Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals

  • «On és l’alçament, que és allò que sí que tenen en comú tant la sedició com la rebel·lió?»

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
05.06.2019 - 19:54
Actualització: 05.06.2019 - 20:15

Rosa María Seoane va arribar al judici contra el procés al Tribunal Suprem com aquell a qui han endossat un mort. Era secretària general d’Adif d’ençà de l’arribada al govern espanyol de Pedro Sánchez, però el mes de desembre passat, quan tan sols faltaven dos mesos perquè comencés el judici, va rebre l’encàrrec de representar l’advocacia de l’estat en l’acusació contra els dirigents independentistes. Era el mes de desembre de l’any passat, i arran de les demandes perquè aturés la deriva repressiva, Pedro Sánchez, incapaç d’influir mitjançant María José Segarra en els totpoderosos i altius fiscals de sala del Suprem, imbuïts d’una missió històrica, només era capaç de fer que l’advocacia de l’estat acusés de sedició, no pas de rebel·lió. Edmundo Bal, advocat de l’estat d’aleshores, no ho va acceptar, el van fer fora i va acabar essent candidat de Ciutadans. L’encàrrec de l’acusació per sedició va recaure en Seoane, que de cop i volta es va trobar en un judici històric d’una transcendència enorme.

Les primeres intervencions, en les qüestiones prèvies i en els interrogatoris als primers testimonis, van ser dolentes. Insegura, dubitativa, espessa i dispersa, era objecte de la mala bava de Marchena, que fins al darrer moment l’ha tractada malament a la sala, de vegades amb una actitud humiliant. Però Seoane va anar creixent i quan va saber trobar un lloc va passar la mà per la cara als fiscals, amb uns interrogatoris molt més ben preparats, més esmolats i detectant en cada testimoni els punts febles i els punts forts que ella volia adés evidenciar adés dissimular.

Era tan contundent que, juntament amb la seva companya Elena Sáenz, va semblar que l’acusació principal de les advocades de l’estat també era de rebel·lió. Perquè feia tota la impressió que anaven de bracet dels fiscals, mirant de posar en evidència el dispositiu policíac dels Mossos de l’1-O, provant de magnificar la resistència dels votants bo i presentant-la com una actitud d’agressivitat, de violència, atac i intimidació contra els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil…

Quan arriba l’hora de la veritat

Els rumors al Tribunal Suprem, dins i fora, han estat extraordinaris aquests quatre mesos. I si n’hi havia que pensaven que la fiscalia podria rebaixar l’acusació de la rebel·lió a la sedició, el fet és que a Madrid més aviat pensaven que l’advocacia de l’estat potser podria reconsiderar l’acusació i endurir-la. O, si més no, que l’argumentació en l’informe final per a defensar la sedició no marcaria una línia divisòria tan contundent amb els fiscals com va fer ahir Seoane. L’advocada de l’estat va fer una exposició feixuga, monòtona, a voltes insegura, com si tornés a la versió d’aquells primers dies del judici. Però s’havia d’ajustar a l’acusació de sedició, i a l’hora de la veritat, que és aquella en què s’ha d’exposar l’informe final, Seoane s’hi ha ajustat. I com que la rebel·lió i la sedició són delictes incompatibles, que s’exclouen, l’afirmació de la sedició implica la negació de la rebel·lió.

És això que va fer Seoane ahir, negar la violència que demana el delicte de rebel·lió. Va traçar una línia divisòria amb els fiscals que va causar sorpresa i un cert desconcert a Madrid, i en alguns casos una profunda irritació. L’exemple més clar el trobem en el seu predecessor, Edmundo Bal, ara diputat de Ciutadans al congrés espanyol. En un article al diari ABC subscriu l’afirmació dels fiscals qualificant l’1-O de cop d’estat, i desestima que es pogués parlar de desordres públics, com feia Seoane. Diu que ‘afirmar a la sala de justícia que no hi va haver violència ofèn els servidors públics’, és a dir, els agents que van agredir els votants el dia del referèndum. I afirma: ‘No sé què em fa més mal, si un govern que pretén enganyar els ciutadans que ha de servir o que s’utilitzi l’advocacia de l’estat per dir que no hi va haver allò que tots hem vist que sí que havia passat […]. Avui l’advocacia de l’estat ha protagonitzat una de les pàgines més tristes de la seva centenària història.’

Bal parla de tot allò que s’ha pogut veure al judici. És remarcable que tant els fiscals com les advocades de l’estat consideressin definitives les seves conclusions tan sols uns quants minuts després de la projecció dels darrers vídeos de les defenses; els escrits ja eren a punt, i tant els feia què poguessin ensenyar aquelles imatges. Seoane va dir durant el seu informe que, havent escoltat tots els testimonis i experts durant el judici, arribava a la conclusió que no hi havia pas la violència necessària per a poder parlar de rebel·lió. No negava pas que la violència rebel pogués ser intimidatòria i sense armes, tal com va dir que havien ‘exposat de manera brillant els fiscals’. Una petita ensabonada just abans de dir que no es podia parlar pas de violència a Catalunya la tardor del 2017. ‘En un delicte de rebel·lió, la violència o l’amenaça d’utilitzar-la ha de tenir un caràcter nuclear i ha d’aparèixer com a idònia perquè tingui resultat. No podem considerar provat que la violència hagi estat un dels elements estructurals del pla dels acusats com a mitjà per a atènyer els seus objectius.’

Aquest és el primer factor diferencial amb la rebel·lió. L’altre, el bé que protegeix en el codi penal l’una cosa i l’altra. En el cas de la rebel·lió, és l’ordre constitucional i la unitat territorial de l’estat espanyol; en el cas de la sedició, el compliment de les lleis i les accions judicials. ‘D’això que va dir l’advocada de l’estat a allò que van dir els fiscals hi ha un món’, escriu la periodista Bea Parera a El Confidencial. Conclou que ‘Seoane va culminar amb aquest informe el cop de timó imposat per Pedro Sánchez contra el criteri del qui fou responsable penal de l’òrgan, Edmundo Bal. L’estat va baixar de la rebel·lió per a pujar a la sedició en plena negociació del pressupost. Va reclamar penes molt més baixes i les va confirmar la setmana passada en les qualificacions de la vista oral’. En efecte, l’advocacia de l’estat demana 12 anys de presó a Junqueras, 10 a Forcadell, 11 i mig a Romeva, Forn, Turull, Rull i Bassa, 8 a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i 7 a Vila, Borràs i Mundó, aquests darrers sense acusació de sedició, sinó per malversació.

Crida l’atenció que, en l’exposició de l’informe final, Seoane pràcticament no esmentés el 20 de setembre de 2017 i es concentrés en els incidents del primer d’octubre, segurament per fer més visible l’oposició, la distància, que volia marcar amb els fiscals. El cronista de Voz Pópuli Alejandro Requeijo ho fa notar, i posa en relleu en aquest article que Seoane ‘entrés en la pugna [amb els fiscals] per a defensar la seva posició bo i atacant l’estratègia de la cadira del costat, sense esperar que sigui el tribunal que ho decideixi’.

Rebel·lió o sedició?, es demanen molts dels articles d’avui a la premsa de Madrid. Però i l’absolució? On és l’alçament, que és allò que sí que tenen en comú tant la sedició com la rebel·lió? Qui i on ha demostrat que els acusats ‘s’alcessin’? Les defenses s’encarregaran la setmana vinent d’explicar que l’obsessió de tots, durant anys, fou d’avançar en aquest procés polític justament sense fer ús de la força (sedició) ni de la violència (rebel·lió); sense que hi hagués cap ‘alçament’ (rebel·lió i sedició). Però la jornada d’ahir fa pensar que és possible que no hi hagi cap escapatòria.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any