis que no van arribar a generar cap factura. En el cas dels anuncis, la direcció de la CCMA va emetre dues factures i en va reclamar el pagament, que mai no es va efectuar. La tesi defensada per la fiscalia i l’advocacia de l’estat és que si es presta el servei, per més que no s’hagi arribat a pagar mai, ja es genera un perjudici patrimonial a la hisenda pública. I encara van arribar a imputar el suposat cost de l’obertura de col·legis públics l’1-O dins la malversació, aplicant el cost del metre quadrat en el mercat del lloguer.

Si el Suprem condemna per malversació els acusats en el judici contra el procés, s’haurà d’agafar probablement a arguments tan forçats com aquests.

El 36.2

Hi ha encara un darrer aspecte important a comprovar en aquesta sentència i que té a veure amb els temps que els presos hagin de romandre a la presó sense poder tenir cap benefici penitenciari. Al final del judici, la fiscalia va demanar al tribunal que apliqués l’article 36.2 del codi penal als presos condemnats. Amb aquesta petició, el propòsit de la fiscalia era que, en cas de condemna, s’impedís que els presos polítics poguessin disposar d’un tercer grau fins que no haguessin complert la meitat de la pena. És a dir, lligar de mans la Generalitat com a responsable de la gestió de les presons mitjançant Serveis Penitenciaris. Perquè en principi, i malgrat les enormes pressions mediàtiques que hi ha hagut aquestes darreres setmanes, la condemna la compliran en presons situades al Principat, on ja són ara mateix.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb