Deu obres literàries que haurien de tornar a les llibreries ben aviat

Imagineu que teniu a les mans el poder per a recuperar deu obres literàries dels Països Catalans publicades aquests darrers cent anys i que ara, per diferents circumstàncies, no es poden trobar al mercat. Segurament cada un dels lectors faria la seva selecció i entre tots tindríem una immensa biblioteca per tornar a editar. Doncs aquest és l’objectiu que ens proposem aquesta setmana.

Hem passat tot el mes de juliol i aquesta sèrie estival dedicada a la literatura de múltiples punts de vista (les poetes menors de cinquanta anys; novel·les mallorquines per descobrir l’illa, autors andorrans, editorials del País Valencià, llibres de ciència-ficció i fantasia) entra en el mes d’agost amb una de les seleccions més personals i complicades de fer perquè, d’obres per recuperar, n’hi ha moltíssimes, de molts gèneres, de tot arreu i de totes les èpoques. Un dels criteris que hem triat és que no hi hagués cap edició del text publicada en aquests darrers vint anys (del 2006 cap ací) i que, a més, els llibres dels quals parlem no apareguin en cap article anterior d’aquesta secció ni en els futurs.

El 1954 Fèlix Cucurull (1919-1996) va aconseguir de publicar un llibre que tenia acabat feia força temps, L’últim combat. Les circumstàncies derivades de la guerra del 1936-1939 en relació amb la persecució de la llengua i la literatura catalanes les coneix tothom, i expliquen en bona part l’endarreriment de moltes publicacions dels autors de la seva generació. El protagonista de l’obra, en Joan, viu la guerra i les seves conseqüències i la novel·la se centra sobretot en aquest procés de destrucció moral dels qui hi van combatre. Hi ha una agonia existencial del protagonista molt interessant i ben explicada i Cucurull demostra una solidesa narrativa i estilística de primer ordre per a parlar de la mort i de la frustració de tota una generació, amb llargs monòlegs interiors i una prosa precisa, en algun punt fins i tot poètica. La novel·la va ser molt important per a l’autor perquè la seva recepció a Portugal va ser molt bona, i Cucurull va poder mantenir relacions culturals de primer ordre amb aquell país que desembocaren en un dels seus assaigs més importants i coneguts: Dos pobles ibèrics, del 1967. És un text que cal recuperar per la seva qualitat literària i perquè l’angoixa del protagonista a conseqüència de la guerra és extrapolable a tots els conflictes. Si algú vol anar més enllà, Cucurull també és autor de la mítica Panoràmica del nacionalisme català en sis volums.

Beatriu Civera (1914-1995) és realment una escriptora molt oculta de la nostra literatura. L’autora va passar tan desapercebuda que ni tan sols la seva família sabia que escrivia, i pensava que només havia estat periodista. De fet, la seva trajectòria periodística abasta d’abans de la guerra, quan escrivia a La Voz Valenciana, fins a la democràcia, perquè a partir del 1982 va col·laborar amb el setmanari el Temps. Durant els anys seixanta havia escrit al Levante. Tot i tenir publicats uns quants reculls de relats, de novel·les en va fer quatre, i tan sols dues es publicaren en vida seva. El 1961 va publicar Una dona com una altra, que durant molt de temps ha estat descrita com una novel·la rosa. Ambientada a la vila de Gràcia de Barcelona, la protagonista és  una dona jove que fa de modista, com va haver de fer durant alguns anys l’autora a València. Però aquesta novel·la va molt més enllà de la lectura simple que se’n pugui fer. És un molt bon testimoni de la literatura de postguerra i hi ha una bona dosi de crítica social: masclisme, pobresa, abusos de poder… Malauradament, plena actualitat.

El 1960, la concessió del primer premi Sant Jordi de novel·la (abans havia estat el premi Joanot Martorell) no va estar exempta de polèmica. El guanyador va ser Enric Massó (1914-1986) amb Viure no és fàcil, però aquell mateix any s’hi havia presentat La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. El llibre de Massó se cita moltes vegades quan es parla del de Rodoreda, però d’ençà de l’edició de Selecta del 1961 no s’ha pogut tornar a llegir. I, com a mínim, la curiositat ens hauria de fer llegir el text que va prendre el guardó a Rodoreda, oi? Doncs per això mateix el col·loquem a la llista de recuperables. L’estil de la novel·la fa que la puguem incloure en el realisme psicològic i social i constitueix un molt bon retrat de la Barcelona franquista, en què apareixen alguns elements socials que mostren la desigualtat de l’època i la hipocresia social. Els personatges conviuen en un món on la necessitat de sobreviure s’imposa per sobre de tot, els ideals tot sovint han de deixar-se de banda i les relacions humanes són molt complexes, però on tot depèn, també, de la classe social a la qual es pertany. La novel·la no presenta una gran ambició literària quant a l’estil, sinó una prosa efectiva i un molt bon tractament dels personatges. La crítica sovint ha associat el text de Massó amb uns altres moviments realistes europeus com el francès o l’italià. L’èxit enorme de La plaça del diamant ha fet que aquest text hagi anat quedant arraconat i sigui molt poc conegut.

Són poques les dones que han guanyat el premi Sant Jordi. Fins el 1984, i comptant que Maria Aurèlia Capmany l’havia guanyat dues vegades (una, quan es deia Joanot Martorell, i una altra, amb el nom de Sant Jordi), només havien estat quatre dones. Aquell any, Olga Xirinacs (1936) es va imposar amb Al meu cap una llosa, que es va publicar el 1985. Enguany, Xirinacs ha fet noranta anys i és una autora extraordinària, tota la seva obra és d’una gran vàlua. Tot i això, i malgrat els guardons importants obtinguts i la seva sòlida trajectòria, molt sovint la seva obra ha estat poc llegida. Aquesta novel·la sí que ha obtingut nombroses edicions, però ara fa temps que costa trobar-la al mercat i, en canvi, és una novel·la d’una potència literària fora mida. L’obra se submergeix en el temps que passa entre que l’escriptora britànica Virginia Woolf es llença al riu Ouse amb les butxaques carregades de pedres per no sortir-ne mai més i quan se’n troba el cos. Aquest és l’espai temporal en què Xirinacs desenvolupa un text que convé tornar a posar en circulació. Cal recuperar-lo i rellegir-lo per la gran tasca literària de Xirinacs en la creació d’aquesta obra.

Ens passa molt sovint que, a l’hora de fer exercicis com aquests, bandegem per sistema la literatura infantil i juvenil. Així que hem decidit incloure-hi un títol (en podrien ser moltíssims més) i un autor que cal reivindicar per la seva fabulosa capacitat d’imaginació i per jugar tot sovint amb la història per construir les seves trames. Ens referim al mallorquí Pere Morey Servera (1941-2019), que va ser tot un referent en aquest camp juntament amb Miquel Rayó i Gabriel Janer Manila (tots dos tenen també un munt de llibres que haurien de tornar a veure la llum!). En el cas de Morey Servera, hem optat per El llaüt de vela negra, del 1993, una fantàstica novel·la d’aventures que es barreja amb la història moderna primerenca. El llibre es va publicar inicialment en la col·lecció Columna Jove, de la qual també s’haurien de reeditar molts títols, i va ser un dels grans encerts editorials de la dècada del noranta. En un temps en què sembla que no hem après res sobre els encontres entre diferents civilitzacions, la relectura d’aquest text ens aniria a tots molt bé.

Exactament seixanta anys abans que Pere Morey Servera publiqués aquest llibre, una autora que en els darrers temps ha estat molt reivindicada es donava a conèixer amb la novel·la Joana Mas. Anna Murià (1904-2002) tenia vint-i-nou anys i aquest llibre, que sapiguem, no s’ha recuperat, com sí que s’han recuperat alguns altres texts de l’autora. Tot i que hi ha molts llibres dels anys trenta que també mereixerien una recuperació, aquesta novel·la de Murià, publicada per la Llibreria Catalònia, també ens permet de vindicar la figura de l’escriptora, que massa sovint ha estat eclipsada pel seu marit, Agustí Bartra, o per la seva amiga Mercè Rodoreda. La protagonista de la novel·la és Joana Mas, una figura femenina molt interessant, fruit directe de l’època de la Segona República en què va ser escrita l’obra, on la presa de consciència d’ella mateixa per part de la Joana és una de les virtuts essencials del llibre.

Jordi Coca (1947) va debutar el 1971 amb una novel·la molt interessant, Els Lluïsos, que afegim a la nostra llista de títols recuperables. De fet, Coca és un dels escriptors sèniors més singulars de la nostra literatura. Professionalment, ha estat molt vinculat al teatre com a creador, dramaturg, director d’escena i director de l’Institut del Teatre, i ha desenvolupat una extensa obra literària tant en teatre com en narrativa i poesia. Aquesta novel·la parteix d’una ambientació plenament estival i d’un dels trets de la seva narrativa, la recuperació de la memòria. En aquest cas, el punt de vista o la focalització de la història és per mitjà d’uns ulls de nen i d’un barri barceloní molt concret com és el Poblenou, que encara serva tota la memòria obrera de molt abans de qualsevol transformació olímpica o d’abans de qualsevol sèrie d’èxit de TV3. En aquesta obra, publicada quan l’autor té tot just vint-i-tres anys, ja s’hi poden veure alguns dels trets que marcaran el seu estil i que convertiran Jordi Coca en una de les veus imprescindibles de la nostra literatura. Cal recuperar-la per descobrir els orígens de l’escriptor i també la memòria concreta d’un barri de Barcelona que és a la vegada una al·legoria del país.

Antoni Serra (1936-2023) és una figura referencial si parlem de la literatura catalana contemporània escrita a Mallorca. El seu èxit li va arribar gràcies a la sèrie de novel·les dedicades a l’investigador privat Celso Mosqueiro, però Serra ha tocat molts temes, com ara l’assaig, les memòries del seu temps de periodista, la novel·la experimental i fins i tot la d’espies. El 1994 va lliurar un dels seus millors treballs, L’avinguda de la fosca, publicada a la Negra de la Magrana. Enguany, que l’editorial celebra el seu cinquantè aniversari i la col·lecció la Negra el quarantè, és una bona ocasió per a capbussar-se en el seu catàleg i treure a la llum aquesta joia de la novel·la d’espionatge que es basa en la figura real de Thomas Harris, espia que havia estat membre del grup de Cambridge i va residir a Mallorca, on féu de pintor com a tapadora de les seves activitats i on va morir en un insòlit accident de trànsit. Serra va crear un llibre molt intrigant amb la seva figura i una trama argumental sòlida, una manera brillant de cloure la seva relació amb el gènere negre amb una perspectiva poc tractada a casa nostra.

Qui ja havia fet una novel·la negra molt inquietant, amb un fort vessant polític, era Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) amb El jaqué de la democràcia, del 1972, que en el seu moment es va reeditar a la col·lecció la Negra de La Magrana. Explica Irene Solanich Sanglas a Matar impunement: “La trama parteix de la descoberta de dos cadàvers: la mort aparentment natural d’un empresari i l’assassinat d’un cap sindicalista. Un detectiu privat nord-americà, Malhakias Ryt, serà qui portarà el pes de la investigació i de l’argument de la novel·la. En una trama de thriller jurídic i polític, Capmany ubica l’acció en un espai urbà aparentment inventat per dibuixar un escenari de poder econòmic, sovint corrupte. També posa de manifest les lluites entre l’economia burgesa i els moviments anarquistes.” Tot això, Capmany ho fa amb un seguit de recursos estilístics que són un homenatge a la primera novel·la negra nord-americana i també un joc amb la metaliteratura.

Finalment, la nostra llista acabarà amb una obra magna, per si hi ha algú atrevit amb ganes de  tornar-la a posar en circulació. Són les memòries en quatre volums d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner (1912-200), titulades Viure i veure, que es van publicar entre el 1989 i el 1996. En el primer volum, ens explica la infantesa i joventut i arriba fins als vint-i-cinc anys, el primer any de la guerra del 36-39. En el segon volum, se centra en els anys de guerra i l’inici de l’exili. El tercer volum abasta l’exili a França i a Mèxic, fins al retorn a casa el 31 de desembre de 1965. I, finalment, el quart, de llavors fins el 1994, quan mor Pere Calders, el seu cunyat.  Un document cabdal per a entendre el segle XX a casa nostra, ple d’anècdotes ben sucoses que us atraparan des del primer moment.

Ara sí, feina feta, aquí teniu deu obres que pensem que cal recuperar. N’hi ha de tots els gèneres, de diferents èpoques i de tota mena de sensibilitats i atractius diferents. A partir d’aquí, que cadascú faci la seva llista i mirem de convèncer-nos, tots plegats, que el nostre patrimoni literari és immens i cal evitar que caigui en l’oblit.