15.07.2026 - 21:40
Diana Morant comença el seu camí com a candidata ja oficialment proclamada a la presidència de la Generalitat traient la pols als antics referents del partit. A les patums que van ocupar la planta noble del Palau de la Generalitat, que és el lloc que ella aspira a conquerir d’ací a pocs mesos. El sopar d’estiu que el PSPV farà aquest vespre davant el mercat del Cabanyal de València n’és un exemple.
L’ex-president Joan Lerma, precisament del Cabanyal, va fer ahir setanta-cinc anys i els socialistes aprofiten l’avinentesa per celebrar-ho en el sopar. És una mena d’homenatge sense dir-ne homenatge, però és la seua cara que surt a la convocatòria que el partit ha fet a les xarxes socials en què demanen als militants que s’hi apunten.
A banda de Lerma, al sopar hi haurà les primeres espases del partit: la secretària general i candidata a la presidència de la Generalitat, Diana Morant; la delegada del govern espanyol al País Valencià i candidata a la batllia de València, Pilar Bernabé, i el batlle de Mislata i enemic íntim de Morant en la vida orgànica del partit, Carlos Fernández Bielsa.
Cercar un nou far
Lerma va ser el primer president de la Generalitat després de l’aprovació de l’estatut, però en fa més de trenta que va deixar de ser-ho. Va exercir el càrrec entre el 1983 i el 1995. Després va ocupar unes altres responsabilitats, entre les quals, ministre d’Espanya i senador per designació de les Corts.
La relació de Lerma amb l’actual direcció del partit ha estat, aquests darrers anys, correcta i una mica distant, però no se n’ha deslligat mai del tot. No ha transcendit que tinga una gran amistat amb Diana Morant, per exemple. En els darrers congressos, hi ha participat com a convidat.
Però ara, amb aquest sopar d’estiu i d’aniversari, sembla que la intenció de Morant és reivindicar la seua figura i defensar la seua gestió, igual que reivindica i defensa la de Ximo Puig. Com si la secretària general cercàs un nou far moral on aferrar-se, després de les acusacions per corrupció a José Luis Rodríguez Zapatero, a qui no fa gaire encara exalçava.
Una oportunitat de canvi
El 3 de juliol, en l’acte en què va ser proclamada candidata a la presidència de la Generalitat, Morant va citar Lerma i Puig com a referents del socialisme valencià. Els va enaltir i en va destacar la seriositat. “Som l’únic territori on els socialistes podem posar-nos en un escenari amb els nostres ex-presidents de la Generalitat. L’únic! Per què quan Feijóo ve a la Comunitat Valenciana no el rep Mazón? Per què no el rep Zaplana? Per què no el rep Paco Camps? Eixa anomalia que hi ha en la Comunitat Valenciana potser no existeix en uns altres llocs, però ací sí”, deia, en referència als casos de corrupció que van marcar els mandats de Zaplana i Camps, i la gestió negligent de la gota freda per part de Mazón.
Morant va explicar que el País Valencià era l’únic territori on les expectatives electorals del PP romanien estancades i és en això on veu l’oportunitat de desbancar la dreta del govern. “Ací Feijóo ve i torna a venir i torna a venir i cada dia fa més vergonya. No refrenda Pérez Llorca. Deu estar preocupat perquè ell vol agradar i agradar, i no deu agradar gaire. Ja tenim dos presidents i cinc Consells en tres anys. Dos presidents que han decidit a Madrid”, va proclamar abans de dir: “En el PSPV hem sabut fer la nostra feina, estem units i tenim els nostres líders, com Joan Lerma i Ximo Puig, donant la cara pel partit.”
El mes de febrer, en una entrevista al diari Levante-EMV, Joan Lerma va parlar sobre el doble paper de Diana Morant com a ministra d’Espanya i secretària general del PSPV. “No m’agrada la idea que els ministres siguen líders regionals. Tàcticament, em sembla un error, perquè el ciutadà valora molt el grau de confrontació i independència de la seua comunitat.”
La setmana passada, Morant va declarar que seria ella qui decidiria el moment de dedicar-se exclusivament al País Valencià i ho va raonar tot dient que, asseguda en el consell de ministres espanyol, també era útil per als valencians. Com si ho volgués demostrar, dimarts va anunciar que el govern espanyol havia apujat d’un 68% l’ajut econòmic a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per pal·liar la retallada del Consell. I ho va reblar amb la frase: “Governar també és protegir la nostra llengua.”
El llegat de Joan Lerma
No és la primera volta que els socialistes valencians presumeixen del llegat de Joan Lerma. Ho van fer l’any 2022, quan feia quaranta anys de l’aprovació de l’estatut. El PSPV, que presidia el Consell del Botànic, va lloar aquell text que per a molts era massa prim i aigualit, aprovat per un congrés espanyol controlat amb mà de ferro per Alfonso Guerra. Era un estatut que batejava el país amb el nom de “comunitat” i que el relegava a la segona divisió.
Al mateix temps, van lloar Joan Lerma com el símbol de la primera modernització del País Valencià. En van destacar l’honestedat. Tenint en compte que qui el va succeir va ser Eduardo Zaplana, Lerma eixia guanyant en la comparació. Els seus governs van ser austers i no van destacar mai ni per la hipertròfia ni per les polítiques d’aparador que ha fet el PP.
Durant el seu mandat, Joan Lerma va tenir un cas de corrupció al govern que va tallar de soca-rel quan va cessar de manera immediata el totpoderós Rafael Blasco com a conseller d’Obres Públiques. Era un cas de corrupció urbanística. Anys més tard, Zaplana va recuperar Blasco també com a conseller, i tot el que va passar amb els escàndols que s’encadenaven és història.
El pacificador de la societat valenciana
Joan Lerma mateix també va voler reivindicar el seu llegat, i ho va fer en una altra entrevista en el diari Levante. Allà va dir que el seu millor mèrit havia estat el de pacificar la societat valenciana. Eren els darrers anys de la mal anomenada batalla de València, i Lerma no va pacificar, sinó que va provar d’apaivagar-la subvencionant, per exemple, el diari Las Provincias, que era el que més atiava, amb violència verbal, l’anticatalanisme. De fet, Lerma mateix el volien insultar titllant-lo de catalanista. Aquest gran poder del blaverisme va fer que moltes de les polítiques en temes de llengua, d’educació, de mitjans públics de comunicació, etc., d’aquells primers Consells fossen tímides, si no covardes.
Igual com Ximo Puig, Lerma no va ser gens exigent amb el govern espanyol de Felipe González. Anys després de deixar el palau, Lerma ho va voler desmentir dient que sí, que reivindicaven qüestions com ara el finançament, que en aquells anys ja era deficitari per al País Valencià. Deia que ho reivindicava, però que no en feia una causa política perquè protestar contra un govern del PSOE era protestar contra els seus i això la gent no ho hauria entès.
És aquest llegat que Diana Morant ha decidit de reivindicar quan ja ha començat, oficialment, la cursa cap al Palau de la Generalitat.
