És una zona blindada d’uns trenta mil metres quadrats, en ple centre de Madrid. A tocar de Chueca. El carrer Génova per dalt, des del punt de la façana ombrívola de la seu del PP guarnida amb una gran bandera espanyola en el xamfrà amb el carrer Zurbano fins a la plaça de Colón. De bandera a bandera. Per la part de baix, el carrer Bárbara de Braganza; a l’esquerra, el carrer General Castaños fins a la plaça de las Salesas, i a la dreta el carrer Marqués de Ensenada. Aquest rectangle és el perímetre que emmarca aquesta zona zero del judici contra el procés, on hi ha l’immens, barroc i laberíntic edifici del Tribunal Suprem espanyol, un antic monestir de la Visitació de las Saleses Reials reconvertit en tribunal. Un edifici on pràcticament no s’han fet mai judicis, perquè el Suprem és un tribunal de cassació, de vistes sobre recursos. Però aquesta vegada sí, el macrojudici de càstig contra l’independentisme català l’han volgut fer aquí.

Aquesta sola decisió ja significa la vulneració de dos drets fonamentals: el del jutge predeterminat per la llei i el de la doble instància judicial. És a dir, que el judici no es fa a Catalunya, com correspondria, amb tot el que implica tant per als acusats com per a les famílies; i un cop hi hagi sentència, els condemnats ja no tindran cap altre tribunal on recórrer perquè la pugui revocar o corregir: tan sols quedarà el polititzat Tribunal Constitucional espanyol, on hauran de reclamar la protecció dels seus drets vulnerats, com un pas previ per a anar a Estrasburg. I dins ‘aquesta zona zero, blindada per desenes, centenars de policies durant els tres mesos que duri el judici, el veïnat que habitualment passeja pels jardinets de la plaça de la Villa de París en queda fora. És un rectangle deshumanitzat. Aquí dins només hi poden entrar els actors d’una mena de teatre que ja ha posat en escena una representació que té tot un aire d’escarment públic.

Les aparences de Marchena

I això que el jutge Manuel Marchena va engegar el judici invocant el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ho va fer amb un punt de cinisme, tenint en compte la duresa i el biaix de tota la fase d’instrucció de Pablo Llarena que les males llengües diuen que ha supervisat de dalt a baix. Marchena es vantava de ser tan generós de donar quaranta-cinc minuts d’intervenció a les defenses, pels trenta minuts d’Estrasburg, i feia callar Vox quan el partit ultra demanava de prohibir els llaços grocs que duen els acusats. Perquè a la sala hi ha una aparença volguda de neutralitat, d’exhibició de garanties en els aspectes més formals. Però la mà de ferro es manté en el fons, amb un jutge que no accepta de cap manera un informe policíac d’experts britànics que podria posar en evidència davant tot el món els mètodes propis d’una policia d’un país no democràtic durant l’1-O i constatar el caràcter no violent i pacífic de les manifestacions d’aquella tardor. Aquest impediment no fa tan soroll, no llueix tant de cara a la galeria, però en canvi és més decisiu.

La claca de Vox

El control dels ritmes, dels moviments de tots els actors i del flux informatiu és total dins del palau de les Saleses. Tot amb un aire vuitcentista. El primer dia de judici va ser caòtic: centenars de periodistes havíem d’entrar per un accés lateral de l’edifici, per una única porta, per a un període d’acreditació interminable i desendreçat, barrejant-s’hi al final la cua de militants ultres de Vox que havien vingut a increpar els acusats i els seus familiars i a presumir de disposar d’un aparador mediàtic immillorable en aquest procediment en què hom els ha deixat que exerceixin d’acusació popular. Seran els qui tindran més minuts de campanya electoral en televisió.

La claca de Vox hi és permanentment, dins i fora d’aquest espai perimetrat i blindat per un dispositiu policíac extraordinari. Semblava que fossin els qui s’hi movien amb més facilitat, perquè te’ls trobaves pertot arreu, amb la seva polsera amb els colors de la bandera espanyola i el lema del partit inscrit, fent cua de la matinada ençà, cada dia, per a tenir lloc per a entrar dins la sala de vistes. I feia impacte de veure, el primer dia de judici, aquestes senyores, amb les seves ulleres de sol i el seu mig somriure sota el nas, barrejades amb els familiars dels presos, amb les dones i fills d’unes persones per a qui demanen en aquest judici dècades de presó, d’una gent que han difamat i calumniat i que volen enfonsar políticament i personal i que es van trobant en aquests passadissos llargs i amples del Suprem.

L’edifici és laberíntic i els espais estan molt delimitats. Al capdamunt d’unes escales s’accedeix a un vestíbul que fa de distribuïdor de les diverses sales, habilitades totes per a funcions que no li són pròpies. Els periodistes som amuntegats en una gran biblioteca adaptada com a sala de premsa, on disposem d’unes pantalles per on podem seguir l’emissió en directe de les sessions del judici. Només uns quants periodistes poden accedir cada dia dins la sala de vistes, però sense telèfon mòbil i sense ordinador, tan sols amb un bloc de notes i un bolígraf. Qui i quan hi entra ho decideix el personal de premsa del Suprem amb uns criteris que no queden del tot clars. I cada vegada que hi ha un recés mitja sala de premsa es buida per anar als passadissos i mirar de parlar amb algun dels advocats o amb els acusats que no són a la presó, Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó. Els presos polítics no se’ns permet pas de veure’ls en cap moment que no sigui a la sala de vistes. I cada vegada que en surten, sigui quan arriben, quan marxen o en els descansos, un dispositiu de seguretat ens manté tancats a la biblioteca, fins que han passat. Als periodistes que hagin quedat en el passadís en algun d’aquests moments els planten una gran mampara vellutada (tot és de fusta, marbre i vellut, aquí) que impedeix de veure els presos.

L’abisme

La major part del temps som dins la biblioteca, adés en un guirigall, adés en un silenci espès, pendent de les declaracions. Sempre amb el repic de teclats de fons. Dins aquella biblioteca hi ha moltes complicitats entre col·legues, generositat, bona sintonia. S’hi parla força llengües (castellà, català i francès són les que més s’hi senten) i hi ha moltes percepcions, molt diverses, sobre allò de què s’ha d’informar. I hi ha abismes. Sí, abismes que no són només periodístics o polítics. També són emocionals. Perquè quan, després de quinze mesos a la presó, Oriol Junqueras compareix per primera vegada en públic, i per fi li podem sentir de nou la veu i t’imagines a Catalunya tota la gent que no ha pogut anar a veure’ls a la presó i que per fi, ara, pot tornar a veure la seva gestualitat i el seu to de veu, és inevitable que se’t faci un nus a la gola. En aquell moment et concentres per pensar amb el cap, per mantenir-te una mica fred, per mesurar les seves paraules i el seu discurs i encaixar-lo en un context judicial i polític, però el cor et va a mil per hora. És xocant viure un moment periodísticament i personalment tan colpidor i a pocs metres d’on ets sentir un espetec amb la llengua aquí, un esbufec allà, un comentari amb desdeny, una ridiculització. Hi ha abismes periodístics, i sobretot emocionals.

La sensació va ser semblant amb la declaració de Joaquim Forn. Ell, a diferència de Junqueras, responia les preguntes del fiscal i de l’advocada de l’estat. Duia també un munt de papers que va endreçar a la taula que tenia davant la cadira on declaren els acusats. I havia d’anar responent en una postura poc natural, inclinat tota l’estona cap a la dreta, per a poder veure els seus interrogadors, els seus acusadors, situats també en una posició més alta. Això, afegit a la dificultat que tenia per a desplegar amb fluïdesa el seu discurs en castellà, tal com ell mateix havia advertit ben al començament de la intervenció, i al fet que es disposés a entrar en el terreny relliscós de les preguntes del fiscal, feia patir. Semblava ben bé que es fiqués a la gola del llop, que anés de dret a un parany. I, tot i la solidesa de les seves respostes i la matusseria del fiscal, groller, previsible, indocumentat i mentider, l’interrogatori feia patir. Un patiment que es podia veure reflectit després en la mirada dels seus familiars, enmig dels passadissos d’aquell edifici fred, d’un altre lloc i d’un altre temps.

Els familiars dels presos van d’un cantó a un altre, fent el cor fort, amb la serenitat que dóna la convicció de la innocència i amb la ràbia que injecta la voluntat d’humiliació que ha tingut tot aquest procés judicial en general i aquesta vista oral del judici en particular. El tribunal va jugar amb la data del començament del judici ben bé fins que els presos ja feia estona que anaven dins aquelles gàbies individuals per a terroristes en l’autobús de la Guàrdia Civil que els conduïa de Catalunya cap a presons espanyoles. El personal del Tribunal Suprem va tenir, doncs, prou temps per a preparar tota la contingència per al dia que comencés el judici. I tanmateix el dimarts, 12 de febrer, els familiars dels presos van haver de voltar per tot el perímetre de l’edifici de les Saleses provant d’entrar i veient com ara un policia, ara un altre, els ho impedien. I com encara algun dels agents els va etzibar que se sentia amenaçat.

Un cordill de cinc metres

Amb les famílies, hi pots coincidir al passadís que connecta l’escalinata principal que duu a la sala de vistes i els accessos amb la sala de premsa. També hi pots veure més gent que assistirà a la sessió del judici d’aquell dia, com els de Vox, i també observadors internacionals, que han rebut un tracte lamentable. D’entrada perquè no els reconeixen tal condició, i després perquè hom no els fa cap mena de concessió ni de tracte preferent, malgrat que són advocats o juristes, alguns amb una trajectòria professional remarcable. És el cas de l’advocat francès Alexandre Faro, que ve en representació de la Federació Internacional de Drets Humans (FIDH), una organització amb gairebé cent anys d’història en la defensa dels drets humans que integra 178 organitzacions de més d’un centenar de països de tot el món. Ha vingut, com molts altres observadors, sota el paraigua de la iniciativa International Trial Watch. El primer dia, com a advocat, es va presentar amb la toga. Una membre del personal del Tribunal Suprem li va dir de mala manera que ja se la podia treure. Per a poder seguir les sessions s’ha de llevar a les cinc del matí per a poder ser dels primers de la cua que es fa en una de les entrades laterals de l’edifici i on la policia reparteix números per accedir a la sala de vistes. Quan acaba la sessió del matí, passades les dues, els qui han entrat a la sala de vistes perden el número i per a entrar a la sessió de la tarda han de tornar a fer cua.

Parlem amb ell al passadís principal, separats per un cordill que sostenen dos pals de fusta separats per cinc metres que indiquen fins on pot arribar la premsa, els visitants i els familiars. Tot són límits. Faro es declara preocupat des del primer dia de judici, per la manera com els tracta el tribunal. Sí, s’han de llevar molt d’hora, han de fer cua, però allò que més els preocupa és què van veient, d’ençà del primer dia. ‘És molt inquietant. Perquè no tinc la impressió que aquí hi hagi totes les garanties d’un procés equitable. Vaig veure coses molt inquietants sobre la imparcialitat dels jutges, en relació amb les demandes que van plantejar els advocats de la defensa.’ I també el neguiteja que el temps judicial que es viu dins el Suprem se solapi amb el temps polític. ‘Es parla pràcticament de les mateixes coses aquí i al congrés espanyol. El poder polític exerceix en certa manera una pressió sobre el poder judicial, i aquest té a les mans unes decisions que poden tenir un efecte sobre la vida política. Això, francament, no és gaire sa.’

Faro diu que en alguns altres països tant ell com l’organització que representa han pogut fer tasques d’observació internacional sense problemes. Parla de països europeus com ara França, per exemple en el procés contra l’independentista cors Yvan Colonna, condemnat a cadena perpètua per haver assassinat el 1998 el prefecte del sud de Còrsega, Claude Erignac. No tan sols a França, diu l’advocat francès, sinó també a l’Amèrica Llatina. Allà on ha anat la FIDH ha pogut fer tasques d’observació. A Espanya, no. Perquè tots són límits, aquí, en aquest judici. El del cordill que ens separa; el de la mampara que ens posen als periodistes que hem quedat en aquest mateix passadís quan hi ha un recés i no volen que vegem els presos; el de les tanques que delimiten els carrers Génova, Bárbara de Braganza, General Castaños i Marqués de Ensenada. El perímetre que delimita aquesta espai barroc i extemporani, aquesta bombolla en què tot queda sota control i tot sembla que ja hagi estat escrit i decidit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb