L’interruptor de Marchena: una estratègia minuciosa de quatre mesos al Suprem

  • «El magistrat era conscient que la sala del Suprem on s’ha fet el judici esdevindria un plató de televisió, i ho ha aprofitat per afavorir el relat acusatori»

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
09.06.2019 - 21:50

Les darreres setmanes de judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol han estat ben diferents de les primeres. De la tensió política i social, la gran expectació mediàtica nacional i internacional, el blindatge policíac obsessiu i una incertesa sobre la manera com aniria avançant el judici, què s’hi veuria, que s’hi escoltaria i què en podria sortir; ara que han passat gairebé quatre mesos, l’atenció mediàtica s’ha mantingut alta a Catalunya però ha estat secundària i anecdòtica als mitjans espanyols i pràcticament inexistent als internacionals. La presència policíaca a l’exterior del Suprem ha disminuït, els passadissos a mig judici eren buits i el control absolut i restrictiu de Manuel Marchena sobre les declaracions dels testimonis i dels pèrits ha traslladat la sensació, àdhuc la certesa, que el tribunal tenia un prejudici sobre l’1-O que ha mantingut i que té encaminada la sentència cap a una condemna severa.

No és pas que no hi hagi hagut proves rotundes ni testimonis cabdals ni dies decisius que permetrien als set magistrats de concloure i d’argumentar tranquil·lament que no hi va haver pas cap rebel·lió, ni cap sedició, ni tan sols malversació (una desobediència es podria arribar a discutir). Però aquell fil d’esperança amb què l’independentisme, començant pels acusats, esperava el començament del judici per a poder ensenyar a l’estat espanyol i a tot el món qui van ser els veritables culpables d’abusos la tardor del 2017 s’ha anat esvaint a mesura que avançava el judici. I això ha passat per la consolidació del relat oficial, estatal, dels fets, que va arrencar no pas l’1-O (aquell dia ningú no parlava de violència de les masses, ni de cop d’estat, ni de rebel·lió), sinó un mes després, amb la querella del fiscal Maza i l’ofensiva política i mediàtica per a justificar el 155 i la repressió que el va acompanyar,  que va prendre la forma de presó i d’exili. La manera com Manuel Marchena de conduir el judici, impedint a les defenses de sotmetre al principi de contradicció els testimonis de les acusacions i restringint-los els interrogatoris, ha ajudat a consolidar la versió de l’acusació, que és la del tribunal i la de Felipe VI.

La conducció premeditada de Marchena

El compromís de Marchena amb les parts del judici de tenir en consideració a l’hora de deliberar només allò que s’esdevingués dins la sala del judici durant les sessions i no pas els atestats policíacs durant la fase d’instrucció contenia un parany que el jutge ha sabut jugar molt bé. D’una banda, perquè el control del micròfon el té ell, que l’apagava cada vegada que algun advocat protestava i el deixava sense veu; i d’una altra, perquè era ben conscient que la sala de plens del Suprem on s’ha fet el judici esdevindria un plató de televisió i va vedar els testimonis i els pèrits mediàticament més potents de les defenses (entre aquests, uns quants premis Nobel), però en canvi va acceptar la proposta de la fiscalia de fer-hi comparèixer més de dos-cents agents de policia. Era conscient del sopor i del tedi que podia causar la repetició, dia rere dia, dels testimoniatges forçats, assajats i monòtons i de la impotència de les defenses quan no van poder-los desmentir amb un cop de vídeo o amb unes preguntes que no tinguessin a veure amb allò que prèviament els fiscals havien demanat en el seu interrogatori. D’aquesta manera, el relat impostat i fal·laç sobre la violència de les masses als col·legis i sobre la por de la lletrada i dels agents el 20-S acabaria semblant veraç. Com allò de la mentida repetida mil vegades. L’acompanyament mediàtic hi faria la resta, i amplificaria aquestes declaracions dels agents i relativitzant o ridiculitzant les dels votants ferits.

Hi ha hagut un ferm control per part del tribunal i un revestiment mediàtic apropiat, amb articles i cròniques alineats amb la posició dels fiscals i una indiferència creixent amb relació al judici, que durant tots aquests mesos ha restat en un segon pla als mitjans de Madrid. És així que allà ha tingut un impacte mediàtic i social i ací un altre de ben diferent. Els apriorismes dels fiscals abans no comencés han esdevingut les conclusions finals i han fonamentat l’informe amb què demanen penes de presó per rebel·lió i malversació. Com si no haguessin donat importància a les proves que han anat apareixent tot al llarg del judici, o considerant-les tan sols parcialment. Com ara tot allò que té a veure amb el paper dels Mossos d’Esquadra en el referèndum de l’1-O i en el projecte polític de l’independentisme.

L’enfonsament del ‘factor Mossos’

El paper dels Mossos, el ‘factor Mossos’, era la pota argumental principal dels escrits d’acusació de la fiscalia ja en aquella primera querella del fiscal Maza. En tan sols dues setmanes de judici va sortir molt tocat, mercès a les declaracions dels principals comissaris del cos durant la tardor del 2017. Van ser especialment rellevants la del major Josep Lluís Trapero i la del número dos, el comissari Ferran López, per la contundència amb què van expressar la desvinculació de la cúpula dels Mossos de la independència i la disposició a acatar l’ordenament jurídic espanyol. Fou en una reunió a Palau amb els màxims representants del govern de la Generalitat, demanada per la direcció del cos, el 28 de setembre del 2017, que els comissaris van deixar-ho més clar. I paradoxalment els fiscals utilitzen aquesta reunió per sostenir la culpabilitat dels acusats, per la determinació de tirar endavant l’1-O malgrat els advertiments dels comissaris que hi podria haver tensió i situacions de violència.

Si el govern no comptava amb els Mossos per a imposar per les armes l’1-O i el resultat que en sortís, on és la rebel·lió o la temptativa de rebel·lió? Els fiscals passen per alt la part més rellevant de la tensió entre la direcció dels Mossos i el govern i continuen mantenint tot seguit que els Mossos van organitzar un dispositiu per a l’1-O pensat per facilitar-lo, no pas per impedir-lo. Els quatre mesos de testimonis, proves i experts han servit per a evidenciar que, atesa la previsió d’una jornada de votacions amb 2.300 col·legis repartits per tot el Principat i amb la participació potencial de dos milions de persones, allò era imparable; és a dir, que amb els agents de policia disponibles, entre els del cos de Mossos i els policies i guàrdies civils enviats d’Espanya al Principat, no hi havia la capacitat d’aturar un referèndum com aquell si efectivament hi havia la mobilització que es preveia. No es podien tancar per la força tots els col·legis; es podia utilitzar selectivament la violència contra uns quants, generar una situació de pànic col·lectiu i desvirtuar la votació, ‘que allò no semblés un referèndum’, en paraules de l’ex-secretari d’estat de seguretat, José Antonio Nieto. Però tot això els fiscals no ho han tingut en consideració i han mantingut un argument insostenible, el dels 17.000 mossos armats.

‘Sí, érem murs humans’

I també el dels ‘murs humans’, és a dir, la gent que va anar a votar i que va defensar les urnes. A mig judici, amb el ‘factor Mossos’ tan afeblit, les acusacions van posar l’accent en el paper de la gent, de la ciutadania mobilitzada, com a arma de la rebel·lió. Els testimonis dels policies van parlar d’una violència que, força setmanes després, els vídeos van desmentir. La violència física l’empraven els policies, i ocasionalment alguns ciutadans com a reacció a la brutalitat de les porres, els cops de puny, les puntades de peu i els cops d’escut dels agents. Per als fiscals era important ‘el clima generalitzat’, en paraules del fiscal Jaime Moreno, quelcom que es pogués assimilar al concepte de ‘violència ambiental’ que va encunyar Manuel Marchena per a condemnar els acusats arran de la mobilització ‘Aturem el parlament’ del 2011.

Blocar els accessos als col·legis era violència segons els fiscals, per més que l’actitud generalitzada fos de mantenir els braços alçats o entrellaçats i la gent romangués dempeus o asseguda. Perquè hi havia insults i unes mirades d’odi com no havia vist mai un agent que va dir que tenia el record de l’experiència dels anys de plom al País Basc. Heus ací l’aspecte essencial d’aquest judici: la definició de la violència que requereix el delicte de la rebel·lió i l’aplicació en els fets jutjats; o bé el respecte i la defensa d’aquelles actituds exagerades i deplorades per l’acusació perquè es tractava de l’exercici legítim del dret de manifestació, de reunió, de protesta, de la llibertat d’expressió, de participació política… El testimoni de l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez, un dels impulsors del moviment En Peu de Pau, fou determinant en aquest sentit, perquè va verbalitzar i va assumir quelcom que feia setmanes que era criminalitzat per una infinitat d’agents policíacs: la determinació de defensar les urnes i de manera no violenta. ‘Sí, efectivament els murs humans eren per a impedir l’actuació de la policia’.

Dos dels pèrits que van comparèixer a les acaballes del judici, els sociòlegs John Paul Lederach i Jesús Castañar, van avalar i exposar científicament aquesta tesi. Però els fiscals van desdenyar aquesta aportació i es van atribuir l’expertesa d’afirmar que aquelles concentracions davant els col·legis eren equiparables a un cop d’estat com el del 23-F, per més que no hi hagués ni agents armats assaltant un parlament, ni trets a l’aire, ni el segrest de centenars de parlamentaris, ni l’ocupació de mitjans de comunicació, ni tancs al carrer. La fiscalia no solament no ha rebaixat el to de l’acusació, sinó que l’ha endurit, de manera que la posició defensada per l’advocacia de l’estat d’acusar per sedició ha semblat tova als ulls dels analistes de la majoria de mitjans madrilenys. I la dicotomia que es presenta és si la condemna ha de ser per rebel·lió o per sedició, cosa que allunya cap possibilitat d’absolució o de deixar-ho en desobediència.

On són els diners malversats?

Durant el judici no han aparegut tampoc proves concloents de l’acusació de malversació. Perquè no s’ha acreditat cap pagament de la Generalitat per a organitzar el referèndum. L’estratègia dels fiscals i de les advocades de l’estat ha estat de presentar uns altres pagaments, sense aquesta vinculació, com si hi tinguessin a veure directament, com ara la contractació d’experts i visitants internacionals mitjançant el Diplocat perquè seguissin de prop els esdeveniments. Els serveis que es van arribar desenvolupar, però dins contractes marc de la Generalitat, com ara els anuncis del referèndum emesos per TV3 i Catalunya Ràdio, o l’encàrrec a Unipost per a distribuir per correu les notificacions, les acusacions les compten com a diners malversats. Són serveis que no van arribar a generar cap factura. En el cas dels anuncis, la direcció de la CCMA va emetre dues factures i en va reclamar el pagament, que mai no es va efectuar. La tesi defensada per la fiscalia i l’advocacia de l’estat és que si s’arriba a prestar el servei, per més que no s’hagi arribat a pagar mai, ja es genera un perjudici patrimonial en la hisenda pública. I per a forçar encara més la màquina, han imputat el  suposat cost de l’obertura de col·legis públics l’1-O dins la malversació, aplicant el cost del metre quadrat en el mercat del lloguer.

Les defenses disposen de dos dies, i de no gaire temps per a cada advocat, per a fer caure tots els arguments que la setmana passada van esgrimir les acusacions. De coordinació entre tots ells n’hi ha hagut, però més aviat funcional, per a preparar alguns interrogatoris i repartir-se preguntes. Però el to no ha estat pas el mateix per part de tots, i menys encara la protesta i l’enfrontament amb el president de la sala pels abusos i les limitacions del dret de defensa. En la fase final del judici, Marchena es va extralimitar i va cometre alguns errors que caldrà veure quin recorregut processal poden tenir en instàncies internacionals.

Serà allà on s’haurà d’acabar dirimint aquest litigi, després de quatre mesos d’un judici que l’estat espanyol havia preparat de manera minuciosa perquè no se li desmarxés. Marchena no ha perdut pràcticament mai el control de la situació i, malgrat una durada de la fase testifical que ha estat més llarga que no hauria volgut, ho ha fet anar tot com volia. De tal manera que ha sotmès les defenses a un desgast i a un esgotament (amb el poder de l’interruptor dels micròfons) que les ha desarmades. Però la base jurídica per a condemnar els presos per delictes tan greus com la rebel·lió o la sedició continua essent molt prima, i tot allò que ha pogut exposar-se en el judici ha estat enregistrat i constitueix el fonament per a eventuals respostes judicials i polítiques d’una sentència com gairebé tothom preveu que serà.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any